Entrevista a Yayo Herrero"L'ecologia sempre ha tingut en el seu cor la lluita de classes"
L'antropòloga ecofeminista reflexiona sobre les nostàlgies, l'auge reaccionari i la necessitat de dur a terme una transformació radical i humil

Madrid--Actualitzat a
"Jo soc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella, no em salvo jo", diu Ortega y Gasset. Canviem 'jo' per 'nosaltres' i 'circumstància' per 'trama de la vida'. Salvar la Terra per salvar, en definitiva, el gènere humà. Aquesta és la tesi fonamental dels ecofeminismes: tenir cura del que ens sosté. És a dir, assumir que som éssers codependents, tant dels béns de la natura en què estem inserides com de la resta de persones.
La lluita contra la crisi climàtica es converteix així en una lluita contra l'opressió de classe, les violències masclistes i els racismes; una lluita per una sanitat i una educació de qualitat, així com per un habitatge digne. En definitiva, una vida digna. Yayo Herrero (Madrid, 1965) recull aquesta mirada en la seva darrera obra, Metamorfosis. Una revolución antropológica (Arcàdia, 2025). En conversa amb Público, la investigadora reflexiona sobre les nostàlgies, l'auge reaccionari i la necessitat de dur a terme una transformació radical i humil.
Parteixes de dues premisses: el món s'està ensorrant i no estem (prou) preparades per fer front a aquesta realitat.
Crec que indubtablement estem coneixent un canvi a tots els nivells en la trama de la vida. A nivell climàtic, veiem el cicle de l'aigua o les lògiques dels incendis. Però també observem un cert ensorrament, encara no ben comprès, a l'hora d'assumir que el món en què vivíem és un món que té límits físics, límits que no havien estat mirats per la nostra cultura. Moltes de nosaltres hem crescut ja amb una declaració dels drets humans construïda, amb un cert discurs sobre la pau i en contra de les guerres com a formes de resolució. Però en el moment actual hi ha polítics que arriben al poder votats per un munt de persones que tenen pràctiques racistes, que se'n riuen o que són cruels amb les lògiques de les vides de les persones més empobrides, que neguen allò que la pròpia ciència ens explica... A això em refereixo amb ensorrament.
L'ordre econòmic, polític i social que ha estan funcionant, d'una manera molt asimètrica i molt desigual, s'està ensorrant, i en el seu lloc arriben propostes que són distòpiques i monstruoses
Un ordre econòmic, polític i social, que és el que ha vingut funcionant —si més no en aquesta part del món—, d'una manera molt asimètrica i molt desigual, s'està ensorrant, deixa de funcionar i en el seu lloc arriben propostes que són distòpiques i monstruoses. I estem poc preparades; no ho dic com un exercici d'impotència, sinó més aviat com a punt de partida que justifica precisament la necessitat de transformació cultural, política i social.
Menciones el concepte de 'solastàlgia', una enyorança d'una terra o un lloc que, tot i ser el mateix de sempre, ara resulta irreconeixible.
El concepte de ‘solastàlgia' de Glenn Albrecht es connecta amb el que diu Bruno Latour; que estem vivint en un món estrany. És a dir, estem en un món que ja funciona d'una altra manera. Jo visc en una zona rural i molts dels meus veïns treballen al camp. Ells expliquen com el seu coneixement s'ha transformat ara en incertesa. Es refereixen als temps de les collites, del treball de la terra o de les feines del sòl. Aquest coneixement sobre la terra i el funcionament dels ecosistemes, que es desenvolupava en col·laboració amb la intel·ligència humana i la seva pràctica, simplement ha canviat.
És una solastàlgia que senten les persones que obren la finestra i veuen un paisatge cremat que abans era verd. I el veuen com a estrany, tot i que sigui la mateixa casa des d'on mires. O la d'un barri d'una ciutat que ha patit un procés brutal de turistificació massiva o de gentrificació i de sobte el barri on et vas criar ja no té res a veure amb el barri on vius ara, que continua tenint els mateixos portals, els mateixos cantons, però és diferent.
Aquests escenaris poden ser el caldo de cultiu de nostàlgies perilloses. Nostàlgies per passats que mai no van existir, que poden trobar-se darrere de l'auge reaccionari.
És una nostàlgia construïda meticulosament. Quan les persones senten malestar, i aquest no està polititzat i construït en potència per reconstruir un món en què hi càpiguem totes, pot ser un malestar tremendament manipulat per persones que reconstrueixen un passat que mai no va existir, un passat imperial, un passat gloriós i de poder, un passat en què la vida ni pesava ni costava ni feia mal ni tenia límits. Però no és només que es reconstrueixi una mena de retroutopia a la qual tornar, sinó que es busquen caps de turc, que són els culpables que aquell passat tan bell s'hagi corromput. I a partir d'aquesta cerca de caps de turc sorgeixen dinàmiques misògines, racistes, xenòfobes i també ecocides.
