Entrevista a Eudald Espluga"Hem de canviar els relats per generar agències col·lectives per a una confrontació política àmplia"

Imaginar la fi. Horror climàtic, tecnofeixisme i esperança apocalíptica (Raig Verd) és el documentadíssim assaig del filòsof Eudald Espluga (Girona, 1990) que qüestiona la idea que ens aboquem a un col·lapse inevitable, fruit de l'expansió d'uns relats col·lapsistes que, entre d'altres elements, dificulten la mobilització i l'acció col·lectiva per avançar cap a altres escenaris.

Ens reunim amb Espluga a la seu de Raig Verd per conversar sobre una obra en què defensa la necessitat de canviar els relats i, per tant, els marcs de debat i discussió per plantejar el que considera uns "futurs possibles" amb solucions que ja existeixen. Que, a grans trets, suposen realitzar una transició cap a una societat postcapitalista.

Sense negar l'evidència d'unes dades científiques que constaten que "estem en un moment de canvi d'època", el filòsof aposta pels relats apocalíptics com a eina emancipadora que, a diferència del col·lapsisme, ens pot portar a la mobilització col·lectiva, a les aliances entre diferents sectors i a una "transformació radical".  

Sense negar que estem en un moment de policrisi global -climàtica, geopolítica, energètica o econòmica-, 'Imaginar la fi' qüestiona la idea que el col·lapse sigui inevitable. D'entrada, per què creus que aparentment aquesta idea sembla haver-se fet hegemònica?

Perquè en els últims anys, tant als mitjans de comunicació com als mitjans audiovisuals, hi ha hagut una proliferació de discursos i de projeccions, a través de pel·lícules, sèries o relats, de tota classe de representacions d'aquesta fi del món que estan molt encarades a mostrar aquesta policrisi. Les dades són les que són, però el que volia qüestionar és que d'aquestes dades no en sorgeix un relat cultural hegemònic de per si, sinó que de les dades a les representacions socials i polítiques que ens fem d'aquesta fi del món o de la possibilitat del col·lapse hi ha una codificació cultural i social.

Les fantasies del col·lapse em semblen una forma molt estreta de representar aquesta realitat que amenaça la nostra forma d'existència

Volia qüestionar com tant les visions més hegemòniques, i podem pensar en pel·lícules o en sèries, siguin de zombis o tipus The Last of Us, fins a determinats relats polítics que enfoquen que podem fer davant de l'emergència climàtica, la falta de recursos energètics o la situació bèl·lica actual també derivada de la qüestió econòmica, sempre estan filtrades pel que anomeno fantasies del col·lapse. I em sembla una forma molt estreta de representar antropològicament, èticament, políticament i, fins i tot, ontològicament les maneres possibles de navegar aquestes dades i aquesta realitat que amenaça la nostra forma d'existència.

Suposo que un factor que ho pot explicar és que imaginar un món que s'acaba no deixa de ser una narrativa molt efectista, no?

Sí, evidentment totes són efectistes, però la dimensió de sentir que estem en el temps de la fi crec la podem tenir en una narrativa col·lapsista o en una narrativa més d'imaginació apocalíptica. Per a mi, el definitori no és l'efectisme d'aquest "estem a la fi dels temps", que per dades estem en un moment no sé si de la fi dels temps en els termes que ho conceptualitzem, però sí en un moment de transformació brutal. A mi m'agrada molt el que planteja Lizzie Wade, que parteix des d'una perspectiva arqueològica i diu que perquè hi hagi un apocalipsi no n'hi ha prou amb una gran catàstrofe, no n'hi ha prou amb una destrucció de ciutats, de formes de vida i de més, sinó que aquesta destrucció ha de ser relativament ràpida i ha de provocar una transformació simbòlica en l'autopercepció d'una comunitat sobre les seves formes de vida.

