Més despesa militar no garanteix més seguretat: l'Índex Global de Pau i altres dades que ho qüestionen

Si ens atenem al prestigiós Índex Global de Pau, que examina el nivell de conflictivitat, violència i guerra de 163 països del planeta, el binomi militarisme-seguretat que enarbora la UE per justificar un rearmament astronòmic de 800.000 milions d'euros cau pel seu propi pes. Per començar, el país més pacífic i segur del món ni tan sols té exèrcit: Islàndia. Entre els deu primers, només quatre formen part de l'OTAN: a més d'Islàndia, Portugal, Dinamarca i Eslovènia. Tres mantenen una política de neutralitat: Irlanda, Àustria i Suïssa. I tots, excepte Singapur, destinen un percentatge molt baix del seu pressupost a despesa militar.

Irlanda, que ocupa el lloc número 2 de la llista, a principis de 2025 destinava un escàs 0,22% del seu PIB a defensa. Suïssa (0,7%), Àustria (0,8%), Malàisia (1%) i Nova Zelanda (1%) es queden molt lluny del 2% que l'OTAN apunta com a inversió mínima en seguretat de cada país membre. I només Dinamarca (1,3%), Eslovènia (1,3%) i Portugal (1,5%) superen la barrera de l'1% encara que a distància del llindar marcat per l'Aliança Atlàntica. Això sí: tots ells ja han anunciat un increment de la despesa militar en els pròxims anys en resposta a les directrius militaristes marcades per la UE.

Per contra, els EUA (132), Rússia (155) i Israel (156) ocupen la zona negra de l'Índex Global de Pau malgrat que els tres figuren entre els deu països del món que gasten un dels més alts percentatges del seu pressupost en defensa. Rússia, amb un 5,9% del seu PIB, és el quart Estat del planeta que més diners destina a armament, mentre que Israel (5,3%) ocupa la sisena posició i els EUA (3,4%), la novena.

L'Índex Global de Pau (IGP), que edita des de 2007 l'Institute for Economics and Peace, no explica de manera automàtica l'exposició bèl·lica dels estats ja que deixa fora variables geogràfiques i d'una altra naturalesa, segons puntualitzen els experts. Però qüestiona amb claredat que una major despesa militar garanteixi més seguretat, com argumenta la UE per a la seva política de rearmament enfront de l'amenaça de Rússia i el viratge estratègic de Donald Trump. L'IGP examina tant variables internes (violència i criminalitat) com externes (pressupost militar i conflictes armats).

La despesa militar es va triplicar

Jordi Calvo, expert en relacions internacionals i coordinador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau, ha investigat detalladament mitja dotzena d'indicadors globals sobre seguretat, despesa militar, terrorisme i desenvolupament humà. I ha arribat a una esclaridora conclusió: "Els països amb majors índexs de militarització no apareixen entre els que mostren més pau, seguretat i desenvolupament, i sí en els índexs amb majors amenaces a la seva pròpia seguretat".

L'especialista posa en dubte l'axioma dominant segons el qual els països militaritzats presenten millors indicadors de pau i seguretat. Les dades que té Calvo reflecteixen que la despesa militar es va triplicar entre 1949 i 2018, en passar de 500.000 milions de dòlars a 1,7 bilions. La corba d'exportació d'armes en aquest període també es va multiplicar per tres. I, no obstant això, el nombre de conflictes armats no va disminuir ni va quedar congelat sinó que es va disparar. Mentre que el 1946, el planeta va registrar 20 guerres, l'any 2018 ja se'n van produir 50 i avui aquest número negre assoleix les 56.

Totes aquestes dades, segons l'expert del Centre Delàs, demostren que l'argument emprat per la UE per incrementar la despesa militar de manera exponencial és “enganyós”. "No existeix una relació directa entre més rearmament i més seguretat", sosté Jordi Calvo. "Aquest argument ens porta a la lògica que basa la seguretat en la dissuasió militar. I aquesta és l'estratègia que ha seguit Europa en els últims 30 anys".

