10J: l’inici d’una dècada trepidant

Marina Llansana Rosich. Filòloga i periodista

Ha quedat per la història que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut i, al cap de dotze dies, la manifestació del 10 de juliol de 2010 van ser l’inici del procés sobiranista a Catalunya. Segurament és una simplificació, perquè si analitzem els resultats electorals queda clar que la majoria absoluta d’Aznar ja havia fet canviar la mentalitat autonòmica de molts catalans i havia mogut la centralitat política cap al sobiranisme; la prova és que, per exemple, ja s’havien autoorganitzat les consultes populars iniciades a Arenys de Munt. Però sí que és innegable que l’estiu del 2010, ara fa just deu anys, van canviar tantes coses que després d’allò ja res no ha tornat a ser igual a Catalunya.

D’entrada es va fer evident que l’autonomisme ja no donava més de si, que les aspiracions de la major part de la societat catalana (un 74% dels catalans havien recolzat l’Estatut) no cabien dins la Constitució espanyola, i això va ser un cop molt dur per als defensors de la via autonomista que, davant del ribot d’Alfonso Guerra i una sentència que tombava un text referendat a les urnes, es van quedar sense arguments per seguir defensant l’encaix entre Catalunya i Espanya. Molts analistes ja han explicat l’evolució ideològica del catalanisme cap a l’independentisme, com la que va viure l’antiga Convergència i Unió, o fins i tot l’èxode de catalanistes del PSC en constatar que el partit tancava files al costat d’un PSOE que s’havia passat pel ribot la promesa de l”Apoyaré” de Zapatero.

Si avui en parlem és perquè la manifestació del 10 de juliol va fer història per diverses raons. D’entrada perquè la imatge del president de la Generalitat José Montilla i la presidenta d’Òmnium Muriel Casals encapçalant la marxa que tenia per lema “Som una nació. Nosaltres Decidim”, era inèdita. Mai abans s’havia vist tanta unitat política i social al voltant d’una sola idea –l’autodeterminació- i amb tanta transversalitat. En segon lloc perquè va ser la primera gran demostració de força popular de l’independentisme; una marea humana de més d’un milió de persones segons la Guàrdia Urbana de Barcelona. Després en vindrien moltes més, cada Onze de setembre, però en aquella primera mobilització de fa deu anys els participants van prendre consciència de la gran força que tenia el moviment, que va acabar esdevenint un dels més grans d’Europa.

I finalment, l’altre fet destacable de tot el que va passar l’estiu de fa deu anys, és que els poders de l’Estat iniciaven la via de la repressió judicial per intentar aplacar un problema polític. Van resoldre al TC allò que s’hauria d’haver resolt a les institucions i a la política, i va erigir un tribunal polític en el defensor de la sagrada unitat d’Espanya.

Aquests tres factors -la transversalitat ideològica al voltant de l’autodeterminació, la mobilització popular sostinguda i l’actitud repressiva de l’Estat com a resposta- van néixer el 10J i ens van portar per un camí tortuós fins l’1 d’octubre de 2017, el gran acte de sobirania popular i de desobediència civil no violenta que va convertir Catalunya en notícia arreu del món. Segurament el govern espanyol va errar els càlculs; no pensaven que el moviment independentista de base tingués tanta força, i menys un cop escapçat -“hemos descabezado el independentismo” xulejava la vicepresidenta Sáez de Santamaría abans d’hora-. I el moviment independentista també va equivocar-se a l’hora de preveure que l’Estat reaccionaria amb violència -“no es podran permetre les imatges de policies atonyinant ciutadans que fan cua per votar” era el mantra que la realitat va desmentir amb una rotunditat aclaparadora.

En deu anys han passat moltes coses però en el fons a l’Estat res no ha canviat. Després de retallar-se l’Estatut es van tombar diverses lleis socials aprovades al Parlament de Catalunya i es va continuar amb la judicialització i la recentralització. Si la sentència contra l’Estatut trepitjava la sobirania popular, la reacció de l’Estat a l’1 d’octubre va ser la mateixa: intentar impedir l’exercici d’un dret fonamental: el dret a vot. Avui el govern de Pedro Sánchez segueix avalant la repressió, al costat del PP i Vox, fent cas omís de les demandes de l’ONU i Amnistia Internacional perquè alliberi els líders civils sobiranistes, i perseguint les llibertats col·lectives aplicant una llei Mordassa que havien promès derogar.

Ara fa deu anys molts catalans van sentir que l’anhelat encaix federal era una quimera i que l’autonomisme havia tocat sostre. El que ha passat aquests darrers deu anys no ha fet més que confirmar-ho. Des de la brutalitat policial de l’1-O, passant per l’empresonament de líders civils i polítics, fins a l’operació Catalunya, la corrupció borbònica o la prohibició d’utilitzar el català entre institucions dels Països Catalans. L’Estat no ha fet que caure pendent avall en prestigi i estima, i perdre punts en el rànquing de països amb democràcies consolidades. Tot plegat ha fet créixer l’interès –més pràctic que èpic- d’una bona part de la societat catalana de disposar d’una república pròpia.