Hi ha una destrucció i canvis prou ràpids perquè simbòlicament ens plantegem que ens trobem en una situació de fi dels temps

Crec que sí que ens trobem en una situació apocalíptica en el sentit que la descriu Wade, és a dir, hi està havent una destrucció i canvis suficientment ràpids perquè simbòlicament tothom avui ens plantegem que ens trobem en aquesta situació de fi dels temps o de canvi d'època. Per a mi l'important és veure que en aquestes fantasies col·lapsistes això està associat a aquesta dimensió més antropològica, que és el que ho fa molt atractiu per a les sèries, les pel·lícules o els relats. Caure en un pessimisme antropològic i pensar que a la mínima que hi hagi una falla en la cadena de distribució d'aliments i que no hi hagi paper de vàter als supermercats hi haurà una guerra de tots contra tots i una lluita. Aquesta idea de com que a la mínima que fallin les institucions socials i les dinàmiques de mercats a les quals estem acostumats hi haurà una guerra brutal en la qual s'imposarà l'egoisme de tothom contra els altres.

Uns relats, d'altra banda, que beneficien molt les tesis de l'extrema dreta.

Efectivament, perquè bàsicament el que això acaba propiciant és que si antropològicament assumim que som egoistes per naturalesa i que l'home és un llop per a l'home, la conseqüència és que si el col·lapse o qualsevol forma de crisi ecosocial s'ha de transformar en aquesta guerra, el que hem de fer és començar-nos a preparar pel moment del col·lapse. I aquí és on entren les tesis de l'extrema dreta i on veiem aquestes narratives survivalistes o preparacionistes, amb les quals consideren que t'has d'entrenar molt físicament, en pla cryptobro, també hi ha la part de criptomonedes, que és com davant d'una possible caiguda dels mercats i de les institucions tradicionals hem d'anar a les cadenes pròpies, i també el fet de portar aquestes motxilles de 70 litres amb les navalles, el DNI plastificat, la tenda de campanya i tot el que necessitaràs per sobreviure en cas que hi hagi una gran apagada o una falta de recursos.

Per a mi això és molt greu perquè aquestes qüestions lligades a una narrativa preparacionista ja no són tan de nínxol i, per exemple, cada cop veus més aquestes motxilles i, gairebé sempre, els que les porten van amb símbols feixistes. Em sembla molt interessant que hi hagi aquesta unió gairebé entre el preparacionisme i l'extrema dreta perquè això es trasllada a polítiques públiques a través dels partits d'extrema dreta i els que no ho són. Aquest imaginari col·lapsista va més enllà d'ells, i fa un any o poc més la Unió Europea recomanava que féssim kits de supervivència.

El discurs de reforç de fronteres tant a Europa com als Estats Units és una política preparacionista

Fent una anàlisi una mica de boc gros de la situació geopolítica que tenim ara, amb els bombardejos a l'Iran i tot el que està fent de política exterior els Estats Units, es pot entendre en aquesta clau de la nació que s'ha de preparar per assegurar-se els recursos en un món en el qual hi haurà escassetat de petroli i hi haurà una escassetat energètica forta. I, fins i tot, aquesta protecció es trasllada en tesis de defensa de de la població blanca en clau supremacista. Tot el discurs de reforç de fronteres tant a Europa com als Estats Units, allà amb les actuacions de l'ICE i les deportacions massives, també és una política preparacionista de si anem cap a un món que col·lapsa, necessitem viure en aquesta fortalesa, en aquest estat búnquer per defensar-nos dels invasors.

Segurament els casos més extrems d'aquest preparacionisme serien els projectes de búnquers per a megamilionaris o les fugides cap a l'espai també d'aquest col·lectiu, que al final numèricament són molt pocs i, en bona part, responsables directes de les crisi sistèmiquess que patim.

Sí, sí, totalment. Em sembla molt interessant el que diu un autor com Ben Ware, que planteja que davant d'aquests relats col·lapsistes es genera una doble actitud, que he intentat resseguir en el llibre. Si la por que tens és que en dos dies o en quinze fallin totes les cadenes de distribució i al final no t'acabi arribant aigua potable a casa, no hi hagi medicaments als hospitals, etc, i que tothom estigui competint per això, és a dir, si has comprat el relat del col·lapse o acabes amb la passivitat nihilista i, per tant, com que el món se n'ha d'anar a la merda doncs hedonisme pur i ens entreguem al que quedi i vinga a cremar fòssils fins que no quedi demà; o acabes amb la hiperactivitat narcisista, que és la que trobem en aquesta doble via dels escapistes. Ja sigui o ens n'anem a un búnquer o totes les idees d'Elon Musk i companyia amb aquesta voluntat d'anar a construir a Mart allò que no has volgut a la Terra.

