Mig segle enganxats a l'art contemporani des de l'eix Barcelona-Castelló-València

El 1973, quan Pilar Dolz i Rafael Menezo van aterrar a Castelló, el franquisme encara no tenia data de caducitat. Franco gaudia de bona salut i els ciutadans picardiosos feien tripijocs per l'activitat política; calia disfressar-la d'amagatall cultural atés que els partits eren a la clandestinitat. A Castelló, al costat de l'Hort dels Corders, amb el nom de Cànem (remetia a artesà, lúdic i laboral; a les dues primeres lletres de Castelló i, per aprofitar al màxim la xamba, a 'anem') Pilar i Rafael, i altres com Àlex Querol, l'exalcalde Daniel Gozalbo, Alberto Oller, Ramón Pallarés, Gonzalo Blay o Víctor Menezo van formar un centre cultural que al cap d'un any, el 21 de desembre de 1974, es convertia en galeria d'art, privada i comercial, per promocionar l'art contemporani. Per un dia, no coincideix en el sorteig de la loteria.

Pili i Falo, com els diuen molts, s'havien conegut a Barcelona on ella estudiava art i ell cinematografia i farmàcia, al darrer va dedicar-se professionalment; ella provenia de Morella; ell de Castelló. Ha passat mig segle de tot allò i no em quedo curta si dic que Pili i Falo han fet història en la difusió de l'art contemporani a Castelló, i estirant la corda (o el cànem) es mouen entre València i Barcelona. Pel que fa a fires, han acudit a tot l'Estat, com ARCO, ArteSantander, Barcelona, València, i també a Basilea en The Solo Project, o ARTMiami en el decurs de dècades; ella ha perdut el compte del nombre, com el de les exposicions que ha fet. Han passat cinquanta anys, però quan parlen sembla que tenen tot el futur al davant. L'entusiasme, a ella, li pot, tot i que ja té tecles i febleses de salut que l'avisen que a l'abril farà vuitanta anys: opte per aparcar la vulnerabilitat. En cinquanta anys li ha temptat més d'una vegada tancar. En repensar, s'ha quedat.

De moment, la memòria, a Pili li és fidel: "El 20-N de 1975, el dia que va morir Franco, inauguràvem una exposició d'Andreu Alfaro, ho vam retardar pel que podia passar. Després, els vuitanta van ser molt creatius amb la generació que jo anomeno Generació Rompuda amb Pepe Nebot, Amadeo Gonzalo, Manuel Sáez, Salva Gallén, Pepe Castellano, Sergi Bartoll i altres, perquè no disposaven de canals de promoció, sols tenien, i encara gràcies, els crítics locals, però eren molt dinàmics i compromesos. Jo viatjava molt a Itàlia per formació i col·laboració comercial; la dècada de 1980 i part dels noranta va ser bona. No sé quantes galeries n'hi havia, tot i que no treballaven en art contemporani, però n'hi havia un interés en l'art. Esta temporada passada, a la Fundació Caixa-Castelló vam poder exposar alguns de la Generació Rompuda".

"Jo sempre he intentat treballar amb artistes de proximitat, Castelló-València-Catalunya i Aragó, artistes del territori, però també alguns internacionals, joves i adults"

"Jo sempre he intentat treballar amb artistes de proximitat, Castelló-València-Catalunya i Aragó, artistes del territori, però també alguns internacionals, joves i adults o en l'obra d'algun que ha marxat, l'art contemporani no és precisament l'art dels vius, les etiquetes, genèriques o específiques, apareixen i desapareixen i entre l'art modern i l'art contemporani s'encobreixen; un altre tema és el conceptual o el minimalista, el que s'està fent a hores d'ara no sé com l'etiquetaran d'aquí a uns anys si és que ho fan, en això els crítics més que els acadèmics són els que classifiquen i qualifiquen", apunta Pilar en ple mes d'agost en el seu refugi de Morella on contempla, amb satisfacció de iaia, el seu net, quinto de divuit anys, saltar i fer acrobàcies en la dansa dels Torneros, la dansa de la ciutat que surt en processó cada sis anys en la festa sexennal, que en este 2024, ha celebrat el 55 sexenni.

