"El moviment antitransvasament és un exemple que podem guanyar, i que quan toca, la gent hi és"

Constància i lluita. Amb aquestes dues paraules han resumit Josep Sabaté i Susana Abella els 25 anys de vida de la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE). Ell tenia 15 anys quan va començar a implicar-se al moviment antitransvasament sorgit a les Terres de l'Ebre l'any 2000, quan el govern de José María Aznar –amb el suport de CiU– va anunciar el Pla Hidrològic Nacional que pretenia de fer grans transvasaments del riu Ebre tant cap a l'àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona com cap al sud d'Espanya, al País Valencià, Múrcia i Andalusia.

Ara fa 25 anys naixia la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que agafava com a imatge l'emblemàtic nus de canonades de color blanc amb fons blau. Una imatge que ja s'ha convertit en tot un símbol d'un territori que aquella reivindicació va unir sota una consigna molt clara: "Lo riu és vida. No al transvasament". "Hi havia sindicats, gent procedent de moviments més anticapitalistes, més socials, hi havia gent propera al bisbat, sectors empresarials... Es va implicar gent de tota la societat ebrenca", explica Sabaté, integrant històric de la PDE. 

Per a Sabaté, aquesta varietat de perfils de gent ha estat una de les claus de l'èxit de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que va ser capaç de mobilitzar la població ebrenca de forma multitudinària. "Et trobaves fent encadenades amb gent que no li preguntaves on anava ni d'on venia, sortien converses molt curioses sobre la seva evolució política", explica. 

Un èxit que no hagués estat possible sense "l'aprenentatge de la generació prèvia a la PDE durant els anys 80 i 90 amb diferents projectes", comenta Sabaté: "Ells venien de moviments no tan transversals, però van tenir la generositat i la visió estratègica de construir un moviment transversal". A això també se li suma la connexió amb el món científic, "molts van passar a ser activistes, organitzant jornades conjuntes i assamblees". 

Inicialment era una lluita reactiva contra el projecte de transvasament. Van ser anys de moltes mobilitzacions, reunions, i activitats constants

La Susana, una altra dirigent històrica, s'emociona recordant les mobilitzacions de cada divendres des que el govern d’Aznar va presentar l’avantprojecte del Pla Hidrològic Nacional. I com cada vegada s'ananva sumant més gent al moviment antitransvasament. "Recordo que Jordi Pujol va venir a la Cambra de Comerç de Tortosa i va dir, literalment, que havíem d’acceptar la venda de l’aigua de l’Ebre per un suport de 5 a 7 metres cúbics. Aquell dia, a casa meva, el meu pare va dir: Però si ens ho volen prendre tot! Aquest sentiment no el vam viure només a casa, sinó moltes famílies. I això va fer que la gent es revoltés", explica Abella. 

Des del setembre del 2000, quan hi va haver la primera mobilització, fins a la derogació del transvasament l’any 2004 i el canvi de llei el 2005, la lluita de la plataforma va ser molt intensa. "Inicialment era una lluita reactiva contra el projecte. Van ser anys de moltes mobilitzacions, reunions, i activitats constants. Podíem estar cada setmana fent accions: que si venia Pujol, que si una roda de premsa, que si dormíem davant de la Generalitat... Era un no parar", explica Abella.

Després del 2005, la lluita es va convertir en una feina més "constant i sostinguda", per mantenir viu el moviment i vigilar que no es presentessin nous projectes de transvasament. "Això ens va permetre, per exemple, el 2008, quan es va tornar a plantejar un transvasament a Barcelona per la sequera, reaccionar molt ràpidament. Vam fer l’assemblea més multitudinària de la història a l’Auditori de Tortosa, que té unes 800 places i estava ple de gom a gom", detalla Abella, que celebra que gràcies a aquesta constància, "el 2023 vam poder actuar abans que es proposés cap nou transvasament".