Si has comprat el relat del col·lapse, acabes amb la passivitat nihilista  o amb la hiperactivitat narcisista

En un moment escrius que "el tancament imaginatiu entorn del col·lapse ha limitat salvatgement les maneres d'acostar-nos al futur". És a dir, que eixamplar aquest imaginari de futur és un pas imprescindible per actuar i per generar unes respostes col·lectives a la situació actual?

Sí, completament, per això el títol del llibre. I per això torno a aquesta frase tan repetida i tan pesada del "és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme". Però al final, Fredric Jameson, en l'origen la cita, no defensa la frase, sinó que després d'analitzar i donar moltes voltes el que diu és que potser el que hem de fer és plantejar-nos com arribar a la fi del capitalisme a través del relat sobre la fi del món. I és aquí on li interessa la lògica apocalíptica perquè té aquest joc dialèctic entre una destrucció o un canvi d'un model social. I a mi m'interessava veure com sense renunciar a aquest horitzó escatològic i sense deixar de pensar aquestes problemàtiques reals de la policrisi [que tenim], es podien començar a generar relats que no només fossin esperançats, sinó que aprofitessin aquest moment de transició i de complexitat.

Lligat a això, en un moment del llibre cites Rebecca Solnit que defensa que l'acció està determinada per la visió. És a dir, que la nostra manera de veure el món determina allò que podem fer i, per tant, si no ofereixes un relat esperançador que plantegi un futur diferent difícilment actuaràs.

Totalment, però és veritat que després que Mark Fisher publiqués el llibre Realisme capitalista i es comencés a discutir sobre això, han començat a aparèixer molts pensadors els últims 10-15 anys que sí que fan un exercici d'imaginació projectiva de com poden ser aquests escenaris diferents. Per exemple, és molt interessant la proposta del comunisme de luxe completament automatitzat. És una mica una bogeria perquè parteix d'assumir la base més radical del pensament capitalista d'un Elon Musk i assumir que per la llei de Moore hi haurà un creixement exponencial en el desenvolupament de les tecnologies i això ens permetrà en el lapse de 15 o 20 anys arribar a un estat d'abundància total. Fins al punt que podrem crear carn sintètica i, per tant, podrem deixar de matar animals i seguir menjant tota la carn que vulguem, o que podrem tenir un sistema energètic 100% renovable i seguir gastant i consumint la mateixa quota d'energia havent renunciat a les energies fòssils. És una proposta molt interessant i molt discutible, però que al mateix temps ens confronta amb aquesta necessària imaginació de futurs que no es regeixin per les lògiques del present.

O el mateix, per exemple, amb el socialisme de mig planeta, que proposa que es necessita renaturalitzar mig planeta i, per tant, els humans hem d'habitar només en la meitat del planeta. I que en aquesta meitat hi hagi una reducció molt gran del consum d'energia, que es repartirà per quotes i serà només d'origen renovable, que tota la societat adoptarà una dieta vegana, i a partir d'aquí hi haurà un sistema de planificació socialista que repartirà les feines. Per a mi, aquestes eren com les primeres propostes per sortir una mica dels debats que estaven ja una mica entroncats sobre el decreixement i molt encarats en la idea de col·lapse.

Solnit ens convida a transformar la nostra visió sobre el present i adonar-nos que hi ha coses que ja estan canviant

Aquestes propostes encaixarien perfectament en la idea de canviar la visió per canviar l'acció, però en la mesura que eren projeccions utòpiques d'una transformació tan total el que em sembla interessant de Solnit és que en el seu llibre no mira com a utopies de transformació a molt llarg termini, sinó que ens convida a transformar la nostra visió sobre el present i adonar-nos que hi ha coses que ja estan canviant. Mirant els moviments socials, des dels anys 70 fins a l'actualitat, el que fa és veure coses que en el seu moment vam percebre, diu ella, com un èxit sense victòria. Com ara que no hem aconseguit acabar amb el canvi climàtic construint un hort urbà, però de cop el que podia semblar només per a una petita comunitat autogestionada comença a ser una política urbana adoptada per ajuntaments i per institucions més àmplies. Podríem pensar el mateix amb els refugis climàtics. O podem anar escalant-ho en propostes més generals, per exemple, a mi la de superilla em sembla molt clara, perquè a Barcelona la tenim molt present, però el mateix s'ha estat fent en part a Nova York, i en part va passar amb la ciutat dels 15 minuts a França.

