"És una obvietat que hi ha una guerra bruta dels aparells de l'Estat contra l'independentisme"

De ben segur, Antoni Batista (Barcelona, 1952) és el periodista català que més ha escrit sobre ETA i el conflicte basc en les darreres tres dècades. A banda de milers d'articles en mitjans com l'Avui, La Vanguardia o l'Ara, entre d'altres, ha publicat deu llibres sobre el tema, un cicle que tanca amb ETA i nosaltres (Pòrtic), on explica la història catalana d'ETA. L'obra, farcida de converses que demostren l'àmplia varietat de fonts de l'autor -allò que el mateix anomena "polifonia de fonts"-, permet comprovar l'evolució d'una relació que arrenca amb la solidaritat de molts catalans amb els bascos perseguits per la dictadura i que molts anys després viurà enormes mobilitzacions de rebuig a la violència, com la celebrada a Barcelona arran de l'assassinat d'Ernest Lluch. Catalunya també ha estat escenari d'episodis importants en els passos cap a la pau i la reconciliació de la societat basca. De tot això, i de la criminalització de l'independentisme pacífic per part dels aparells de l'Estat, en parlem a fons amb l'autor, que atén Públic per telèfon. 

Llegint el llibre es té la sensació que, d'una manera o una altra, Catalunya sempre ha estat present en la història d'ETA, encara que amb etapes molt diferenciades.

La història d'ETA es pot seguir des de Catalunya a partir dels seus punts de contacte. I jo he plantejat fer-la periodísticament des d'una visió catalana, que no és ni basca ni espanyola, amb una distància crítica dels uns i dels altres que afavoreix el periodisme.

Explica que Iulen de Madariaga, un dels fundadors d'ETA, reconeix una certa influència de dos catalans, Batista i Roca i Pi i Margall.

La família Madariaga era una família nacionalista de soca-rel. El pare [de Iulen] era un dels redactors de l'Estatut [de 1936] i la mà dreta del lehendakari Aguirre. Aquesta generació del PNB està influenciada pel federalisme de Pi i Margall. De fet, a casa del Madariaga em trobo una edició antiquíssima de les seves obres. A més, Madariaga coincideix a Cambridge amb Batista i Roca i parlen dels nacionalismes i de com encarar la lluita que ells es plantegen des d'un punt de vista anticolonial i amb possibilitat de lluita armada.

Hi ha una catalana, Eva Forest, amb un paper important en el magnicidi de Carrero Blanco, en l'anomenada operació Ogro. Qui era?

Eva Forest era una psiquiatre catalana que va néixer a l'Eixample, a Muntaner amb Diagonal, a sobre del bar Velódromo, i és una persona molt important en la logística del magnicidi de Carrero Blanco. En aquell moment vivia a Madrid amb el seu home, el dramaturg i intel·lectual Alfonso Sastre. Militaven al Partit Comunista d'Espanya i, de manera extraoficial al partit, van donar aixopluc al comando Txikia d'ETA, que és el que va cometre el magnicidi. També era una excel·lent escriptora i després va reunir els membres del comando i va fer un magnífic llibre que es diu Operación Ogro. M'ho va explicar tot detalladament al cap de vint anys de l'atemptat, quan jo treballava a La Vanguardia. Em va donar pistes que jo vaig anar seguint.

Escriu que "Catalunya havia optat per la lluita de masses no violenta, però mentre l'enemic comú fos el totalitarisme, seria solidària amb els lluitadors bascos que necessitessin quarters d'hivern i rereguardes segures". Com es materialitza aquesta solidaritat?

"Catalunya, sense compartir en general els mètodes de lluita violenta, dona suport a les persones que fugen de la repressió de la dictadura"

Sobretot donant resguard als bascos que fugien de les terribles onades repressives que va fer el franquisme al País Basc, amb estats d'excepció i detencions massives. A finals dels 60, fins i tot, van haver d'habilitar una plaça de toros, com a la postguerra, per allotjar tants detinguts com havien fet. La mort del comissari Manzanas és un cop molt dur pel franquisme, que desplega una repressió molt bèstia, que després continuarà fins que Txiki acaba en un piquet d'execució a Cerdanyola. Catalunya, sense compartir en general els mètodes de lluita violenta, dona suport a les persones que fugen de la repressió de la dictadura, moltes dels quals evidentment no tenien absolutament res a veure amb la violència.