Qui són aquests caps de turc?
Quan mirem els neofeixismes o l'extrema dreta, hi ha un adhesiu que els uneix a tots: el primer és l'antifeminisme. Les dones deixen de ser allò que han de ser —des dels punts de vista d'aquests col·lectius—. Deixen de ser les persones que s'ocupen de sostenir el quotidià, deixen de ser els cossos que sostenen la vida, fins i tot en contextos que ataquen la pròpia vida. També algunes persones migrades, segons el context. En alguns casos, la islamofòbia ho presideix tot; en altres llocs, és l'antigitanisme. Donald Trump assenyala les persones migrades de tota mena, però fonamentalment les llatines. En alguns d'aquests discursos s'arriba a odiar persones que no són blanques o que no són del teu mateix àmbit cultural. S'arriba a odiar les dones o els ecologistes, però també s'arriba a situar al centre de la cultura de l'odi els propis arbres, la fauna salvatge.
És aquell subjecte que es pot utilitzar com a cap de turc, com a culpable, i que afavoreix d'alguna manera que la gent estigui distreta; que el penúltim lluiti contra l'últim. Això afavoreix lluites entre pobres, mentre determinades elits van blindant els seus privilegis i continuen acaparant territori, acaparant recursos i explotant persones. Tot plegat sota una lògica que no expliciten, però que és terrible. En el seu extrem, són propostes supremacistes, violentes i autoritàries. Per la seva intensitat i la seva violència, generen una mena d'ensopiment en què ara mateix moltes estem immerses i del qual crec que és important sortir.
Segons Bruno Latour —al qual cites a 'Metamorfosis'—, l'ecologia és la nova lluita de classes.
A mi sempre m'ho ha semblat. Sempre s'han vinculat les lluites que posen al centre el propòsit que totes les persones puguem continuar vivint amb dignitat en aquest planeta que compartim amb la resta del món viu. Suposa sens dubte un procés que té a veure amb la redistribució i la valoració de totes les vides. L'ecologia i l'ecologisme social sempre van tenir en el seu cor la lluita de classes. Encara que no s'anomenés així, no és res nou. Quan parlem d'extractivisme, d'esgotament, de cicles naturals o dels minerals de la Terra, ho fem des del desig del sosteniment de la vida humana digna. Parlem de redistribució, de repartiment i de conflicte.
Quan parlem d'extractivisme ho fem des del desig del sosteniment de la vida humana digna. Parlem de redistribució, de repartiment i de conflicte
Des de la perspectiva de l'ecologia política i dels ecofeminismes, el capitalisme és un conflicte entre el capital i la vida. No és només un conflicte entre el capital i la feina, diguem-ne com s'interpretava abans. Aquesta lectura em sembla molt important, però ha de ser estesa a totes les feines, també a les no remunerades que sostenen la vida, i als propis “treballs” de la pròpia trama de la vida.
Quan es parla d'ecologia, sovint es parla de concentracions de CO₂, gasos d'efecte hivernacle, contaminació per substàncies perfluoroalquilades (PFAS)... qüestions que poden generar una certa desafecció per part del públic. Potser interpel·len més la ciutadania discursos que posen de relleu com l'extracció dels recursos de la Terra consisteix també a extreure els recursos del mateix ésser humà.
Em sembla clau. Per aquest motiu les mirades ecofeministes són tan potents, perquè uneixen totes dues qüestions de manera indissociable. La vida humana se sosté a través de relacions amb la trama de la vida, de relacions de codependència, però també de relacions entre persones, que són les que mantenen la vida humana dreta, perquè la vida humana s'ha de sostenir intencionalment. Els éssers humans vivim encarnats en cossos que cal sostenir. Així, quan parlem de problemes ecològics i de crisi ecològica, no és allò que li passa a la natura, sinó que, sent éssers inserits en ella i de la qual depenem, és bàsicament allò que ens passa a nosaltres. L'emergència climàtica posa en risc tot el conjunt de la vida i també la humana.
L'emergència climàtica posa en risc tot el conjunt de la vida i també la humana
Quan les dinàmiques d'extractivisme deixen un territori viu convertit en zona de sacrifici, allò que se sacrifica és el territori i òbviament tota la vida que acull, també la vida humana. Quan parlem de malaltia, quan parlem de despossessió, quan parlem de l'expulsió que generen aquestes dinàmiques, estem parlant del que els succeeix també als éssers humans quan la terra de la qual depenen és literalment massacrada.
No tots els ecologismes tenen aquesta mirada.
Hi ha hagut també moviments ecologistes que des de fa molt temps i amb bona intenció, però cal reconèixer que fins ara amb poca eficàcia, han pensat que els problemes es resolien generant noves tecnologies. Crec que l'aposta més llarga d'un cert ecologisme han estat les energies renovables. Aquestes són una clau inajornable, però no podem caure en un determinisme energètic que obviï els problemes d'encaix amb la trama de la vida, problemes de redistribució de riquesa i problemes polítics que hem de resoldre. Tot i que les innovacions tecnològiques siguin una condició necessària, no són condicions suficients.
