Menys militància i capacitat de convocatòria: així afecta les entitats la crisi de l'independentisme

Amb els moments àlgids del Procés cada cop més allunyats en el temps, l'independentisme català viu la seva particular travessia del desert. La crisi del moviment és especialment visible a nivell institucional, amb la pèrdua de la majoria absoluta al Parlament que sumaven ERC, Junts i la CUP des de feia més d'una dècada i, especialment, l'accés a la presidència de la Generalitat del PSC l'agost passat, un fet inèdit des del 2010. 

Però la falta d'una estratègia conjunta i els constants retrets creuats van més enllà dels partits i també impacten en l'anomenat independentisme civil, és a dir, les entitats, que han perdut militància, capacitat mobilitzadora i influència política, encara que en graus molt diversos. Tot i que hi ha algun element en comú, la situació varia força entre Òmnium Cultural, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i el Consell de la República, les tres principals entitats independentistes.

Al menor poder de convocatòria, també s'hi suma una influència política a la baixa

Segurament l'exemple més extrem de la situació el constitueixen moviments com el Tsunami Democràtic i els Comitès de Defensa de la República (CDR). El primer, que va jugar un paper clau en les principals mobilitzacions de la tardor del 2019 en contra de la sentència del Tribunal Suprem en el judici de l'1-O, va desaparèixer sobtadament pocs mesos després.

Des d'aleshores l'únic rastre que en va quedar va ser una llarga causa judicial, instruïda fonamentalment pel jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón. El cas va servir per imputar dirigents polítics com l'expresident Carles Puigdemont o els republicans Marta Rovira i Ruben Wagensberg, entre d'altres, a banda de personalitats com el periodista de la Directa Jesús Rodríguez. La surrealista causa per terrorisme finalment va haver de ser arxivada l'estiu passat.

Pel que fa als CDR, van tenir un rol especialment destacat en l'organització del referèndum de l'1 d'octubre del 2017 i en les mobilitzacions contra la repressió dels mesos posteriors, així com en les protestes del 2019 de rebuig a la sentència del Suprem. A partir d'aquell moment, però, van anar esllanguint-se.

Exponents de l'anomenat independentisme octubrista -aquell que reivindica l'aplicació del "mandat de l'1 d'octubre"-, fa molt de temps que la seva capacitat de convocatòria està sota mínims, i bàsicament se suma a mobilitzacions d'altres entitats, ja sigui l'ANC o les concentracions per reclamar la reconversió de la Prefectura de Via Laietana en un espai de memòria. Convé recordar que l'entitat va convocar inicialment una concentració l'agost passat contra la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, però la va desconvocar tot seguit.

La irrellevància del Consell de la República

Mentre Òmnium Cultural manté una presència constant en la societat, un ventall divers d'activitats i una massa social molt destacada tot i una lleugera tendència a la baixa -més de 175.000 socis al tancament del 2024-, l'ANC i el Consell de la República són notícia darrerament sobretot per crisis internes i no pas per grans mobilitzacions o projectes propis.

En el cas del Consell, aquest mateix dimecres ha donat a conèixer els resultats de les seves eleccions internes, que han servit per escollir l'advocat Jordi Domingo com a nou president. La participació ha estat molt baixa, amb només 8.108 vots, el 9% del cens que reconeix l'entitat -gairebé 90.000 persones-, i destaca el quasi nul suport rebut per l'exconseller i eurodiputat electe de Junts, Toni Comín, que només ha obtingut 745 sufragis, el 9,2% dels emesos.

Impulsat el 2018 per l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont, amb l'objectiu de dirigir el moviment independentista des de l'exili, la realitat és que l'ens no ha deixat de ser mai un satèl·lit de Junts i no ha aconseguit cap tipus d'unitat. La CUP va declinar participar-hi en tot moment i ERC només s'hi va implicar de manera molt tímida a l'inici, per marxar-ne al cap d'un temps.

El Consell no ha deixat mai de ser un satèl·lit de Junts

Abocat des de fa molts mesos a l'absoluta irrellevància política -sobretot des que Puigdemont va abandonar-ne la presidència-, ara mateix no sembla gens clar que el Consell tingui garantida la supervivència. Sense estructura tècnica des de fa unes setmanes -va acomiadar tots els treballadors-, la campanya electoral interna ha estat marcada per les acusacions de presumptes irregularitats comptables i d’assetjament contra l'exvicepresident de l'entitat, Toni Comín. Unes acusacions que, sens dubte, han marcat els resultats dels comicis. El primer pas de Domingo haurà de ser, per tant, redefinir el projecte del Consell per mirar de donar-li algun tipus de vida i sentit.

