OBITUARIMor l’irrepetible Leopoldo Pomés

“Mirar per pensar” aquest era el leitmotif de Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931 - Girona, 2019). Segons Manuel Vázquez Montalbán, Pomés va aconseguir erotitzar l’Espanya grisa i oprimida pel franquisme amb unes fotografies i treballs publicitaris revolucionaris per l’època. Hedonista autèntic, Pomés va voler acabar les seves memòries titulades ‘No era pecat’ amb la definició d’hedonisme (disculpin l’spoiler). Assegurava que descobrir l’hedonisme -doctrina que relaciona el bé amb el plaer- el va redimir i li va donar ales per viure mirant el món sense cotilles, atrevint-se a canviar el punt de vista, intentant anar sempre una mica més enllà. I amb aquesta manera de fer, es va convertir en un referent de la fotografia i la publicitat.

Vaig tenir la sort d’ajudar-lo a endreçar les seves vivències per donar-los forma de llibre, i escoltant-lo, he visitat Picasso a la Californie, he vist el geni de Joan Ponç i de la resta de membres de Dau al Set; he estat al restaurant d’Alain Chapel o a l’habitació d’hotel on la imprevisible Niko es va tenyir el cabell de color blau el dia abans que havia d’aparèixer en un spot amb el seu ros habitual. Cal reconèixer que Leopoldo Pomés va tenir la sort d’estar al lloc adequat en el moment precís, i no una, sinó moltes vegades, però el seu caràcter l’ajudava.

Era atrevit, cinèfil, detallista, hedonista, seductor (en totes les dimensions de la paraula) i molt pencaire. És cert que va comptar amb el talent de la Karin Leiz i de la resta de l’equip del seu estudi, però en Poldo era un amant de la feina ben feta, perquè es va educar sota allò de “Déu ho veu”, i sobretot perquè va tenir un pare que li va ensenyar la importància de les coses ben fetes i boniques.

Ànsia per mirar més enllà

La trajectòria de Leopoldo Pomés està plena d’èxits i premis (el darrer, el Nacional de Fotografia l’any 2018). Però, més enllà d’haver creat les mítiques bombolles Freixenet, d’haver dissenyat la cerimònia del Mundial del 82, o de realitzar el vídeo per optar a la candidatura Olímpica de Barcelona 92, Pomés ha estat un gran fotògraf, i un home de cultura amb un sentit de l’humor molt fi.

Sovint, es parla molt del Pomés publicista, però va ser un artista que va saber ensenyar la Barcelona dels 50 com pocs. Era un enamorat de Barcelona i de la seva arquitectura modernista, de les botigues, de l’obra de Jujol i Gaudí, però també dels toros i de les dones. Perseguia la bellesa i la sensualitat, no en destriava l’origen.

La mirada de Pomés sempre té molt a veure amb la llum, sempre busca les les ombres, els contrastos i les textures que la llum provoca. Va ser un observador infatigable, i sí, el gran fotògraf, a banda d’estimar el bon menjar i dedicar un llibre al pa amb tomàquet, també escrivia poesia. En un dels seus poemes, Pomés pregunta al lector “us heu posat mai sota una taula” i aquest vers em crida especialment l’atenció perquè crec que detil·la la seva ànsia per mirar més enllà d’on permet el camp visual, i sempre amb la curiositat i vehemència que el caracteritzaven.

Complirà el Ministerio?

Leopoldo Pomés jugava a la lliga dels irrepetibles, sense ell, Barcelona i la cultura es queden una mica més orfes. Tant de bo per fi aparegui el catàleg definitiu que compili el bo i millor de la seva obra, i el Ministerio de Cultura acompleixi i organitzi la mostra que acompanya l’haver guanyat un Premio Nacional de Fotografía. Mentrestant, podem repassar les seves memòries cruspint-nos una hamburguesa al Flash Flash i assegurar-nos de viure amb els ulls ben oberts i de no resignar-nos, perquè estic convençuda que des d’allà on sigui, ho seguirà mirant tot com si fos la primera vegada.