I la reticència i el rebuig que hi ha hagut per part de sectors de la dreta i de l'extrema dreta a aquestes polítiques, amb l'argument que puguis anar on vulguis amb el teu vehicle privat de gasolina, no és només una batalla urbanística o de ciutat, és una batalla pel model. Perquè qüestiones l'essència mateixa de la cosmovisió de l'extrema dreta segons la qual tu tens dret a les teves coses, a la teva propietat, al teu accés,... El model de les transformacions urbanístiques em sembla molt evident, però n'hi ha molts altres que s'han proposat, per exemple, en el camp de l'habitatge.

Segurament molta gent que llegeixi el llibre se sorprendrà que la tesi que defenses és que l'apocalipsi "no és la narració cataclísmica d'una destrucció total, sinó una història de transformació radical". Per tant un "temps de ruptura, una porta oberta al cel que ens narra altres futurs possibles". Per on passarien aquests futurs?

Primer, les coses que ja tenim sobre la taula o que ja s'estan fent i que es poden fer a molt més gran escala. I després transformacions en clau de l'habitatge o, per exemple, aquest moment geopolític que ens trobem amb la pujada del preu del petroli, fa que de cop tinguis una altra mirada cap a la transició energètica i que estigui molt més polititzada del que ho havia estat abans. Per a mi, de cop, la transformació energètica ja no passa a ser només canviar el teu cotxe per un Tesla, per dir-ho així, i aquesta idea de la descarbonització sense intentar canviar la societat, sense que canviï res, sinó entendre que la batalla per la transformació energètica és una transformació pel model. I que l'aposta per les renovables i per les energies netes és una aposta antifeixista d'una forma molt evident.

En l'habitatge, propostes com les que ja estem veient de cooperatives d'habitatges em semblen molt interessant. Però autores com Helen Hester van més enllà, i al llibre Contra el realismo doméstico, planteja que comencem a reflexionar sobre les noves formes de construcció d'habitatges i, per exemple, si té sentit que en un edifici de vuit plantes i quatre pisos per planta tothom tingui una cuina o tingui una rentadora. Per què no anem cap a cantines públiques o cap a supermercats públics on la distribució dels aliments sigui de productes de proximitat?

De cop, la transformació energètica és una batalla per canviar el model i una aposta antifeixista

Crec que aquesta transformació, aquesta transició cap a la societat postcapitalista, ha de donar-se en aquestes institucions que estiguin a mig camí entre el que fins ara ha sigut el mercat i el que entenem per espai públic. Un nou model que no l'hem d'imaginar com aquest comunisme completament automatitzat, sinó com una idea de luxe públic que no sigui una idea tan futurista, sinó que estigui molt més arrelat. L'exemple més evident de luxe públic que tenim i que ens hi hem acostumat i no hi reflexionem gaire són les biblioteques. Hi tens accés a pràcticament tot, pots estar-hi sense que ningú et digui res, és de les institucions que millor reflecteix la diversitat social, és un lloc d'estada, de joc,... Si el model de les biblioteques de luxe públic el podem traslladar a supermercats públics, a cantines públiques, a rentadors, a d'altres models d'organitzar les cures i el treball productiu i reproductiu, crec que aquí hi ha una mica aquesta clau de transformació urbana i, fins i tot, de la relació entre l'urbà i el no urbà on per a mi passa la imaginació d'aquests nous futurs.

Aquests futurs tenen un lligam amb els relats col·lapsistes fets des de les tesis del decreixement, en el sentit de defensar la necessitat de trencar amb l'actual model econòmic.

Per a mi és clau. Quan qüestiono els relats col·lapsistes no és perquè no hi hagi la necessitat d'aquest canvi, sinó precisament perquè crec que el que ha de fer el canvi de relat és marcar les formes de creació d'aquesta agència col·lectiva o aquesta agència política. Si partim d'un relat completament col·lapsista és molt més fàcil que tendim cap a solucions hiperindividualistes o preparacionistes com dèiem. O, fins i tot, cap a propostes com el comunisme del desastre, a partir de models de decreixement basats en el col·lapse. O la idea gairebé pseudoanarquista de pensar que un cop caiguin les institucions només en comunitats petites i ruralitzades podrem trobar la solució a aquest moment de col·lapse.