Hi ha la famosa tancada d'intel·lectuals a Montserrat durant el procés de Burgos. Però, més enllà d'això, en aquella època el monestir també es converteix en un espai de refugi de bascos.

"Montserrat seguia la doctrina de l'Església de suport als perseguits"

Sí. Ara al desembre farà 50 anys de la tancada, que és molt important perquè d'allà neix l'Assemblea de Catalunya, que serà la manera catalana de fer la transició diferent. A banda, el monestir de Montserrat va amagar militants bascos, sobretot per la connexió amb el monestir de Lazkao, que forma part de la mateixa confederació benedictina. Això m'ho va confirmar l'abat Cassià Just i em va dir que seguien la doctrina de l'Església de suport als perseguits i de no preguntar. Això sí, em va dir que l'únic que demanaven a qualsevol persona era que no entrés armada dins del recinte eclesiàstic.

Diu que els catalans que els havien donat cobertura no van entendre que ETA no parés al final de la dictadura i que, fins i tot, ampliés els objectius. En aquell moment ja arriba la ruptura amb ETA o es confirmarà arran de l'atemptat d'Hipercor?

"Molta gent que se solidaritzava amb els bascos en el franquisme ho feia perquè estaven perseguits per la dictadura, no per simpaties amb ETA"

Hi ha una ruptura molt important perquè molta gent que se solidaritzava amb els bascos en el franquisme ho feia perquè estaven perseguits per la dictadura, no per simpaties amb ETA. En el moment en què ETA continua matant quan acaba el franquisme, molts dels afectes es converteixen en desafectes i crítica. Hi ha molta gent de bona fe que es pensava que ETA lluitava contra la dictadura, però un dirigent d'ETA molt important m'ho va deixar molt clar quan li vaig preguntar perquè no havien acabat: "no luchábamos contra Franco, luchábamos contra España". Això costa molt d'entendre a Catalunya i és majoritàriament criticat, també per bona part de l'independentisme. Ara bé, l'esquerra independentista basca sí que concitava simpaties i quan presenta Txema Montero a les eleccions europees treu més de 30.000 vots a Catalunya, només uns dies abans de l'atemptat d'Hipercor.

El mateix Montero va ser molt crític amb l'atemptat.

La dissidència de Txema Montero, que després se'n va de l'esquerra abertzale i acaba dirigint la fundació Sabino Arana, del PNB, comença quan se sent malament perquè aquells 39.000 vots que ha tret a Catalunya, la quantitat més alta fora d'Euskadi, han estat traïts amb una massacre com la d'Hipercor. Això ho critica Montero, l'esquerra abertzale i s'autocriticarà ETA, no sé si per primera vegada. També tot l'independentisme català es va manifestar radicalment contra la violència. Ja en aquell moment l'independentisme català es mostra pacifista i critica ETA.

Anys després, ETA va matar Ernest Lluch, una persona especialment identificada amb el País Basc. Què va suposar aquell atemptat per a la societat catalana?

Lluch era una persona molt estimada a Catalunya, que concitava simpaties a uns i altres, de tarannà obert i en qui la seva projecció política, que en va tenir molta com a ministre de Sanitat, és inferior a la seva gran aportació acadèmica i intel·lectual com a professor universitari, escriptor, estudiós, articulista... Era una persona que transcendia les sigles polítiques i en ser una mort tan violenta, personalitzada, treu Catalunya al carrer, amb un milió de persones a la manifestació del Passeig de Gràcia. A més, és una manifestació molt a la catalana, en el sentit de ser silenciosa, de no cridar "ETA al paredón" i de dir l'Ernest Lluch era un home de diàleg, a veure si això se soluciona dialogant.

Revela que tots els governs espanyols han tingut un telèfon vermell amb la direcció d'ETA, però que la Generalitat també el tenia. Hi ha el famós episodi de Carod-Rovira a Perpinyà, que a vostè l'agafa com a alt càrrec del Govern, però en quins altres moments la Generalitat va parlar amb ETA?

