Anestèsia general

Control de mobilitat a Barcelona durant el tancament perimetral.- EFE/Alejandro García

Laura Pinyol

Periodista

La segona onada de la pandèmia ha arribat amb més virulència de la que volíem creure, perquè els experts sempre van parlar d’una tardor complicada i l’amenaça del rebrot no ens l’hem tret de sobre ni durant l’estiu, quan tothom anhelava oblidar-se una mica dels mesos viscuts i relaxar les mesures de prevenció.

Durant aquest entremig d’aprenentatge, els governs, amb més o menys encert, amb més o menys dubitació, han anat prenent decisions sobre la marxa, en un assaig-error propi d’un temps de crisi, amb mesures per definició impopulars. A ningú li agrada tancar bars i restaurants a ple estiu a Lleida. O haver de fer un tancament perimetral al Segrià durant quinze dies.

Davant d’aquestes accions més quirúrgiques, hi ha hagut dos tipus de comportaments, ambdós irresponsables, val a dir. El primer l’ha protagonitzat l’estira-i-arronsa constant entre el poder judicial i el poder executiu. De casos n’hi ha més d’un, però serveix d’exemple quan una jutgessa de guàrdia de Lleida va tombar la mesura del confinament al·legant que la Generalitat no tenia les competències per dictar-la. Perquè ja sabem que el virus no entén ni de territoris ni de competències.

L’altre té a veure amb l’actitud de molts ciutadans. Els que han celebrat que molts dels precs de prudència i reducció de l’activitat social no poguessin ser més que recomanacions. D’exemples també n’hi ha per triar i remenar. Des de les cues de sortida el cap de setmana que el Govern va demanar a les ciutats de l’àrea metropolitana que no es desplacessin a les segones residències; els 460.000 vehicles que van decidir sortir durant el pont de la Mercè, malgrat les crides a no fer-ho; els milers de cotxes estacionats en parcs i vorals de carreteres els últims caps de setmana en els paratges naturals del Montseny, la Garrotxa o Sant Llorenç del Munt. Perquè, és clar, el Govern només podia fer suggeriments perquè la privació de les llibertats fonamentals només és possible amb la declaració de l’estat d’alarma. I, així, no passava res.

Bé, doncs ja tenim aquí l’estat d’alarma. I un toc de queda. I les llibertats individuals sota amenaça de coerció, perquè, ara sí, ja tenim un estat parapolicial per vigilar i castigar els ciutadans que no obeeixin.

Durant la primavera passada, l’estratègia de l’Estat –i apunto Estat perquè el govern central va copar les competències autonòmiques a través del decret de l’estat d’alarma– va ser convertir la covid-19 en una mena d’enemic invisible que calia combatre amb disciplina, patriotisme i coratge. Amb els valors acrítics de l’obediència que s’associen al soldat ras, la societat va ser tractada com una tropa, que aplaudia les divisions heroiques de la primera línia i preferia fer de policia de balcó que qüestionar-se les decisions paternalistes del Govern, encara que fossin contradictòries.

Aquesta adhesió a la causa comuna va deixar per a una ocasió més propensa preguntar-se si les decisions eren o no erràtiques i amb quina base es prenien. Els ciutadans van confinar-se, però podien anar a treballar; es limitava el dret de reunió, però es podia anar en transport públic ben aglomerats; van tancar les escoles, però no els centres productius encara que no fossin essencials. I vam passar de no portar mascareta a fer-la obligatòria.

Ara, el Govern de Pedro Sánchez ha après que el virus sí que entén de territoris i que potser serà més eficaç gestionar el nou estat d’alarma des de la proximitat, i seran els governs autonòmics els que l’executin.

Sigui com sigui, les noves restriccions i privacions de llibertat exigeixen esperit crític. Com es pot demanar responsabilitat als ciutadans que han de conviure amb un toc de queda mentre assisteixen atònits a la revelació que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, entre molts d’altres –cent cinquanta per ser exactes, entre els quals, també, Pablo Casado–, va participar en un sopar per a l’entrega dels premis Los Leones d’El Español, durant la segona nit en què s’aplicava?

Com es pot demanar solidaritat per al compliment estricte de noves restriccions si els titulars de diferents departaments de la Generalitat sembla que es boicotegin els uns als altres per mirar qui surt més malparat de la gestió d’aquesta crisi?

Venen temps difícils. Si els nostres drets fonamentals són minoritzats en defensa del bé comú i de la salut, convindrà explicar molt bé per què es pren cada decisió. Que no sigui fruit de l’atzar ni de l’ocurrència del moment. Una de les exigències que la ciutadania ha de fer és que se’ns deixi d’infantilitzar amb explicacions naïfs i bagues. Si s’han de fer sacrificis, que sigui a consciència i no amb la sospita que el que es busca és anestèsia general, una societat somorta que obeeix sense protestar. Perquè en les societats democràtiques la llibertat mai no és un bé prescindible. I farem bé d’alçar la veu i posar les coses en dubte abans de, només, callar i acatar.