CulturaMia Couto: "Sóc una criatura de frontera, un blanc africà"

Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) assegura haver après a escoltar i a explicar històries a la cuina de casa, entre les faldilles de les dones de la seva família. Té una identitat que fluctua, com les llegendes del país que l'ha vist néixer, que es mouen entre el fet real i l'imaginari. Guanyador de diversos premis, la seva última obra, Triología de Mozambique (Alfaguara, 2018) és una obra major, plena d'història i d'històries, aquelles que neixen de les arrels dels arbres i de lliçons que no s'aprenen en els llibres. És una novel·la de colonització, de batalles, però sobretot és una novel·la plena de dones valentes.

Primer de tot, m'agradaria preguntar-li pel cicló que va arrasar la regió central de Moçambic ara fa un mes. Quina és la situació?

El cicló m'ha fet pensar en el tema de la memòria. Els ciclons en aquella zona són freqüents. Vaig passar per un cicló d'aquesta dimensió quan tenia set anys i me n'havia oblidat fins que va arribar aquest. Fa un mes, vaig arribar a estar sense saber d'amics meus fins a cinc dies, no sabia si estaven morts o vius. Va ser llavors quan vaig entendre la gravetat de la situació, i va ser com si alguna cosa s'hagués mort dins meu. Estava escrivint un llibre sobre la meva infància i de sobte tot ha perdut la base, em sento orfe. Imatges que eren importants, que estaven a la història, ja no existeixen. Aquest últim cicló ha estat una mort sense cos. Vaig sentir que l'única manera de superar-ho era visitant Beira [actualment viu a Maputo]. A mesura que m'aproximava amb l'avió, veia mar on abans hi havia terra. A l'aeroport m'esperaven els amics. Pensava que els reconfortaria jo a ells però va ser al revés. Ells ja havien començat a reconstruir les cases, jo no tinc la possibilitat de donar-li la volta a la tristesa.

A 'Trilogía de Mozambique', Imani, el personatge principal, es mou entre el món dels blancs i dels negres. Té una identitat fluctuant. A vostè li ha passat el mateix, com a blanc en un país de negres?

Sí, la imatge del traductor és recurrent en la meva obra escrita; jo sóc un traductor de mons perquè tinc cada peu en un lloc diferent. Vaig néixer en un lloc on la frontera entre la terra i aigua era fluida. Beira està construïda sobre un pantà i les marees envaeixen la ciutat. Es diu que la gent té una terra natal, jo tinc una aigua natal, no tinc la certesa ni del sòl. La idea de la identitat fluida està íntimament lligada amb la meva història. Sóc una criatura de frontera, un blanc africà, un científic en un món que no creu en la ciència, un ateu en un món profundament religiós, un escriptor en un món d'oralitat. La meva identitat crea moltes fronteres, però això va deixar de ser un problema als 17 anys, quan em vaig adonar que no podia ser un. La poesia de Pessoa em va ensenyar que una persona en pot ser moltes.

En un món on tot es classifica i s'etiqueta, on les coses són blanques o negres i no hi ha ni temps ni espai per al matís, sembla anar a contracorrent.

Aquesta visió és hegemònica i s'està exportant, però a Moçambic les coses són diferents. Els semàfors no estan en vermell o verd, pot ser que estiguin una mica en vermell o molt en vermell. Existeix una manera de matisar, que és el quasi, que a Occident no existeix.

En els seus llibres s'aprecia un diàleg entre el que és local i el que és forà. Aquestes dues realitats es relacionen a través d'un llenguatge ple de matisos que funciona com una entitat pròpia.

"De vegades em pregunto fins a quin punt la meva ànima és mestissa"

Les coses em surten així, però de vegades em pregunto fins a quin punt aquesta mescla existeix dins meu, fins a quin punt la meva ànima és mestissa. Quan el meu pare va morir, vaig pensar: fins a quin punt sóc africà? Els africans viuen la mort d'una manera molt particular, però jo sentia moltíssima tristesa i enyorança. D'altra banda, sento que està viu, miro les meves mans i veig les seves. He aconseguit que això no em generi conflicte: una part de mi continua sent racional i científica i l'altra no.

Destaca també el poder evocador de la natura en el seu relat.

No podria ser d'una altra manera. La natura l'has de situar en el relat, i per fer-ho has d'entendre que tot el que ens envolta té ànima. No podem tractar la natura com un simple paisatge: els elements naturals formen part de la història i tenen una veu igual d'important que la de qualsevol altre personatge. La biologia em va fer rescatar la idea que hi ha una relació de parentesc directa entre un arbre i un ésser humà. Hi ha moltes similituds, però ho hem desaprès. La ciència em confirma el que existeix en la saviesa popular. No es pot concebre un arbre com una entitat biològica independent, ja que és un encreuament entre cel i aigua, un temple. Per descriure tot això, m'ajudo d'un llenguatge poètic, l'únic llenguatge capaç de descriure el món.

