Abril republicà

Joan Tardà i Coma

Que el mes d'abril sigui el moment de l'any en què se celebra el nombre més gran d'activitats i actes en què el republicanisme comparteix i renova públicament els seus ideals i compromisos s'explica evidentment per l'imperatiu del calendari commemoratiu. Això és molt, però alhora ningú no s'hauria d'enganyar sobre una realitat. La concentració efemèrica reflecteix que el republicanisme encara viu atrinxerat en el parapet de l'historicisme en què es va veure forçat a protegir-se per afrontar un segon exili, en aquest cas interior, des de la Transició. Ho reflecteix el fet que, si bé l'àrdua batalla establerta pel moviment memorialista denunciant la impunitat del règim franquista i en favor de la Veritat, la Justícia i la Reparació de les víctimes de la Dictadura va permetre fer emergir i popularitzar una mica el debat sobre la il·legalitat del Franquisme colpista, no s'ha aconseguit, davant de les noves generacions, trencar una certa associació entre republicanisme i passat històric.

Hauria de ser, doncs, atractiva per al conjunt de l'esquerra espanyola una mirada cap al singular cas del republicanisme català com a exemple de resiliència amb èxit. Una tasca d’interès per al ressorgiment del republicanisme d’àmbit estatal si es pretengués metabolitzar prejudicis paralitzants enquistats al si de l’electorat progressista espanyol que considera obsoleta la militància antimonàrquica, desestabilitzadora la reivindicació d’un referèndum sobre la forma d’Estat o aliena a les classes populars i causant del ressorgiment del nacionalisme espanyol la conquesta de l'exercici del dret a l'autodeterminació.

Tot això producte de desconèixer que, igual que en altres territoris de l'Estat, a Catalunya els fundadors de la seva autonomia (el nacionalisme de matriu pujoliana i el socialisme) van assumir ferventment, també, l'statu quo. Van lloar la reinstauració borbònica patrocinada per Franco i van contribuir en la mateixa mesura a diluir tot indici de republicanisme a fi i efecte de curtcircuitar el relat de la legitimitat de les institucions de la II República avortades per un cop militar i impedir-ne la restitució. Tan sols l'existència d'ERC va aconseguir, sempre present a l'escenari català tot i que com a força minoritària a les institucions en ser estigmatitzada per no haver votat favorablement la Constitució monàrquica, que el republicanisme no fos escombrat en la seva totalitat al conjunt de l'escenari polític espanyol . Perquè, malauradament, cap partit republicà espanyol va aconseguir representació en el nou marc post 1977, els seus líders històrics van ser ignorats fins i tot als nomenclàtor de pobles i ciutats i la bandera tricolor va desaparèixer al llarg de dècades de carrers i imaginaris.

Celebrem, doncs, l'encert del republicanisme català d'haver mantingut el testimoni i haver sabut convergir les seves aspiracions amb el sobiranisme a la dècada dels noranta del segle passat, cosa que va permetre la seva posada al dia i donar resposta a demandes populars, massives i creixents de resolució del conflicte "territorial" present a l'Estat espanyol. Un procés que li ha permès situar-se com a tercer agent que, davant de nacionalistes i constitucionalistes, aspira, des de la presidència de la Generalitat també, a l'hegemonia i a convertir-se en l'eix de la construcció de la República catalana.

Tot això sense cap indici de dubte respecte a la fraternitat cap als pobles germans de l'Estat espanyol i les seves forces progressistes, tal com es desprèn, per exemple, del vot favorable a la investidura l'any 2004 de Rodríguez Zapatero o, malgrat la judicialització, repressió i empresonament dels líders d'ERC, del suport a un govern en què participa Unides Podem. I recordant que des del republicanisme català es va deixar assegut al llarg dels últims anys, en què el "procés" ha sacsejat el tauler polític espanyol, que el part d'una hipotètica república catalana comportaria inevitablement un xoc a l'estatus quo monàrquic actual. Convençuts que, per molt que sigui rebutjat per un sector de l'independentisme català d'ADN nacionalista i per tant reticent a la fraternitat i a l'aliança amb el republicanisme espanyol, l'oportunitat d'un procés constituent espanyol de matriu republicana també portaria adjunt el reconeixement del dret a l'autodeterminació de les diferents nacions que actualment el componen.

L'esquerra espanyola té davant seu reptes transcendentals i globals en l'àmbit tecnològic, ecològic i econòmic per fer competitives les potencialitats productives de la societat en el marc del capitalisme globalitzat i així aspirar a la sostenibilitat d'un estat del benestar que només ha permès socialitzar un percentatge mínim de la riquesa, ha perdut manxa i, ara com ara, no només ha enterrat l'ascensor social sinó que contempla una accelerada fractura social.

Atrapats en un sistema de llibertats que va ser construït amb els productes d'enderroc proporcionat pel pacte entre l'oposició democràtica i el poder franquista representat a la institució monàrquica -a diferència dels encunyats a les democràcies europees a partir dels materials nobles procedents de la derrota del nazisme i del feixisme-, ens hauríem de preguntar si la seva baixa qualitat podrà donar resposta a les incerteses que ens van deparant les tres primeres dècades de segle.

En definitiva, ancorats en un escenari llastat per la no metabolització dels dèficits heretats de la Transició, segrestat per poders fàctics d'ADN franquista i incardinats al deep state. I com a exemple, tants botons com es vulguin a la nostra disposició: des de la resposta violenta de l'Estat davant la demanda del poble de Catalunya a decidir el seu futur mitjançant un referèndum acordat (com a expressió de l'enquistament de la no resolució de les diferents realitats nacionals existents a l'Estat espanyol), fins a la incapacitat de conformar un sistema democràtic en què la separació de poders no es confongui amb un mer repartiment d'interessos, passant per la banalització de la corrupció, la supeditació als poders oligàrquics reflectida en la gestió de les crisis econòmiques cícliques, la no assumpció del debat constitucional, la normalització de la ultradreta, etc… En definitiva, exemples palmaris del cul-de-sac on hi ha la Segona Restauració Borbònica, que hem convingut a denominar Règim del 78.

Resulta sorprenent que, amb aquests vímets, es pretengui des de l'esquerra encarar amb èxit les adversitats a superar els propers anys. Empresa inassolible, sobretot en temps de reduccionismes, populismes i enrenou fascistoide a l'empara del ressorgiment d'idees que potser ingènuament s'havien cregut ja metabolitzades des de Nuremberg, si no s'aposta per desplegar una veritable campanya d'alfabetització republicana i de fraternitat entre llengües, cultures i nacions peninsulars, que estimuli els moviments socials, l'associacionisme popular, el món acadèmic i les organitzacions polítiques a assumir l'herència republicana compartida i a construir un relat fonamentat en els valors republicans prou atractiu a les noves generacions, tal com va passar el 1931, que els associï a modernitat.

Bons els dies, els d'abril, per reflexionar-hi.