La UE disposa avui d'un pressupost militar tres vegades superior al de Rússia, recorda l'especialista en conflictes armats i cultura de pau. "I aquesta estratègia de dissuasió militar no ha evitat que Putin intervingui en aquesta mena d'accions militars, que, per descomptat cal rebutjar", assegura, amb relació a la invasió d'Ucraïna. En opinió de Jordi Calvo, el rearmament incideix en la mateixa lògica que ha aplicat l'OTAN en les últimes dècades i que ha perjudicat les perspectives de seguretat en el continent.

La despesa militar agregada de tots els països de la UE supera els 300.000 milions d'euros, encara que es troba en clara corba ascendent. Rússia, per contra, destina uns 100.000 milions d'euros a l'any a defensa. Tot indica, no obstant això, que aquesta xifra es duplicarà aquest mateix any. Alguns càlculs assenyalen que si apliquem el corrector de la capacitat de compra russa la distància pressupostària entre la UE i Moscou s'escurça considerablement.

"La responsabilitat dels conflictes armats no sol ser sol d'una part sinó que respon a factors més complexos", reflexiona. "Hem d'identificar allò que podíem haver fet millor per pensar en com fer-ho a partir d'ara". Jordi Calvo proposa una estratègia de seguretat compartida, en la línia suggerida per la Comissió Olof Palme, que comporti acords de desarmament de totes les parts i la implementació de polítiques de distensió i no de dissuasió militar.

Calvo jutja "consistent i ben construït" l'Índex Global de Pau. "Cada any veiem que en la part alta del llistat apareixen països amb un índex de militarització molt baix. Són països que no han optat per gestionar la seva seguretat amb exèrcits ben armats ni més recursos en defensa. No estan en organitzacions militars, arriben a acords amb altres països i usen altres eines en política internacional. De manera que aconsegueixen desenvolupar-se millor i aconsegueixen majors quotes de seguretat. A mi em fa pensar que tenen raó".

Matisacions

Altres experts matisen la fiabilitat de l'Índex Global de Pau per a examinar el grau de seguretat o exposició a les amenaces dels països. "Tant de bo fos tan simple", puntualitza José Ángel Ruiz, director de l'Institut de la Pau i els Conflictes (IPAZ) de la Universitat de Granada. "La seguretat també depèn d'on estiguis geogràficament. Geòrgia no és Islàndia. Té una població de parla russa i l'amenaça contínua de Moscou", addueix. "La meva reflexió òbvia, no obstant això, és que es pot estar segur i pacífic sense exèrcit o amb un de petit".

El director de l'IPAZ discuteix també l'argument majoritari que sosté que per evitar la guerra cal armar-se. "Això té molts inconvenients", assegura. I posa com a exemple la "pau armada" que prevalia a Europa abans de la Primera Guerra Mundial com a estratègia per a apuntalar la seguretat. "Es van hipertrofiar els exèrcits", recorda José Ángel Ruiz, com a mesura de dissuasió militar. "El resultat va ser la pitjor guerra de tots els temps", lamenta.

El desastre militar va provocar la creació de la Societat de Nacions com a instrument per a esquivar la guerra. "Aquesta història, que és coneguda per tots, no està en el debat d'avui. I crec que és una lliçó molt important", argumenta José Ángel Ruiz. En la seva opinió, la invasió d'Ucraïna és conseqüència de decisions anteriors que es van centrar en la "mentalitat de la seguretat militar" obviant la seguretat humana, la diplomàcia i el respecte al dret internacional. "S'hauria d'haver actuat molt abans", assegura.

En l'Acord de Minsk hi havia bases "raonables", al seu judici, per a la distensió de les tensions entre Occident, Ucraïna i Rússia, que se sentia "escanyada" i el seu territori "amenaçat". "Comprendre no és justificar", puntualitza l'expert de la Universitat de Granada.

José Ángel Ruiz afirma "tenir motius" per a no creure en la teoria de la dissuasió militar. La carrera armamentística requereix una inversió "permanent i altíssima" per actualitzar la tecnologia bèl·lica, la qual cosa obliga a treure recursos d'altres sectors fonamentals per a la societat. "Aquest és un motiu per a no creure en un sistema que obliga a invertir tants recursos en una cosa que tard o d'hora es converteix en ferralla".