Michael Hardt: "No rebutjo la lluita institucional, però la prioritat han de ser les lluites des de la base"

Michael  Hardt (Washington,1960) és teòric literari i filòsof polític i actualment exerceix professor de literatura a la  Duke  University  (EUA). És autor de diversos assajos, sovint compartits amb el filòsof italià Antonio  Negri. Les seves darreres obres han estat: El trabajo  de Dionisos (Akal, 2015),  Declaración (Akal, 2012) i la seva trilogia més important on desenvolupa les seves teories sobre el capitalisme actual i les alternatives, Imperio (Paidós, 2002), Multitud: guerra y democracia en la era del Imperio (Debate, 2006) i Commonwealth. El proyecto de una revolución del común (Akal, 2011).

Parlem amb ell en un escenari de luxe, la Galeria Nacional d'Art Moderna de Roma, on a mitjan de gener va celebrar-se el congrés Communism17, en què més de 40 intel·lectuals occidentals d'esquerres van discutir sobre el llegat i el futur del comunisme al segle XXI. Curiosament, al mateix moment de la conversa Donald Trump era investit president dels Estats Units.

Com valora l'arribada a la presidència d'una personalitat com Donald Trump?

Per a mi ha estat un pecat no poder estar a les mobilitzacions de Washington contra la investidura de Trump, que han estat multitudinàries i molt importants. Però, per altra banda, estem fent una certa justícia participant aquí juntament amb tants altres d'una reflexió sobre el comunisme en el mateix moment que als Estats Units estan donant el govern, no dic el país però si el govern, just en el sentit contrari.

Tenen sentit unes jornades sobre comunisme l'any 2017?

La qüestió central d'aquestes jornades a Roma és desgranar les eines, els mecanismes i els dispositius per pensar un comunisme del futur que sigui l'únic antídot que podem contraposar al verí que s'està desenvolupant en tants països, com poden ser els Estats Units. Som els anticossos que ataquen al virus, per això és just que avui estiguem aquí.

Una de les parts més importants de la seva intervenció a la taula el "Comunisme de la sensibilitat" ha estat parlar sobre la qüestió de la família, molt oblidada per gran part de la intel·lectualitat d'esquerres. Quin paper juga la família en la construcció del comú?

He intentat d'entendre a través del pensament d'Alexandra Kollontai, una feminista soviètica, la idea que la propietat privada no és només un règim de controlar les coses físiques del nostre món sinó també implica el control del nostre pensament i de la manera de comprendre'ns a nosaltres mateixos. Ella ens parla de la qüestió de l'amor, diu que a la societat capitalista tenim una idea de l'amor concebut només com a propietat privada que és la forma en què el concep la mentalitat burgesa però és una mentalitat que ens implica a tots. Això ens obliga a concebre les relacions com una propietat privada, com una possessió de l'un a l'altre.

"La propietat privada també implica el control del nostre pensament i la manera de comprendre'ns a nosaltres mateixos"

Ha dit que Kollontai o Zetkin [una política comunista] no només van fer una reflexió teòrica sinó que van portar-la a un plantejament pràctic.

La família és una institució no només per a la dominació de les dones, en això coincideixen Kollontai i altres feministes que han desenvolupat aquest tema, sinó que està construïda des de la lògica de la propietat privada. El que trobo fascinant és que ella proposa als joves soviètics el 1921 el repte d'inventar un nou amor. Em sembla un objectiu molt important, comprendre que els nostres afectes, la nostra manera de tenir relacions estables amb altres, està sent construïda des de la propietat privada o des d'una idea de possessió. No dic que existeixi una vida sense relacions recíproques, però sí que hem de construir una altra manera de donar-nos l'un a l'altre, aquest és el nou amor. Per mi és apassionant aquesta proposta.

Sovint les idees plantejades per Negri i vostè han estat molt ben acollides entre sectors de l'Acadèmia i sectors activistes, però per un públic més general han estat complexes d'entendre i poc compartides. Podria resumir breument quins són els plantejaments d'Imperio, Multitud i Commonwealth?

En certa manera hem pensat que Imperio era almenys una temptativa d'entendre el sistema de domini global actual, que és diferent del domini imperialista d'una altra època. A Multitud buscàvem la lògica de l'altra banda, és a dir, com es pot lluitar dins d'aquest nou context de la globalització capitalista, i Commonwealth era una manera de pensar quina és la matèria primera, les eines, els dispositius per construir un món diferent. Almenys així és com concebem la trajectòria dels llibres. A la vegada estem preparant la publicació d'un nou llibre, el quart volum de la  tetralogia, que s'anomenarà Assembly i versarà sobre la qüestió de l'organització.