S'ha dit que les seves obres bevien del realisme màgic llatinoamericà.

"Es diu que el realisme màgic ha influït en la literatura africana, però només l'ha ajudat a emancipar-se,de la presó de la tradició literària europea"

No m'agraden les etiquetes. Hi ha escriptors que ja feien realisme màgic abans que García Márquez que m'han influït més, com Juan Rulfo. De vegades es diu que el realisme màgic ha influït en la literatura africana, però només l'ha ajudat a emancipar-se, a utilitzar una aproximació literària concreta que ha permès que sortís de la presó de la tradició literària europea. Els meus llibres a Moçambic són llegits com a realistes, perquè ningú troba les històries que explico extraordinàries.

'Trilogía de Mozambique' està construïda a partir de personatges femenins revolucionaris, honestos i decidits, mentre que els personatges masculins queden en un segon pla. Va ser premeditat?

Va ser el camí que va anar prenent la trilogia: sóc incapaç de pensar per anticipat. Si tinc una idea del que serà la història, prefereixo no escriure-la. De fet, el que em motiva a continuar escrivint és el fet de no saber. Sempre faig apologia de la ignorància: m'agrada molt no saber. A Àfrica, de primer moment, sembla impossible pensar que la dona hagi de ser la dominant, ja que les societats són fortament patriarcals, però en el dia a dia són les dones les que tenen un rol predominant. He après a donar veu a aquesta part femenina que es troba dins meu. Em vaig convertir en poeta a la cuina de casa, escoltant les veus femenines, assegut a terra, en un moment en el qual la cuina era un lloc femení. M'encantava estar-hi. Les dones explicaven les històries amb xiuxiueigs. Quan anava al menjador, on estaven els homes, les seves històries no tenien gràcia: parlaven en veu alta, sobre futbol... El món dels homes era un món sense històries. I va ser a la cuina on vaig aprendre a escoltar i a escriure. Allà s'hi feia alquímia. Recordo estar assegut a terra i veure com onejaven les faldilles de les dones de casa, com si hi hagués una brisa. Em va marcar: per això els meus personatges femenins són més densos, tenen més perspectiva. De vegades ho faig de manera injusta, maltractant els homes.

L'altra gran protagonista de la seva última obra és la documentació, la que es troba en papers i la que no ha quedat per escrit.

"La memòria moçambiquesa no està escrita, està en les veus ancianes"

Hi ha molta documentació sobre la colonització i està accessible. Vaig haver de fer viatges a Lisboa, però no em va suposar massa esforç. La part complicada va ser l'altra: recavar les històries orals de l'època, ja que no n'hi ha testimoni escrit. La memòria moçambiquesa no està escrita, està en les veus ancianes. Vaig viatjar a diferents llocs de Moçambic per parlar amb la gent gran i la dificultat va ser resistir a l'encant d'aquelles històries i els personatges que sorgien. És increïble com funciona la memòria, la vertadera i la falsa, perquè la falsa també té un significat: l'apropiació dels fets.

Vostè va viure el procés d'independència del país el 1975 i una guerra que encara es respira avui dia. Com l'han forjat aquests fets com a persona i escriptor?

El procés de pau està en curs: aquest any s'estan signant els últims acords i s'estan recollint les armes. Tot i que l'acord de pau es va signar el 1994, no hi ha hagut pau fins ara. És impossible parlar de què va ser aquella guerra, una cosa profundament dolorosa i que no té a veure amb explosions o trets. Les ciutats estaven cercades i no teníem què menjar. Sortíem de casa, fèiem fila per recollir menjar, hi deixàvem una bossa i anàvem a fer altres coses i quan tornàvem, la cistella continuava allà i s'havia respectat el nostre lloc a la fila. Això seria impossible avui dia. La misèria moral i misèria material van per separat. També vaig haver de prendre decisions complicades: quan dirigia el diari, em van donar una targeta que donava accés a una botiga especial, el mateix que feien els soviètics. Tenia dos fills i la vaig rebutjar: no havia lluitat per a allò. A casa em va caure una esbroncada. Els dilemes morals que porten aquestes situacions extremes són molt forts.

Per acabar, com es combat la idea que Àfrica no és un país?

"Durant un temps, la visió d'Àfrica com un tot tenia sentit, perquè responia a la necessitat de contrarestar l'intent d'anul·lar-la"

Els africans han de ser els primers que han de reconèixer i afirmar que existeixen diferents Àfriques. La perpetuïtat d'una Àfrica única també correspon als africans. Durant un temps, la visió d'Àfrica com un tot tenia sentit, perquè responia a la necessitat de contrarestar l'intent d'anul·lació d'Àfrica. Ara, cal afirmar la diversitat i la complexitat del continent. La humanitat va néixer a Àfrica i és el continent amb més diversitat cultural, i val la pensa reafirmar-nos en aquesta idea.