Maria Riba: “Si no fas música per petar-ho en un gran escenari, no vius d’això”

Abans us dèieu Alérgicas al polen. Quan i per què vau decidir fer el canvi de nom al català?

El canvi va ser el gener de 2023. Ja feia temps que ho pensàvem i als concerts dèiem “Al·lèrgiques”. Estàvem fent música i parlàvem en català, se’ns feia una mica estrany que el nom fos en castellà. Ha estat una mica un malson perquè té dues eles geminades i és molt complicat trobar-nos al mòbil. 

Per què vau triar Al·lèrgiques al Pol·len com a concepte?

De broma diem que som intolerants a la lactosa, però quedava fatal aquest nom. Hi ha una metàfora més profunda. A les dones sempre se’ns ha associat a la debilitat, a la bellesa i a les flors. Tot i fer música que no és punky, volíem trencar amb tot aquest simbolisme. Som al·lèrgiques al pol·len, que és l’essència de les flors. 

En una entrevista dèieu: “des de petites la música cantada en català ens havia provocat certa incomoditat”. Per què?

El primer grup que vaig escoltar en català va ser Lax’n’Busto. Era una música que em recordava als meus pares, una música més adulta. Després, amb 12 anys, em vaig adonar que les trompetes… no era una música que a mi m’agradés. Vam començar escrivint en castellà perquè les referents del nostre gènere musical cantaven en aquella llengua. Va ser per inèrcia, fins que ens vam aturar i ens vam dir que també podíem fer pop fusió en català sense semblar un grup de trompetes o Manel, que és més indie. 

Parlàveu d’una falta de referents. Us heu convertit en unes vosaltres?

Ens fa molta il·lusió que infants vinguin i cantin les cançons. No fem música infantil, però els hi agradem. Quan era nena m’agradava Estopa i ara penso que que bé que escoltin Al·lèrgiques.

En què consisteix exactament el pop fusió?

És la paraula que s’utilitza per no definir-te. El que fem nosaltres és agafar el pop més comercial i fusionar-lo amb altres gèneres musicals, com és el tradi, el rock o el pop dels 2000. 

Publicidad

Cada vegada hi ha menys bandes: jo vull veure com s’ho passen bé, s’equivoquen i tenen complicitat a l’escenari

Al disc 'Cants, crits, baralles' teniu una cançó que es diu 'Estrella del pop' i que el videoclip té una estètica dosmilera. 

Sí, els referents eren els Backstreet Boys, les Spice Girls o la Britney Spears. 

Només ho eren per aquesta cançó o són referents que vehiculen tot el disc?

Componem només tres integrants, però som les sis qui les muntem. Tenim molts referents diferents, però hi ha una corrent al grup més dosmilera, punkarrona. Li diem petardeocuquitron. Tenim referents de Madrid, com les Cariño o les Ginebras. És el concepte de girlband.  

Teniu una cançó que es titula així. 

Sí, Girlband i Estrella del pop són dues cançons que són molt d’aquest estil més guitarreo guarro. 

Per tant, el canvi al català va ser orgànic?

El canvi de nom va ser una decisió explícita. Cantàvem en català i ens volíem mostrar en català. Pel que fa a les cançons, va ser molt natural. En desvincular-nos de l’adolescència vam conèixer altres mons. Em vaig fer molt fan de La Nova Cançó Catalana, d’en Pau Riba o l’Ovidi. Escriure en la llengua materna ens va sortir sol, però també ho vam apretar una miqueta. 

Com valoraries el panorama musical català dels últims temps?

Està creixent molt fort i m’il·lusiona moltíssim. Estem en un moment de pujada, sobretot en els últims mesos. The Tyets han fet un boom per tota Espanya i això feia temps que no passava. L’única cosa que em fa una mica de pena és que cada vegada hi ha menys bandes, és a dir, formacions amb instruments a l’escenari. Normalment, és un punxadiscos i un productor i gent que canta amb algunes col·laboracions d’instruments i ballarins. No vull escoltar com sona la guitarra per l’altaveu, vull veure com algú l’està tocant en directe. Veure com s’ho passen bé, s’equivoquen i gaudeixen amb la complicitat a l’escenari. 