Pel que fa a aquest 'solucionisme' tecnològic, la ciència ha tingut un doble tall en l'emergència mediambiental. D'una banda, ha servit per advertir sobre el canvi climàtic, però també problematitzes com s'ha emprat com a eina de domini i control.
La nostra cultura es va desenvolupar i va créixer com si no formés part de la pròpia trama de la vida. Hem après a mirar els cossos i la Terra com si estiguéssim per fora i per damunt seu. És el que he anomenat 'síndrome d'astronauta', que genera una relació gairebé alienígena amb el propi planeta; com si fóssim subjectes que estem fora i a més desitjant permanentment fugir. L'extrem en aquest moment és Elon Musk i les seves propostes de fugida i de reinici de cicles tòxics, ara a l'espai.
Bona part de la tecnociència ha estat construïda sobre un anhel permanent de fugir dels límits i de les constriccions que té viure en un planeta on la vida se sosté gràcies precisament al que produeix una trama de la vida autoorganitzada, que funciona des de fa 3.800 milions d'anys. És a dir, no hi ha res que els éssers humans necessitem o puguem necessitar que no depengui en primera instància d'una cosa que produeix una trama de la vida de la qual formem part, però que funciona també sense nosaltres. En gran mesura, les aplicacions tecnocientífiques han continuat bevent d'aquella mirada inicial perquè, a més, eren molt funcionals per a l'economia i per al capitalisme.
Com funciona aquesta tecnociència en el 'capitalisme caníbal'?
L'actual és un model científic que neix de considerar la Terra com a morta, com a inerta. L'única manera de matar la vida, de matar la trama de la vida, és imaginar-la prèviament com a morta. El nostre model científic va ajudar a mirar la trama de la vida no com a trama ni com a vida, sinó a imaginar-la com a màquina. Quan vaig estudiar a la universitat, la gestió dels rius o dels torrents s'estudiava com si fossin meres canonades d'aigua; calculaves quants litres d'aigua podies treure i quants n'havien de quedar dins per gestionar el cabal.
El capitalisme és una mena de fonamentalisme religiós que sosté que absolutament tot pot ser sacrificable per tal que l'economia creixi
Aquesta manera de tractar allò viu, com si fos una cosa de la qual només pots aspirar a extreure'n utilitat, genera una dinàmica violenta, la qual es connecta molt bé amb com el capitalisme tracta els éssers humans. El capitalisme els tracta, a més de com explotables, com una màquina. En el cas del capitalisme, la utilitat es mesura estrictament en diners, de manera que construïm societats on les persones mereixen tenir casa només si prèviament han fet guanyar diners a algú. Aquest reduccionisme mecanicista ho converteix tot en magatzem de recursos o en instrument per al creixement econòmic i tot allò que no genera utilitat econòmica directament passa a ser sobrant. El capitalisme es converteix en una mena de fonamentalisme religiós que sosté que absolutament tot pot ser sacrificable per tal que l'economia creixi.
Quines implicacions pot tenir tot això?
El gran problema d'una cultura antropocèntrica, patriarcal i capitalista, que a més es sosté sota lògiques colonials, és que és una lògica que directament sotmet, explota, domina i destrueix allò que la sosté. És una lògica suïcida i estúpida. És estúpidament antropocèntrica perquè un antropocentrisme intel·ligent no destruiria justament allò que el sosté. Per això em sembla que és molt important revisar i sotmetre a crítica tota aquesta mitologia, aquest sistema de creences en què es sosté un model que declara la guerra a la vida.
El gran problema d'una cultura antropocèntrica, patriarcal i capitalista és que sotmet, explota, domina i destrueix allò que la sosté
De fet, dius que és necessària una revolució antropològica, que sigui radical i humil.
Utilitzo 'revolució' de manera provocadora. M'estava imaginant la mirada d'un munt de persones pensant: "Déu meu, quina paraula tan antiquada, quina paraula tan estúpidament utòpica" o "quina paraula tan absolutament infantil i hippiosa". 'Revolució' és una paraula que etimològicament ve de re, que vol dir tornar, i volutio, que és girar. Revolució vol dir girar al voltant d'una altra cosa, i la revolució que plantegem és passar de girar al voltant dels diners a girar al voltant de la vida. Necessitem construir polítiques, cultures, economies, ciutats i medis rurals que posin la vida al centre. I "posar la vida al centre" no és només una frase bonica. Posar la vida al centre és comprometre's amb la garantia de salut, d'educació, de cures dignes, d'aliment suficient i de qualitat, d'habitatge. Té a veure amb la garantia de capacitat per intervenir en el món en què vivim, és a dir, un poder construït des de baix.



Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.