"Només a Belfast hi ha més homenatges als brigadistes internacionals que a Espanya"

Al febrer de 2016, un any abans del 80è aniversari de la batalla del Jarama, Alberto Pla, veu i guitarra del grup madrileny de punk Boikot, visitava les trinxeres cavades per a refugi i atac en aquest episodi de la Guerra Civil espanyola. Des de dalt d'un dels turons rocosos que despunten sobre la vall a l'est de Madrid, el músic va albirar l'auditori on tocaria amb la seva banda tres mesos després, durant les festes de la localitat de Rivas Vaciamadrid. En el seu cap encara dringava el record de l'homenatge al que acabava d'assistir, dies abans, a Morata de Tajuña a les Brigades Internacionals, voluntaris arribats de més de 50 països per defensar la República. I allà, enmig d'aquesta terra regada gairebé vuit dècades enrere per la sang dels més de 20.000 combatents morts, ferits i desapareguts, el guitarrista va començar a rumiar la idea de narrar una història bèl·lica des d'un llenguatge que transcendís el musical.

Així es va gestar el curt Jarama, deu minuts que retraten Juanan, trompetista fictici d'una banda de jazz que lluita amb els exèrcits republicans en segona línia del front, a la zona de la carretera de València. Allà, tot i la fam i el fred troba espai per a la xerrada amistosa, com la que manté una nit amb dos brigadistes irlandesos, personatges històrics, Charles Donnelly i Peter O`Connor. El primer, poeta, va morir en el combat. El segon va tornar a la zona dies després de la batalla per recuperar el cos del seu amic. Això en la història real. En la ficció, Juanan conversa amb els dos activistes just abans de sentir-se envaït per unes estranyes visions que el porten del passat al present en una al·legoria gronxada entre reflexions i reivindicacions, i segellada amb un multitudinari concert.

La banda sonora que acompanya al curt, la cançó de mateix nom el videoclip de la qual estrena avui en exclusiva Público, respon al resultat d'una inquietud del grup: la fusió d'estils. Així, Boikot ha volgut seguir el camí que va marcar amb la seva gira a Llatinoamèrica el 1999, La ruta del Ché, en la qual va introduir al seu punk ritmes llatins, i que va continuar el 2008 amb el disc Amaneció, gravat a Bòsnia amb sons de la fanfàrria balcànica. Ara, el mestissatge musical els ha portat per la senda del folk d'Irlanda, terra de brigadistes. "En l'homenatge pel 79 aniversari de la batalla del Jarama vaig escoltar una cançó a viva veu cantada per irlandesos que em va posar els pèls de punta", revela Pla sobre el moment catalitzador d'aquest últim projecte.

Amb les idees sobre el paper, va començar el desembre passat l'enregistrament del curtmetratge, posposat dos dies per la intensa pluja, el mateix obstacle que va endarrerir, 80 anys enrere, l'ofensiva sobre el Jarama. En aquestes mateixes trinxeres discorre la ficció produïda per Boikot en la qual han participat 40 persones, entre intèrprets i personal tècnic. Un videoclip, rodat a Irlanda, completa aquest últim treball de la banda madrilenya que continua així el seu compromís amb la recuperació de la memòria històrica, una reivindicació recollida en el seu anterior treball, Lágrimas de rabia (2012), videoclip i documental que van narrar històries de poetes, mestres i escriptors represaliats pel franquisme.

Jarama (Boikot, 2017), va ser estrenat a Rivas el passat 17 de febrer. Durant els propers mesos es podrà veure en festivals cinematogràfics. Després, Público acollirà en exclusiva l'estrena en línia de la cinta.

Ver vídeo

¿Sempre han concebut el rock com una eina de lluita social?

Com a grup hem estats molt compromesos des del principi. Sempre hem sentit un compromís cap a la societat i davant les injustícies i enganys. Per aquí van les nostres cançons. El rock és protesta, i tot el que fem és per reivindicar i perquè quedi constància del que passa al món. Som com un noticiari però contant les coses des de la nostra música, i cuidant-la molt, barrejant-la amb altres estils.

Per què, aquest cop, l'elecció del format curtmetratge per narrar la història?

En els nostres viatges sempre hem portat una càmera de vídeo a sobre que ningú volia agafar perquè això significava que no sorties. Fins que un dia vaig decidir agafar-la i, encara que no en tenia ni idea, vaig començar a gravar el grup. Al Japó vaig fer una espècie de documental del viatge, que va agradar els companys i vaig començar a ficar-me en aquest món. Sempre dic que m'he llicenciat a la universitat de Tele-K, on vaig fer uns cursets i allà em vaig dedicar a editar i muntar. Des de llavors he fet uns 45 videoclips i uns deu documentals. Però tenia moltes ganes de fer un curt.

Igual que a 'Lágrimas de rabia', a 'Jarama' contraposen imatges que van del passat al present. Què tracten de dir amb aquest recurs?