"Hi va haver un diàleg oficiós, però diàleg, entre la Generalitat i ETA amb el tema dels Jocs Olímpics"

Va començar parlant-hi Tarradellas i després hi va haver un diàleg oficiós, però diàleg, amb el tema dels Jocs Olímpics. Hi va haver atemptats abans i després, però no durant els Jocs ni en instal·lacions olímpiques. Hi havia molta por que això fos un altre Munic [els Jocs del 1972] i que ETA utilitzés la pantalla internacional dels Jocs per fer algun atemptat que evidentment hauria donat la volta al món. No n'hi va haver perquè hi va haver un diàleg a moltes bandes. Això comença quan amb el Josep Playà fem una entrevista a la direcció d'ETA que publiquem al diari Avui tres anys abans dels Jocs i ens donen l'exclusiva mundial que ETA no hi atemptarà. És un titular molt pensat i consensuat. ETA vol ser reconegut com a interlocutor polític quan la premsa ja l'estava considerant només terrorista i una banda de la delinqüència comuna, restant-li el paper polític que ella sempre s'havia atorgat. El diàleg amb qualsevol mena d'institució, amb el Govern espanyol a Alger, amb la Generalitat o amb el Comitè Olímpic Internacional, el que fa és reconèixer-la tàcitament com a interlocutor polític i no pretenia res més a canvi.

També detalla l'anomenada trama catalana dels GAL. Fent un salt en el temps, i evidentment amb la diferència monumental que no hi ha assassinats ni segrestos, no sé si considera que en certa manera ara hi ha aparells de l'estat que practiquen la guerra bruta contra l'independentisme català?

No soc partidari del presentisme i en aquests moments, per fortuna, no estem parlant dels mateixos termes. Dit això, que evidentment hi ha una guerra bruta per part dels aparells de l'estat contra l'independentisme és una obvietat claríssima. I fixa't que dic els aparells de l'estat o, si vols, el sotobosque de l'Estat, el que abans se'n deien els poders fàctics. No soc partidari de dir el Govern del PSOE amb Podemos ni de carregar-los el llaç de la guerra bruta. De fet, crec que l'actual govern d'esquerres està depassat per uns aparells de l'estat que en molts casos no controla, i que li fan mal a ell mateix.

En aquest sentit, el que ha passat els darrers anys a Catalunya serveix per recuperar una frase de Xabier Arzalluz que cita al llibre, que diu que "l'Estat espanyol pot suportar determinades cotes de violència, però no pot suportar un procés secessionista democràtic".

D'això se'n deia la teoria de la ulcera sangrante, és a dir, que l'Estat estava per lluitar contra el terrorisme i per deslegitimar l'independentisme en nom del qual el terrorisme actuava. I per això li tirava a sobre la política i la judicatura. En això l'Estat espanyol va fer el que havia de fer amb uns quants excessos, però en el moment en què sorgeix un independentisme pacífic, com el català, no sap com enfocar-ho. I el fàcil és la deslegitimació per la via de la criminalització. Això comença amb la teoria del "todo es ETA" del Mayor Oreja, en el sentit que si hi ha uns independentistes que practiquen la violència i són terroristes, l'independentisme que comparteix fins, encara que no mètodes, és susceptible de ser criminalitzat. La culminació de tot això és la Llei de partits del 2002, que permet il·legalitzar partits polítics.

"En el moment en què sorgeix un independentisme pacífic, com el català, l'Estat no sap com enfocar-ho"

Amb el codi penal es podia portar a la presó qui cometia un atemptat i els seus còmplices, això és el dret garantista de tota la vida, però amb la llei de partits es permet criminalitzar no només els assassins i els seus còmplices, sinó les idees polítiques que pugui abastar una amplitud ideològica en la qual hi ha els assassins. Això és terrible. Crec que la llei de partits és un cop fort a la democràcia, un retrocés democràtic grandíssim. Després d'això hi haurà l'aplicació de l'article 155 a Catalunya i la criminalització, en definitiva, d'un independentisme històricament pacífic, no només avui en dia.