La família Dolz, de casa Galan, aplega una llarga participació a través de generacions en el ritual de representar personatges bíblics, tradicionals o gremials: xiquets i xiquetes en la dansa dels llauradors, un sant Miquel que ix d'una taronja per dir una poesia a la verge de Vallivana, altres donant-li al tabal o fent de volantí. Cada sexenni cus uns punts més a la narrativa sexennal.

"Una col·lecció no es fa ni es desfà en un dia"

En les cinc dècades que Pilar ha mogut els fils de la galeria ha desenvolupat també la carrera de gravadora, reconeguda en els darrers anys en la mostra Pilar Dolz i l'ofici de gravar que ha voltat per Castelló, Barcelona, Sofia (Bulgària) i en una versió italiana Ritorno "Retorn a Urbino". L'any 2005 l'Ajuntament de Castelló la va fer "Dona de l'Any" i a 2016 a València li van donar el Premi Isabel Ferrer. La seua activitat feminista l'ha dut a primera fila entre les dones motivades per la igualtat de gènere que van formar el Col·lectiu Feminista de Castelló.

La recessió econòmica de 2008 va aturar de sobte la febre col·leccionista que havia arribat fins a Castelló. "Nosaltres sempre vam facilitar a la gent que pogueren comprar a través d'unes subscripcions, perquè pagant una quota mensual, tingueren accés a obres més cares. Però això, a poc a poc s'ha anat acabant". La ciutat de Castelló va passar de 92.777 habitants a 1970 a 172.637 a 2023. El boom de la ceràmica i la bombolla immobiliària van fer efecte en l'economia provincial i de retruc en el mercat de l'art, del que Pilar considera el següent: "Va haver-hi molts professionals, advocats, notaris o metges, a més de càrrecs en empreses potents  que feien col·lecció d'art amb nosaltres, en canvi, després del 2008 ens les oferien per vendre a través de la galeria, de fet, encara en tinc alguns que estan en això perquè una col·lecció no es fa ni es desfà en un dia".

El bagatge polític d'esquerres i nacionalista de Cànem s'ha vist en la seua trajectòria

El bagatge polític d'esquerres i nacionalista de Cànem s'ha vist en la seua trajectòria. "Cada un tenim un color polític determinat, a nosaltres ens coneixen; no cal esmentar episodis, l'any 1976, per al Sexenni 47, Cànem va organitzar una exposició Art Actual al País Valencià on al costat de tots els artistes importants del País, es va invitar Josep Renau, qui va voler, no sols participar-hi, sinó també vindre, per primera vegada des del seu exili a Berlín. L'arribada de Renau va convertir Morella en notícia". Josep Renau (1907-1982) va ser director general de Belles Arts en la Segona República i va encarregar a Pablo Picasso una obra per al pavelló espanyol per l'Exposició Internacional de París. El resultat: Guernica.

Renau va tornar de la mà de Pili i Falo quan no feia l'any de la mort de Franco. Una gesta que a hores d'ara es veu com llunyana, molt llunyana en la història de l'art, la política o els sexennis de Morella, la mida del temps per molts morellans. Tanmateix, es recorda l'escultura d'Andreu Alfaro Homenatge a Leonardo dalt de les Torres de Sant Miquel.

En cinquanta anys ha acumulat un fons d'obres de creació i una biblioteca substancials. "No sé, no sé què faré... De moment encara m'apassiona el que faig , és el meu deliri i la meua vida" conclou la galerista que, per ara, resisteix a què la fugacitat del temps s'impose al programa d'exposicions que cabila permanentment. Falo posa el puntill en el seu particular sentit de l'humor: "Durero és l'únic que dura".