És una forma de portar la història al present, i de donar el punt de vista de com seria si passés ara. També és una forma d'explicar-ho al públic jove sense que l'avorreixi i que no diguin 'ja està l'avi amb la història de sempre'. Encara queden molts morts a les cunetes, aquestes ferides no estan tancades del tot. I està tot explicat segons els guanyadors.

Quin retorn del públic reben amb aquest tipus de treballs compromesos?

A la gent li arriba perquè es tracta d'acostar la història des de la música i per a la joventut. 'Lágrimas' el portem a centres culturals, a algun col·legi, teatres, centres socials i llibreries. La gent s'apropa per la nostra música i ja de pas li mostrem un projecte més extens, no només la cançó que hem tret. Hi ha persones que, amb 'Jarama', ens deien que no coneixien tot el que havia passat. Ni jo ho sabia; desconeixia que havia estat una batalla tan crua, amb aviació, morters, granades de dispersió i el laboratori de proves de la Segona Guerra Mundial, amb països provant les seves bombes amb nosaltres. Crec que és interessant que la gent jove sàpiga la història. No crec que a les escoles i instituts es l'expliquin d'aquesta manera.

En altres països les Brigades Internacionals estan reconegudes i se'ls han rendit homenatges. A Espanya, monuments com el que tenen a Madrid es desperten ultratjats de tant en tant. Què li evoca aquesta comparació?

És una injustícia. Nosaltres vam gravar el videoclip a Irlanda, on busquem supervivents i ens trobem multitud de plaques i monuments per tot el país. Crec que només a Belfast hi ha més homenatges que a tot Espanya. Cada brigadista té una placa al portal de casa dient que va ser un heroi nacional i mundial. Hi ha plaques en bars, monuments amb els seus noms i amb l'eslògan de 'No passaran'. I estan netes i noves o com acabades de posar. Les cuiden cada dia. A Madrid, quantes n'hi ha? Allà els rendeixen homenatges de tant en tant. El seu record és viu.

Explicava Enrique Vila-real, 'El Drogas', en un concert amb Barricada a Madrid el 2010, que va conèixer als seus gairebé 50 anys històries de la repressió que li havien succeït als seus veïns. En quin moment s'adona que la història no era com li havien explicat?

Fa temps que m'ho plantejo. A Mèxic recordo que ens deien pel carrer, 'i a vosaltres, com us van explicar el del descobriment, com una cosa gloriosa, no?', Quan en realitat va ser una massacre terrible i un saqueig bestial. I amb la Guerra Civil crec que des de sempre saps que això està manegat pels guanyadors que t'han explicat la seva veritat. I no saps què va passar amb els que van perdre. Per exemple, a l'hora de gravar el curt vam voler ser molt lleials a la història, a les armes i a la vestimenta. I ens van dir que la roba dels republicans era molt difícil de recrear perquè quan van perdre la guerra, si els agafaven amb qualsevol vestit, insígnia, gorra o bota els mataven, així que van destruir-ho tot. La gent de Front de Madrid, que són els que fan recreacions i ens van llogar els vestits i armes, ens va explicar el complicat que era vestir el soldat republicà. I d'aquestes coses te n'assabentes ara perquè a l'escola no et ensenyaven això, sinó que Franco va venir bé a aquest país perquè els altres el volien saquejar.

El brigadista irlandès Bob Doyle solia acudir al Jarama a recordar als seus companys morts en combat. Ho feia en silenci i entre llàgrimes, envoltat d'un minúscul grup de familiars i amics. Què li suggereixen aquests oblits?

Encara estem sota aquesta ombra del franquisme. Hi ha gent que es pregunta, 'encara amb això?', Però és que no està explicada la història. I no es tracta de malmetre, sinó de dir les coses com van ser i amb la perspectiva del temps. Nosaltres tractem de deixar un granet de sorra en l'homenatge a aquella gent que va lluitar per la República. Algú el veurà, el curt i el videoclip, i algú es mourà per veure-ho.

Des de l'òptica de la narració dels relats, el món de la cultura hauria de sentir l'obligació d'assumir aquest compromís amb el passat recent?

Nosaltres ens sentim obligats. Crec que escriptors, músics, poetes, periodistes, realitzadors i qualsevol tipus d'art té la responsabilitat d'explicar-, com vulguin, en format d'humor o de drama. Hi ha una història que és com una comèdia sobre els tancs russos, que eren molt bons i en alguns pobles es venien durant la guerra per 500 pessetes. Aquesta és una idea que estic mastegant per explicar com una comèdia àcida.

¿Continuaran abordant històries des de formats audiovisuals?

Sí, volem seguir amb curts o documentals sobre la recuperació de la memòria o altres problemes socials com el maltractament a la dona o els desnonaments. La imatge té força, i avui fer un videoclip o un curt està més democratitzat. Abans era prohibitiu, ara també és car però menys; amb un telèfon mòbil pots explicar una història. Ja fa temps que estem ficats tant en la música com en l'audiovisual, mostrant un treball més complet, amb testimonis de gent.