"Hem de construir una altra manera de donar-nos l'un a l'altre"

En la seva crítica a la forma d'Estat planteja que hi ha un tercer vector entre les formes públic-estatals i les privades, els comuns. Què són i com s'articulen?

Quasi sempre en la política d'avui dia ens demanem què fer. Però necessitem preguntar-nos que s'està fent ja, per donar la volta a la pregunta clàssica de Lenin. Si ens preguntem com es fa el comú, com és lluita pel comú, necessitem observar les lluites que per exemple a Espanya s'estan desenvolupant en la política metropolitana, en els modes de pensar l'espai urbà i en els nous règims d'afectes. En això em sembla que a Espanya en particular hi ha experimentacions a un nivell més alt que a altres llocs.

Catalunya es troba en un procés d'autodeterminació per construir una República independent. Vostès parlen de procés i poder constituents. Quan parlen de procés constituent, què volen dir? Sospito que no té res a veure amb els processos constitucionals d'Amèrica Llatina o amb la creació de noves constitucions o noves repúbliques?

Exacte. En termes prosaics, la pràctica del poder constituent ha d'evitar la idea de la unificació de totes les lluites. Crec que hem d'evitar una idea del poder constituent com una unitat que unifica, cuida i també que dicta el que fan els moviments. És més aviat una idea de poder constituent, procés constituent i potència constituent com una multiplicitat que lluita junta i que sorgeix des de la base. Això no vol dir que rebutgem la lluita a les institucions, o els experiments electorals, de govern, sinó que diem que la prioritat és la gent, amb la multiplicitat i els moviments. Des del meu punt de vista Barcelona en Comú, és un exemple òptim, fent una mena de balanç que dóna prioritat als moviments, donant prioritat a la multiplicitat de les lluites en relació amb l'experiment de govern.

"Crec que Barcelona en Comú és un exemple òptim, en el sentit que dona prioritat a la multiplicitat de les lluites"

Les seves idees van tenir un gran impacte en els moviments socials al voltant del 2000 amb les mobilitzacions antiglobalització i un cert rebrot a partir del 2010 amb les diferents primaveres i el 15M, però sembla que en els darrers temps pateixen un cert reflux. Quins serien els moviments hereus de les seves idees?

Jo veig, encara que aquesta és una lectura des de fora, els experiments electorals com a molt positius a Espanya, amb Barcelona en Comú, que és un exemple clar per a mi, a l'avantguarda. No pretenen representar els moviments d'on han nascut i donen un espai per al desenvolupament dels moviments.

I Podem?

De Podem conec que hi ha divisions, uns donant prioritat a la centralitat de les decisions i altres que donen més prioritat a un espai polític participatiu. Aquesta segona opció em sembla una qüestió molt important. Per exemple, després de la victòria de Trump el municipalisme i els experiments urbans espanyols són un referent important que avança un model de viure i de pensar diferent, Podem no ho és tant.

"D'alguna manera tots som eurocentristes, com a rsultat de 150 anys de dominació occidental"

De les crítiques més dures que ha rebut la seva obra, ha estat la d'eurocentrisme. Són les seves idees una teoria global o només són aplicables a Occident?

Sobre això diré dues coses. La primera és que d'alguna manera tots som eurocentristes encara que un li digui que només ho és l'altre. Ve d'un fet inevitable que és el resultat de 150 anys de dominació occidental que ha creat una mentalitat quasi  inevitable reflectida en el pensament, el llenguatge,... Això no és una excusa, perquè l'altra cosa que hem de fer tots és lluitar contra aquest eurocentrisme. Toni [Negri] i jo, com molts altres, necessitem trobar formes de lluitar contra l'eurocentrisme, descobrir una línia de fuga, és cert.

Ens podria posar algun exemple concret?

El 2001 vaig sentir que a Bolívia hi havia la lluita contra [la privatització de] l'aigua i que eren unes lluites multitudinàries. Jo pensava, com un idiota, com podien estar parlant d'aquests conceptes si no havien llegit el nostre llibre, però em van fer arribar uns textos d'Álvaro Garcia Linera [actualment vicepresident del país] i de gent del seu grup com Raquel Gutiérrez i vaig veure que efectivament no havien llegit el nostre llibre però que el concepte de multitud i de lluites era molt més avançat del que havíem pensat nosaltres. Això ho explico com un mode de fugir de l'eurocentrisme. Per a nosaltres va ser molt útil transformar el concepte de multitud a la manera en què l'utilitzaven ells.

Per tant hi havia dues concepcions de la multitud?

No crec que hi hagi dues latituds l'eurocentrisme i l'antieurocentrisme, ja que el seu concepte de multitud no era oposat. Simplement estava més desenvolupat i va ser una gran descoberta per a nosaltres i una gran forma de fugir de l'eurocentrisme.