Si partim d'un relat completament col·lapsista és molt més fàcil que tendim cap a solucions hiperindividualistes o preparacionistes

I, per exemple, una de les coses que pot ser més problemàtiques de la tesi del llibre és que crec que la solució ha de ser urbana o en gran part ha de passar per l'urbà, que és on viu la majoria de la població. Si no volem acabar adoptant les teories problemàtiques que si la gran substitució o les tesis lamarckistes i eugenèsiques, crec que ens hem de replantejar com vivim en aquestes ciutats, com hi consumim i com ens organitzem en general a nivell de transport públic.

Entenc que amb el plantejament de solucions ja existents i, per tant, que es veuen possibles, també vols buscar que el relat sigui més atractiu per a gran part de la població, el que facilitaria la mobilització?

Bé, és que justament crec que, a més d'atractiu, ha de donar motius i ha de facilitar aquesta mobilització. Per això quan torno a l'apocalipsi bíblic ho faig no només per una certa fascinació, sinó perquè, encara que no l'haguem llegit, tots en tenim al cap unes imatges que mobilitzen una imaginació i el que busco és despertar una mica aquesta imaginació, portant-ho molt al que va ser durant temps la seva lectura. No tant en el moment de la seva escriptura, quan era molt difícil que per si soles aquelles esglésies cristianes es rebel·lessin contra l'imperi, però sí en moviments que van des del segle V fins al XV. Lluny del que pensem avui pels mems tipus "el milenarismo va a llegar", els moviments mil·lenaristes no són sectes de bojos, sinó que utilitzen el caràcter profètic o les promeses d'aquest món millor [de l'apocalipsi], no com una forma d'abandonar l'acció, perquè ja arribarà en una altra en una altra vida, sinó per mobilitzar-se i buscar aliances entre sectors depauperats davant la injustícia present.

L'extrema dreta veu els relats apocalíptics com un perill perquè són capaços de generar mobilització i aliances entre diferents sectors

Hi ha molts moviments que acaben en grans revoltes camperoles i en un qüestionament molt fort de les autoritats feudals o d'una burgesia incipient. I són moviments que, de fet, arriben fins al segle XVIII-XIX amb moviments anticolonials. I justament l'extrema dreta veu els relats apocalíptics com un perill perquè són capaços de generar aquesta mobilització, aquesta concentració de les agències col·lectives. Perquè percebre la fi del món com una possibilitat real però al mateix temps com la possibilitat d'un món millor, és el que pot acabar generant aquestes aliances entre diferents sectors, de classes baixes, classes depauperades, sectors industrials, etc.

En certa manera aquesta defensa de l'organització i la necessitat d'una resposta col·lectiva uneix, o així ho interpreto jo, Imaginar la fi, amb el teu anterior llibre, No siguis tu mateix, quan apostaves per buscar solucions polítiques i, per tant, col·lectives als malestars generalitzats de la societat.

Sí, per a mi és clarament com aquesta evolució, fins i tot en la idea del doomer que també és una línia que connecta bastant. Al final, No siguis tu mateix qüestionava una mica que els problemes que patien els joves avui fossin generacionals. Del que parlava era de l'emergència d'uns nous problemes, com per exemple el relacionat amb el capitalisme de plataformes, que d'acord ho veiem molt accentuat en els millenials i una mica en els zetes, però això no vol dir que aquesta mateixa cancel·lació del futur que veiem no afecti les altres generacions o que el capitalisme de plataformes no afecti tothom. Si mirem Airbnb i el que està generant a la ciutat doncs sí, els joves tenim problemes d'habitatge, però és una afectació molt intergeneracional.

El que faig ara és anar una mica més enllà i veure com molts d'aquests problemes en la situació present han depassat fins i tot les estructures polítiques clàssiques i, per tant, els problemes ja no es poden emmarcar només en el context més o menys estret d'aquest neoliberalisme. Sinó que moltes de les tesis que ja s'han convertit en una realitat política evident, com les de la il·lustració fosca que han influït moltíssim en polítics com J.D. Vance i l'administració Trump o en tecnomilionaris tipus Elon Musk o Peter Thiel, van directament en contra de la democràcia. Busquen la imposició d'uns dictadors CEO que regeixin els estats com si fossin empreses, governs corporativistes que a la pràctica ja els estem veient. Quan els serveis de defensa es fan a través dels programes de Peter Thiel i Palantir doncs estem veient com ja s'està produint això.

