Petroli, gas i urani: el botí que busca Trump a l'Iran en la seva batalla pels recursos del planeta

Va passar abans a Caracas, ara a Teheran. EUA ataca al costat Israel l'Estat de Iran i tracta d'enderrocar el règim teocràtic. Però l'assassinat de l'aiatol·là Ali Jameneí té poc a veure amb un procés de democratització al país persa. L'interès de Washington resideix, en realitat, en els recursos naturals del territori islàmic, que posseeix una de les majors reserves de petroli i gas natural, controla l'estret d'Ormuz –un dels enclavaments crítics en el transport d'hidrocarburs– i té en marxa un programa nuclear que Trump i Netanyahu segueixen molt de prop.

"Resulta bastant evident que darrere de la motivació de l'atac a l'Iran hi ha els hidrocarburs i, més en concret, les reserves de petroli i de gas que atresora", declara Luis González, portaveu d'Ecologistes en Acció. D'acord amb l'informe Statistical Review of World Energy de l'Institut d'Energia, va produir el 5,2% del petroli mundial. Va ser al costat de l'Iraq el cinquè major productor, tan sols per darrere dels EUA (15,9%), Rússia (12,3%), Aràbia Saudita (11,1%), i Canadà (6,2%).

Pel que fa al gas natural, l'Iran ocupa el quart lloc en el rànquing amb una producció del 5,1% el 2024. Segueix així els EUA (49,2%), l'Aràbia Saudita (11,7%) i Canadà (5,3%). No obstant això, Antonio Turiel, físic i investigador del CSIC, matisa que el país no juga un paper tan rellevant en matèria gasística perquè “no té una gran capacitat exportadora”. En conversa amb aquest mitjà, explica que "la majoria del gas l'exporta per un gasoducte que va cap a Turquia i després té l'exportació que té de gas natural liquat (GNL), com altres països, però en comparació amb la resta de la zona, no és un gran exportador perquè no té infraestructures suficients".

La pugna de Trump pel control dels recursos

Una anàlisi del Real Instituto Elcano –realitzat setmanes abans dels últims bombardejos sobre l'Iran–, apunta que les exportacions de gas “tenen creixents dificultats per complir els contractes amb Armènia, Turquía i, fins a la recent imposició de sancions nord-americanes, amb Iraq. El mateix estudi remarca que "les sancions nord-americanes al petroli iranià exigeixen descomptes a l'alça en el preu de les seves exportacions, majoritàriament destinades a la Xina, que van arribar als nou dòlars per barril el gener del 2026".

La política de sancions dels EUA és una estratègia més en la seva pugna pel control dels recursos. Les seves ofensives en aquest horitzó no han cessat des del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca al gener de 2025. Des dels seus anhels expansionistes cap a Groenlàndia –territori de minerals estratègics i terres rares– fins al segrest de Nicolás Maduro a Veneçuela –on es troba d'una de les majors reserves de petroli, a més de coltan i or–.

El declivi energètic dels EUA davant la Xina

D'acord amb Turiel, els últims atacs contra l'Iran tenen a veure amb "reforçar l'hegemonia Israel a la zona", però sobretot, amb "garantir l'accés privilegiat als recursos del petroli, igual que han fet a Veneçuela, perquè els Estats Units comencen a tenir un problema molt seriós". I és que la gran aposta dels EUA durant les últimes dècades ha estat el fracking o fracturació hidràulica. Aquesta tècnica consisteix en perforacions profundes del sòl i trencar les roques subterrànies, conegudes com shale, per extreure'n gas natural i petroli. Però "els pous de fracking entraran en declivi" molt aviat, adverteix l'expert.

L'Administració d'Informació Energètica dels Estats Units (EIA, per les sigles en anglès) preveu una "moderada" reducció de cru per al 2026. En concret, l'entitat pronostica una producció mitjana de 13,5 milions de barrils diaris, 100.000 menys respecte a la mitjana de 2025. L'empresa d'inversió Goehring & Rozencwajg, dedicada a la investigació en el sector dels recursos naturals, també apuntava en el seu informe del passat mes d'agost que la indústria nord-americana podria estar apropant-se al seu "crepuscle".

El declivi del fracking no és aliè a l'Administració Trump, que veu la Xina com el seu principal competidor com a potència mundial. “La Xina és clarament un element a batre”, destaca Luis González. El gegant asiàtic "importa una quantitat elevada dels seus hidrocarburs, que és deficitari". En aquest sentit, l'ecologista analitza que l'estratègia trumpista no només consisteix a aglomerar recursos, sinó també a impedir que els seus contrincants geopolítics puguin accedir-hi.

Una amenaça nuclear

El gas natural i el petroli no són els únics recursos de l'Iran. El país persa va iniciar en els anys cinquanta el seu programa nuclear. De fet, és al costat dels Emirats Àrabs Units l'únic estat del Pròxim Orient amb generació d'energia atòmica –si bé amb prou feines representa el 0,6% de la producció mundial–, segons l'Institut d'Energia. Israel i els EUA ja van atacar l'Iran el mes de juny passat. La justificació dels bel·ligerants va ser que pretenien frenar el desenvolupament d'armes nuclears, encara que aquestes no han estat trobades ni declarades per part de Teheran.

D'acord amb informacions oficials de l'Organisme Internacional de l'Energia Atòmica (OIEA), Iran ha declarat 22 instal·lacions nuclears. Un informe de maig de 2025 de l'entitat destacava que “la ràpida acumulació d'urani molt enriquit és motiu de greu preocupació” i assenyalava que Iran era “l'únic Estat no posseïdor d'armes nuclears del món que està produint i acumulant urani enriquit al 60%”, un nivell proper al necessari per a la fabricació d'armes. No obstant això, el mateix document recalca que OIEA "no té indicis creïbles que a l'Iran s'estigui duent a terme un programa nuclear estructurat no declarat".

El programa nuclear iranià "és un element que ha estat darrere dels conflictes constants amb el país persa", valora el portaveu d'Ecologistes en Acció. Es tracta de “intentar que l'Iran no tingui la capacitat de fabricar la bomba nuclear –com sembla que té Israel i que per descomptat té els Estats Units–”. En els atacs del 2025, es van reportar danys a les instal·lacions de Natanz i Isfahan, però l'OIEA va informar que no hi va haver accidents radiològics. Davant l'escalada bèl·lica d'Israel i els EUA contra l'Iran, el paper de l'energia atòmica al país persa recupera la seva centralitat, encara que sigui com a justificació d'atacs emmarcats en una pugna pel control dels recursos naturals.