Potser s’està perdent perquè s’han reduït els concerts petits i la tendència és cap als macrofestivals. El públic a molta distància no pot gaudir d’aquesta complicitat.

Sí, aquest és el gran tema d’ara. Si no fas música per petar-ho en un gran escenari, no vius d’això. Costa molt tenir una continuïtat o no fer bolos precaris si no toques en un espai on se t’escoltarà a molts decibels, on el públic ballarà i potser ni et mirarà. S’hauria d’impulsar el petit format de festival. Valoro molt més unes festes de barri al Clot que el Primavera Sound. 

Quan un home fa molt, està superboig. Si és una dona, és massa i potser cal que es relaxi

No només que ho peti, sinó que hi hagi show, dansa o focs d’artifici, especialment en les artistes dones. Heu tingut el sentiment d’haver de donar més perquè sou una banda femenina?

Sempre. Quan preparem el directe contractem una persona externa que ens ajuda. El primer cop va ser un home que ens deia que ens havíem de fer notar, créixer… En canvi, en aquesta última gira, ens va ajudar la Gemma Polo, cantant de Roba Estesa, un altre dels pocs grups de dones que canten en català. Va ser molt guai perquè ens plantejàvem com ens sentíem i com estàvem còmodes sobre l’escenari, no com ens havíem de mostrar.

Tenim amics de bandes masculines que només mouen un peu i la gent pensa “què alternatius!”. Si és una dona és una “sosa”. Quan un home fa molt, està superboig. Si és una dona, és massa i potser cal que es relaxi. Fem el que fem rebrem crítiques. Potser hem tingut un mal dia i no estem tan connectades. Tocarem i ho donarem tot, però dins el nostre màxim. 

Esteu constantment exposades, no només a xarxes socials sinó també a l’escenari. Com es gestiona una mala temporada o un mal dia?

Nosaltres fem cures de prevenció. Abans de canviar-nos i focalitzar-nos en el concert, ens reunim les sis membres i les dues mànagers i xerrem de com estem. Encara que estiguis fatal i ningú et pugui ajudar, com a mínim ja ho has dit i potser et vindran a visitar durant l’actuació. 

Totes us vau conèixer en diferents espais de Gràcia. Hi juga algun paper el barri en la vostra música?

Tenim dues cançons que es diuen Plaça del sol i Virreina. Era per on ens movíem i escrivíem sobre el que coneixíem. El barri, les amigues i les places, encara que ja no hi anem perquè els guiris se les han apoderat. Vam començar allà, a tocar la guitarra amb la Suu. Fora dels hipsters i dels cupcakes, dins de Gràcia hi ha una xarxa d’associacionisme molt forta on totes hi hem estat involucrades. Ens han ajudat molt a créixer i a aconseguir concerts. 

Ha estat un llarg viatge des del primer disc, 'De cero', que va ser autoeditat, passant per 'De sobretaula', fins a 'Cants, crits, baralles', aquests dos últims amb discogràfica. Com han evolucionat les dinàmiques de treball?

La discogràfica ens ha tret molta feina de publicar un disc i posar-lo a l’Spotify o que els mitjans li facin cas. La part dolenta són els timings, però ens espavila. Amb la immediatesa de la música s’ha d’anar traient coses. M’agrada perquè es genera més contingut, però també penso en l’angoixa dels artistes. 

A banda de la immediatesa, teniu sentiment de competitivitat amb altres artistes?

Existeix, però procurem no competir o comparar-nos personalment. Cada grup és un món. Si ho peten, enhorabona. Ens trobem sovint i fem molta pinya perquè som molt joves. Tenim mil converses amb Roba Estesa i Les que Faltaband. No competim, no és culpa nostra. Totes som boníssimes i totes hauríem de tenir espai en aquesta indústria. 

*Aquí puedes leer la entrevista a Maria Riba en castellano.