ANC: batalles internes i pèrdua de socis

Pel que fa a l'ANC, fa tot just un parell de dies el seu president, Lluís Llach, reconeixia que ha perdut una quarta part de la militància des del 2019, en passar de 40.000 a uns 30.000 socis. Les xifres queden molt per sota dels moments àlgids de l'entitat, quan tenia una massa social d'unes 100.000 persones, repartides gairebé a la meitat entre socis de ple dret i simpatitzants.

Paral·lelament, la seva capacitat de mobilització també s'ha reduït i, per exemple, la manifestació descentralitzada de la darrera Diada de l'11 de setembre tot just va reunir uns 80.000 assistents. La dada queda per sota de les del 2023 (115.000) i 2022 (150.000) i està a anys llum de la capacitat de convocatòria d'entre 2012 i 2018 quan se superava amb escreix el milió de manifestants o s'hi situava a tocar. Fa nou dies, a més, l'entitat només va aglutinar un centenar de persones en una convocatòria contra la presència del rei a l'Hospitalet, res a veure amb les milers que es congregaven uns anys enrere en crides similars.

Les dades d'assistència a les manifestacions de l'11-S evidencien la menor capacitat de convocatòria de l'ANC

Més enllà de la pèrdua d'afiliats i de múscul al carrer, l'ANC també ha quedat atrapada en múltiples confrontacions internes i externes. Per una banda, l’ANC manté la pressió a les formacions polítiques, tot i que amb una especial intensitat contra Esquerra Republicana. Els acords entre Junts i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez han obligat a mantenir una major equidistància en les exigències i crítiques, però la relació entre el president de l'ANC, Lluís Llach, i el d'ERC, Oriol Junqueras, és de total animadversió. L'ANC exigeix als partits independentistes que trenquin tots els acords amb els socialistes.

A nivell intern, els enfrontaments han estat constants. Primer va ser la pugna per la confecció d'una llista electoral que defensava l'anterior presidenta de l'entitat, Dolors Feliu. La proposta va fracturar l'ANC entre partidaris de la llista i els que la rebutjaven, va provocar la dimissió de membres del secretariat i finalment va ser desestimada per un escàs marge. Aquesta divisió es va traslladar a les eleccions per renovar la direcció, que finalment van permetre a Llach accedir a la presidència però no sense un llarg i tortuós procés de bloqueig entre sectors.

I finalment, la darrera crisi ha estat la protagonitzada per l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, abandonant el secretariat de l'ANC per discrepàncies amb Llach. Costa va acusar Llach i la seva direcció de tenir una actitud "despòtica" i de "potinejar" l'ANC.

La transversalitat i major fortalesa d'Òmnium

Força diferent és la situació a Òmnium Cultural, que malgrat experimentar un cert afebliment en la militància, manté una fortalesa i incidència social molt major que les altres entitats i, sobretot, una transversalitat social molt més àmplia. L'organització que presideix Xavier Antich tenia el 31 de desembre de l'any passat 176.325 socis, amb una lleugera tendència a la baixa des dels 190.000 que va arribar a assolir (va tancar el 2021 amb 189.820 afiliats, el 2022 amb 181.482 i el 2023 amb 178.239).

El Procés va enlairar la massa social d'una entitat que ja té més de sis dècades de vida -va fundar-se el 1961- i que el 2002 tot just reunia 12.000 socis, una xifra que ja era de 25.000 el 2010. Va superar els 50.000 afiliats el 2015 i va situar-se al llindar dels 100.000 el 2017, per gairebé doblar-los els següents anys per tocar sostre el 2021. Paral·lelament, segons informa l'àrea de comunicació, la comunitat d'Òmnium aglutina 861.147 persones, que són aquelles que "s'impliquen econòmicament o activament en projecte concrets", per damunt de les 846.913 del 2023 i les 819.905 de 2022.

Òmnium va passar de 25.000 socis el 2010 a uns 190.000 el 2021

Òmnium ha fixat una estratègia diferenciada de la confrontació que defensa l'ANC, i manté discrepàncies que en algun moment han fet inviable l'organització d’actes conjunts, però sense arribar a l'enfrontament directe. El tarannà d’Òmnium és més conciliador amb el conjunt de les forces polítiques independentistes i ha redefinit la seva estratègia per posar el focus en la construcció nacional, sense abandonar l'aspiració independentista i la defensa del dret a l'autodeterminació.

Centra l'actuació del dia a dia en la defensa del català i la cultura catalana, i compagina aquests temes amb la lluita pels drets fonamentals, democràtics i de caire social, el que a Òmnium es coneix com "les lluites compartides". Qüestions com la denuncia de la lenta aplicació de la llei d'amnistia o la campanya per reclamar la reconversió de la Prefectura de la Policia Nacional de la Via Laietana únicament en un centre de memòria són centrals en l'entitat. Segons Xavier Antich, "ara el que cal és treballar per la construcció nacional mitjançant un nosaltres inclusiu, i per sumar nous catalans que se sentin orgullosos del seu país i contribueixin a l'alliberament nacional".