Una lluita que va pujar l'autoestima d'una territori

Tant Sabaté com Abella coincideixen en el fet que la creació de la plataforma i la repercussió de les mobilitzacions va fer pujar l'autoestima d'un territori amb una sensació permanent  d’abandonament per part de les institucions. "Sovint ens hem sentit com la cua del país. I el 2000, amb la plataforma, això va canviar. Les tensions entre pobles van desaparèixer. Tots érem una sola veu. Va néixer el concepte Terres de l’Ebre com a identitat pròpia. Ens vam sentir orgullosos de ser ebrencs i defensar el nostre territori", explica l'activista. 

Tots érem una sola veu. Va néixer el concepte Terres de l’Ebre com a identitat pròpia

En aquest sentit, Abella treu pit de la capacitat organitzativa de les Terres de l'Ebre. "Hem fet escola: les mobilitzacions han de ser festives, però també contundents. No poden ser agressives. Cal continuïtat. Cal treball tècnic, no només cridar al carrer", comenta Abella. D'exemples n'hi ha molts, des del moviment antinuclear a l'oposició al projecte Castor, passant pels molins de vent o altres moviments de defensa ambiental i social.

"La lluita antitransvasament és un exemple d'un territori que a priori semblava que no s’havia de mobilitzar, i que quan va a tocar, ho va fer. La primera victòria va ser aquesta, la mobilització positiva, la mobilització social i popular", explica Sabaté. La plataforma va organitzar tres manifestacions a Barcelona, una a Madrid, dos a Brussel·les, una Mallorca i unes vint a les Terres de l’Ebre.

Un moviment latent

25 anys després de la creació de la plataforma, el moviment antitransvasament continua ben viu, tot i que no amb la mateixa intensitat. "Els moviments socials tenen cicles. No poden estar sempre al 100%. Del 2000 al 2004 vam estar en plena efervescència. Després hi ha etapes més tranquil·les, però igualment importants", comenta Abella. "Ara no hi ha una amenaça imminent, però si torna a haver-hi una proposta greu de transvasament, la gent respondrà. Perquè hi ha una base organitzada, un nucli actiu, una corona al voltant que pot tornar a activar-se", assegura l'activista ebrenca. 

Sabaté va més enllà: "La defensa de l’Ebre des de l’any 2000 és una qüestió de país, i quan toca, la gent hi és. Això és una lluita de fons que no s’acaba mai. Mentre hi hagi aigua al riu, hi haurà algú que podrà fer negoci o mercantilitzar-la. Això ens dona perspectiva de llarg recorregut", sentència. 

Mentre hi hagi aigua al riu, hi haurà algú que podrà fer negoci o mercantilitzar-la

Tant Sabaté com Abella lamenten que encara avui dia hi hagi sectors empresarials que s'esforcin a fer creure que això és una guerra entre territoris, en referència al concepte d'"insolidaritat territorial" que moltes vegades s'ha utilitzat per assenyalar i desprestigiar el moviment antitransvasament. "No és un conflicte entre territoris, és un conflicte d'interessos i de model", afirmen. 

Un model d’aigua pública 

La Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) i tot el moviment antitransvasament va ser la llavor perquè, anys més tard, comencessin a sorgir entitats i col·lectius que qüestionaven el model de privatització de l'aigua a Catalunya. "Darrere de la major part de processos de transvasament des del 2008 fins ara hi ha Agbar, amb l’interès de connectar el transvasament de l’Ebre a Tarragona i Barcelona", assegura Sabaté.

Moviments ecologistes i de l’aigua han creat la Cimera Social de l’Aigua, un espai on s'exposa la problemàtica d'una mala gestió de l'aigua. En aquest sentit, Sabaté apel·la a una "aliança total" entre el moviment de defensa dels rius i la gent que impulsa processos de municipalització, ja sigui a Terrassa, Girona, o Barcelona. "Estem totalment en la mateixa lluita. No sé qui va primer, però ens anem donant força mútuament". 

Una unió de forces que no és nova. Sabaté comenta experiències com la complicitat amb moviments ecologistes del País Valencià i Múrcia en contra d'un model turístic com el de Terra Mítica o Marina d’Or.