Per tant, crec que el tipus d'amenaça que tenim avui és tan gran o és substantivament capaç d'amenaçar la situació existencial del present que em semblava important tornar a pensar la relació entre política i escatologia. Igual que en el passat havia succeït, per exemple, amb la qüestió nuclear, i que havia portat Susan Sontag o Günther Anders considerar durant l'època de la Guerra Freda que hi havia com una transformació filosòfica de les eines polítiques mitjançant les quals havíem d'enfrontar els problemes que vivíem.

És a dir, hi ha una espècie de salt d'escala en els objectius d'aquesta tecnomilionaris que van més enllà dels merament econòmics?

Crec amb el creixement de la intel·ligència artificial estem en un moment de tota una transformació tecnològica d'aquest capitalisme de plataformes, que ha anat més enllà. Ja no es regeix per aquesta falsa idea del lliure mercat i del neoliberalisme, amb la lliure competència d'empreses, si no que estem en un escenari monopòlic. I, a més a més, el que fa és pensar l'Estat com una de les armes principals per transformar el món i assegurar l'emergència d'un món diferent en clau neoconservadora. De fet, Ben Tarnoff i Quin Slobodian acaben de publicar un llibre que es diu Muskism, on diuen que oblidem-nos de dir que són neoliberals o que són anarcocapitalistes. Tenen una lògica de totalitarisme tecnològic a través de l'Estat, que és també el que planteja  Donatella Di Cesare en el seu llibre Tecnofeixisme,

Els tecnomilionaris com Elon Musk tenen una lògica de totalitarisme tecnològic a través de l'Estat

Em sembla molt interessant deixar de pensar en ells com a milionaris capitalistes que el que fan és voler guanyar diners, que sí que els volen guanyar, però que el model que tenen darrere és una ideologia d'estat totalitari. Per tant, ja no és només pensar el capitalisme de plataformes per com genera aquesta individualitat, sinó que hem d'anar a mirar les empreses i com funcionen aquestes plataformes i les solucions polítiques que hem de portar no són "jo em desconnecto, m'esborro les xarxes socials i visc offline". Quan Palantir està armant l'exèrcit dels Estats Units, és igual que tu no tinguis Meta o Instagram.

Ja per acabar, malgrat el context de policrisi, o precisament per això, no sé si alhora tens la sensació que hi ha un embrió d'una certa revolta ciutadana a través de la mobilització popular, sobretot en l'àmbit l'habitatge, en què no només es qüestiona el model dominant, sinó que també es plantegen alternatives i horitzons diferents?

Sí i em sembla fonamental perquè, a més a més, crec que una de les grans victòries del Sindicat de Llogateres ha sigut precisament la de transformació del relat, perquè els problemes de l'habitatge a dia d'avui són sensiblement diferents dels que hi havia post crisi del totxo el 2008. Des del principi, el Sindicat de Llogateres ha sigut capaç de traçar mediàticament i explicar també socialment a tothom que hi ha l'emergència d'una nova classe rendista. I que es tracta d'un problema que va més enllà de les decisions individuals que fem nosaltres al comprar-nos una casa o al assumir un lloguer més o menys car, sinó que els desnonaments que s'estan produint responen a unes lògiques que són completament especulatives i que no tenen a veure amb la relació que ha de tenir suposadament un habitatge per assegurar un dret, sinó que s'acaben convertint en béns de consum. I, per tant, pot generar aquesta mobilització social perquè el relat que marca dirigeix molt cap on va l'acció.

Una de les grans victòries del Sindicat de Llogateres ha sigut la de transformació del relat sobre habitatge

Si defenso alguna cosa en el llibre és que hem de canviar els relats perquè en altres lluites que són prioritàries per a la nostra supervivència, com l'emergència climàtica, la defensa d'un model de ciutat, d'un model d'institucions públiques molt concret o d'un model de transició d'energies renovables, entre d'altres, també es produeixin canvis de marcs que siguin capaços de generar aquestes agències col·lectives que vagin destinades a una confrontació política àmplia. I no a una lògica que pot acabar molts cops en una divisió més dins de la pròpia esquerra, de si hem de tendir més cap a un model de decreixement, si més o menys renovables, si les hem de posar aquí o allà. Hem de tendir més cap a aquesta repolitització de les pròpies eines per fer un front ampli.