Amb 'ETA i nosaltres' tanca el seu cicle sobre el País Basc, que abasta més de tres dècades i deu llibres. Com veu l'actual escenari basc? S'avança cap a la reconciliació?

"No estem encara en la reconciliació de la societat basca, però sí que es pot parlar que s'està en el camí de la normalització"

S'estan fent passos molt importants. Com deia el bisbe Uriarte, mediador important de les converses entre el Govern de José María Aznar i ETA, la pau de ha ser proactiva, en positiu, no només una absència de violència, que seria una pau retallada. Ell defensa una pau plena, i és que la societat basca arribi en algun moment a la reconciliació i que aquesta es trobi en la quotidianitat. Crec que encara no es pot parlar d'això, però sí que es pot parlar que s'està en el camí de la normalització de la societat basca. En aquest sentit, l'esquerra abertzale ha fet un pas més que simbòlic en renovar tota la seva direcció, amb una mesa nacional d'EH Bildu amb gent que ja no va viure el procés violent. L'únic que queda és l'Arnaldo Otegi, que és el pont entre el passat i el futur, però és un pont molt qualificat, perquè és home importantíssim per a la pau. És un dels arquitectes de la pau, l'altre és Josu Urrutikoetxea, i els arquitectes anteriors són Iulen de Madariaga i Annton Etxebeste.

És periodista però el seu paper en aquest conflicte ha anat força més enllà. Entre d'altres coses, ha facilitat trobades entre víctimes i victimaris. Quina importància tenen per a la reconciliació?

Són molt importants. Jo m'ho miro des d'un punt de vista humanístic, que s'entenguin els adversaris és molt important per a la convivència, per evitar que s'arribi a què les enemistats esdevingui odi, que siguin enemistats cordials. Amb una interferència tan greu com la violència això és complicat i, en aquest sentit, com a periodista poca cosa pots fer més enllà de treure el tema cada cop que fas una entrevista. I més que com a periodista, en el meu vessant acadèmic vaig facilitar trobades entre víctimes i victimaris, que concretament vam tirar endavant a la Universitat de Barcelona, amb l'Antoni Segura.

En un d'aquests diàlegs va ser on l'esquerra abertzale va fer la seva primera històrica declaració de reconeixement del dolor causat per ETA i dels seus silencis davant de víctimes del terrorisme. I ho va fer el portaveu de Sortu, Pernando Barrena, no era algú que passava per allà, entre víctimes diverses, algunes de les quals han fet moltíssima feina perquè això passés, com Robert Manrique, que gairebé mor a Hipercor, en Jordi Valls, que li van matar el seu pare al mateix atemptat, o la Rosa Lluch, professora de la facultat d'Història i filla de l'Ernest.

Ja per acabar, un dels elements que crida l'atenció del llibre és la varietat de fonts, incloses de la direcció d'ETA. En aquest sentit, fa molts anys que defensa el concepte de polifonia de fonts com a praxis per exercir el periodisme i donar un retrat el més complex i proper a la realitat possible. Creu que es practica poc i patim massa un periodisme de trinxera?

Crec que s'està tornant al periodisme de trinxera. Veníem d'un periodisme de partit, si vols d'òrgans de partit, i també hi havia una premsa de tendència, però a partir dels anys 20 el que es valorava periodísticament era la premsa que tendís a la imparcialitat i a l'objectivitat. Un diari era valorat per aquesta capacitat d'amplitud de mires, més que per donar la realitat de forma esbiaixada. Això va tenir auge i crec que en aquests moments la millor premsa continua sent aquesta, la premsa de referència, però en funció de les polaritzacions que estem vivint per unes raons i altres, torna si no la premsa de partit, sí la premsa de tendència. L'esquerra abertzale sempre ha tingut una premsa de tendència, que s'explica perquè els seus missatges els han manipulat els mitjans hostils i necessitaven òrgans oficials o oficiosos que poguessin donar la seva veu nítidament. A Catalunya ara també ens trobem amb què hi ha una premsa de tendència, tant a una banda i com a l'altra. I Espanya també té una gran tradició de premsa de tendència.