L'escalada bèl·lica activa un estat d'alerta energètica sense precedents

Durant la guerra araboisraeliana del 1973, els països del Pròxim Orient van embargar l'exportació de petroli als occidentals, cosa que va derivar en la coneguda crisi del petroli. El geògraf David Harvey a La condición de la posmodernidad (Amorrortu, 2017) recorda que aquest xoc va exacerbar la recessió de l'època i va comportar "un període complicat de reestructuració econòmica i reajustament social i polític". Precisament aquesta situació d'emergència també va portar al fet que els països creessin l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) el 1974. La mateixa entitat, formada per una trentena de països —inclosa Espanya— ha anunciat aquesta setmana l'alliberament més gran de reserves de petroli de la seva història i alerta que ens enfrontem a "la major interrupció del subministrament en la història del mercat petrolier mundial".

"Les economies contemporànies segueixen sent estructuralment dependents dels combustibles fòssils, i patiran més aquelles que ho siguin en major mesura", declara a Público Alberto Garzón, exministre de Consum i investigador a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB). Només al mes de març, AIE ha estimat una caiguda del bombament de vuit milions de barrils diaris. La vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, Sara Aagesen, ha informat que a Espanya li correspondria alliberar "una mica més d'11 milions de barrils" dels 400 milions acordats per l'AIE.

Ecofeixisme dels EUA davant el declivi del 'fracking'

"Parlem d'ecofeixisme, d'autoritarisme ecològic, que sembla abstracte, però sempre ha estat molt material", valora a aquest mitjà Marcel Llavero, coordinador d'Atlas Global de Justícia Ambiental a la UAB. "És evident que tenim unes elits, unes minories globals –sobretot als Estats Units– que oprimeixen, i estableixen les seves normes per sobre dels altres, jugant amb els desastres ecològics i amb generar escassetat de les coses més bàsiques com l'energia".

No és la primera vegada que ens trobem amb aquesta estratègia. A Breu història del neoliberalisme (Akal), David Harvey comenta que "gràcies als informes dels serveis d'intel·ligència britànics, ara sabem que els Estats Units va estar preparant activament la invasió d'aquests països el 1973 per tal de restaurar el flux de petroli i provocar una caiguda dels preus". Les operacions actuals de Washington tenen lloc enmig del declivi del fracking, el mètode mitjançant el qual extreuen cru i gas. El Despatx Oval –ocupat tant per demòcrates com per republicans– va trobar a la Conca Pèrmica de Texas un verger a explotar, però sembla que té els dies comptats.

L'Administració d'Informació Energètica dels EUA (EIA, per les sigles en anglès) preveu una "moderada" reducció de cru per al 2026. En concret, l'entitat pronostica una producció mitjana de 13,5 milions de barrils diaris, 100.000 menys respecte a la mitjana de 2025. L'empresa d'inversió Goehring & Rozencwajg, dedicada a la investigació en el sector dels recursos naturals, també apuntava en el seu informe del passat mes d'agost que la indústria nord-americana podria estar apropant-se al seu "crepuscle". Marcel Llavero critica com "quan les crisis ecosocials s'intensifiquen i els recursos escassegen, tenim aquesta lògica on uns pocs volen seguir dominant".

Recórrer a les reserves

De la mateixa manera que els països àrabs van embargar l'exportació de petroli el 1973, Teheran manté tancat l'estret d'Ormuz, pel qual es transporta el 20% del gas i el cru mundial. Precisament per tractar d'evitar una situació com la viscuda en els setanta, els països membres de la AIE estan obligats a mantenir reserves equivalents a almenys 90 dies d'importacions de petroli. En cas de crisi, l'organització pot proposar l'alliberament de part d'aquestes existències per augmentar l'oferta de cru i reduir la pressió sobre els preus.

Les existències estratègiques estan compostes per gasolines, destil·lats mitjans i fuels, a més d'una part significativa emmagatzemada en forma de cru. Segons la Corporació de Reserves Estratègiques de Productos Petrolífers (CORES), tutelada pel MITECO, els gasoils representen prop de la meitat del total. Aquestes reserves s'emmagatzemen principalment en instal·lacions de companyies logístiques i refineries distribuïdes per tot el territori espanyol mitjançant contractes d'arrendament. Una part es manté també en països amb acords bilaterals en vigor.

AIE ha advertit aquest dijous en un comunicat que "la guerra a l'Orient Mitjà està provocant la major interrupció del subministrament en la història del mercat petrolier mundial. Amb el flux de cru i productes petrolífers a través de l'Estret d'Ormuz desplomant-se". Amb tot això, la institució valora que l'alliberament coordinat de reserves d'emergència "proporciona un important i benvingut mecanisme de contenció, però a falta d'una ràpida resolució del conflicte, segueix sent una mesura provisional".

Relacionat amb aquest tema

La trampa de la inflació en temps de crisi: els preus pugen ràpid però després no baixen igual

Jorge Otero

Un alarmisme justificat?

L'AIE descriu la situació actual com a "desesperada". No obstant això, fonts expertes consultades per Público valoren que les mesures preses podrien excedir la gravetat real. Per Alberto Garzón, "la clau és la durada del conflicte, ja que això marcarà la intensitat del problema". L'exministre i investigador de ICTA-UAB remarca que "des de ja afecta el poder adquisitiu, perquè eleva els preus de l'energia –tant combustibles com fertilitzants– i indirectament a les hipoteques –l'euríbor ja ha pujat–, de manera que els governs ja tenen una pressió similar".

La crisi petrolífera és una crisi de recursos primaris i que al llarg de la història ha estat el motor d'operacions militars com la dels EUA contra l'Iran. Tot moviment en aquest sentit provoca una cascada de conseqüències econòmiques i socials. Els preus de la gasolina o el gasoil pugen de manera directa (mode coet) i si acaben baixant ho faran a poc a poc (mode ploma) perquè hi ha un oligopoli en el sector. Altres costos energètics segueixen el mateix patró", expressa Garzón. Així mateix, assenyala que de manera indirecta els aliments també es veuen afectats. No obstant això, addueix que "poden sumar-se comportaments oportunistes per part d'agents que en la cadena alimentària aprofitin per elevar marges de benefici".

Un pegat a un problema estructural

Per la seva banda, Llavero valora que "les reserves estan per a aquests moments, per reaccionar a escenaris sobrevinguts on hi hagi disrupcions en el subministrament". Però el científic remarca que la mesura anunciada per AIE no és més que un pegat temporal. Les reserves "al cap d'uns mesos, s'esgoten", recorda. D'aquesta manera, subratlla que la liberalització dels 400 milions de barrils poden donar una sobirania energètica de manera provisional, però no una sobirania real. Per a això és necessari "reduir els consums i relocalitzar la producció energètica", és a dir, que tant la generació com les seves matèries primeres provinguin del propi territori. Una meta assolible a través de la penetració de renovables.

Garzón coincideix amb el diagnòstic i identifica problemes estructurals."Com menys depenguis de combustibles fòssils, s'estarà menys a mercè de les potències exportadores i dels conflictes en aquella regió, de manera que accelerar el desplegament de renovables i la transició energètica és crucial", insisteix. De tota manera, posa en relleu que també es poden prendre altres mesures a curt termini, i recorda la crisi derivada de la guerra de Rússia a Ucraïna. "Si els governs no responen amb determinació, la frustració de la ciutadania pot seguir alimentant l'extrema dreta a tot Europa", conclou.