Entrevista a Àlex Romaguera"Les víctimes dels cossos i forces de seguretat de l'Estat segueixen sense reconeixement"

No totes les víctimes del terrorisme i de la violència política compten igual, ni tot dolor mereix reparació. Encara que pugui xocar, aquesta lògica encara domina en el relat d'amplis sectors polítics i socials de l'Estat espanyol a les acaballes del 2025. Mentre que les víctimes d'ETA o del terrorisme jihadista han rebut un ampli suport i reconeixement, les que ho han estat de grupuscles d'extrema dreta o dels propis cossos i forces de seguretat de l'Estat no han rebut el mateix tracte.   

Aquesta és la premissa de la qual parteix Víctimas SA (Txalaparta), el documentat llibre que publica el periodista Àlex Romaguera (Barcelona, 1970). Especialitzat en temes vinculats a la lluita pels drets humans i a la memòria històrica i col·laborador de diversos mitjans, com ara Públic, l'autor aprofundeix en l'obra i en aquest entrevista en el paper que ha jugat l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). L'entitat degana en aquest àmbit que, amb el temps, va convertir-se en un autèntic instrument polític ultraconservador al servei dels interessos del PP i, més recentment, també de Vox.

Encara avui, a l'Estat espanyol no totes les víctimes del terrorisme, enteses com a víctimes de la violència política segons l'accepció de l'ONU, tenen el mateix reconeixement, fins i tot a nivell legal. Com s'explica aquesta anomalia?       

Penso que és una política d'estat. Forma part d'un dels pilars de la cultura de la Transició que hem vingut arrossegant des d'aleshores, en la qual s'imposa un relat segons el qual hi ha unes víctimes a les quals cal atendre i reconèixer, que són les causades pels grups insurgents o insurreccionals que van operar des del tardofranquisme fins a l'actualitat. I, al marge, han quedat les comeses pel propi estat o les afectades per la guerra bruta o grups d'extrema dreta. Però ja en el moment en què es construeix l'arquitectura legal en la qual estem instal·lats actualment ja es prefigura aquesta doble barra de mesurar o aquesta inequitat.

Hi ha la llei del 1999 que és la que consagra les víctimes reconegudes com a tals, a les quals s'atorga unes prerrogatives en termes d'ajuda material, psicològica i econòmica. Aquesta llei és fruit de la pressió que exerceix l'AVT que és la principal associació de víctimes apadrinada pel PP i el PSOE i és una llei que neix arran de l'atemptat del 1997 contra Miguel Ángel Blanco i que està pensada bàsicament per atendre les afectades d'ETA, com diu el [doctor en psicologia] Carles Martín Beristain. Després s'incorpora a les del GRAPO i a partir del 2004 també s'amplia i hi ha una especial preocupació per a les afectades per l'atemptat del 11-M del 2004.

Aquesta llei del 1999 ja en el seu moment contradiu el conveni internacional per a la prevenció del finançament del terrorisme. És una directiva de les Nacions Unides, ratificada posteriorment per l'Estat, on es diu que l'atenció a les víctimes no ha de ser només restringida a les causades pels grups que atemptaven contra l'ordre establert, sinó que ha de també admetre com a tals i, per tant, facilitar-los ajuda, reconeixement i reparació, a les causades per les forces de seguretat de l'estat.

La normativa s'amplia el 2011, amb la Llei de reconeixement i reparació integral, on tampoc es modifiquen aquests precintes. Això malgrat que la Unió Europea exhorta l'Estat a què en matèria de legislació antiterrorista es reconeguin els drets fonamentals de les víctimes, que són justícia, veritat i reparació, causades pel propi Estat i pels aparells que en orbiten en el context de la guerra bruta. Hi ha una diferència de tracte que neix en virtut d'un un model de transició i això encara no s'ha reparat, de manera que les víctimes dels cossos i forces de seguretat de l'Estat segueixen sense reconeixement.  

En el cas de les víctimes dels cossos i forces de seguretat de l'Estat, més enllà de la falta de reconeixement sovint també han topat amb la impunitat dels victimaris. Això és herència d'un Estat que mai ha investigat els crims de la dictadura franquista?      

Exacte. De fet, Fabián Salvioli, que va ser el relator especial de Nacions Unides per a la Veritat, la Justícia, la Reparació i les Garanties de No Repetició, ja va instar l'Estat d'Espanyol a obrir tres carpetes que són les que faciliten aquest marc d'impunitat. D'una banda, la Llei dels secrets oficials del 1968, aprovada quan Franco era viu, que encara continua vigent i que faculta l'Estat a passar-se 50 anys sense obrir cap carpeta referents als crims comesos pels seus propis aparells. Després, una llei encara anterior del 1954 on es reconeix i es condecora agents de l'estat que han participat en la repressió, que també segueix en vigor, de manera que hi ha criminals franquistes i autoritats policials que encara mantenen aquesta condecoració. I després, la posterior Llei d'amnistia del 1977, que entre d'altres qüestions ha estat una llei de punt final amb relació als capitostos del franquisme i els crims de la dictadura.   

Hi ha un seguit de lleis que  faculten l'Estat a no rendir comptes pels seus crims

Per tant, hi ha aquests artefactes legals que han facilitat que hi hagi un fil de continuïtat entre les estructures policials i judicials del franquisme i les actuals i no hi hagi hagut un procés de depuració que, en un marc de justícia transicional, sí que s'ha fet en d'altres països que han passat d'un estat dictatorial a un de democràtic, com l'Argentina, l'Uruguai o el Brasil.  Amb aquests tres elements, casos com el Puig Antich, Mikel Zabalza, Lasa i Zabala o molts altres han quedat sota sumari o tancats. Són el triangle de lleis que faculten l'Estat a no rendir comptes pels seus crims. No només això, sinó que el que ha provocat és que els jutges provinents d'aquestes estructures no hagin volgut obrir cap cas i en l'àmbit més policial dels comandaments, moltes vegades s'ha comprat el silenci amb una condecoració o amb un ascens de càrrec.

En el llibre parles de la doble victimització de les víctimes dels aparells policials. En què consisteix?      

La doble victimització és un terme que fins i tot està estudiat des d'una òptica de la sociologia i de la psiquiatria. És el fet d'afegir al dolor patit per l'abús i la lesió a la integritat física i psíquica de la víctima i dels seus familiars, la sensació de desemparament per una manca d'existència d'un procés judicial correcte, d'un reconeixement d'aquelles víctimes i del que podríem dir d'un procés de garanties de no repetició.   

La doble victimització té uns efectes devastadors cap a la persona que ha patit la lesió i cap al seu entorn social  

Hi ha un sociòleg alemany, Axel Honneth, que parla de la teoria del reconeixement, que és quan aquestes persones no veuen satisfets els seus drets bàsics, que és rebre justícia, conèixer la veritat, i ser reparats i això els provoca un agreujament de les seves seqüeles físiques i psíquiques. La revictimització o doble victimització té uns efectes devastadors cap a la persona que ha patit la lesió i cap al seu entorn social.

En la construcció d'aquest marc dominant que hi ha a l'Estat hi pesa molt important l'Associació de Víctimes de Terrorisme, l'AVT, que és l'entitat més antiga en aquest àmbit i va ser fundada ja el 1981. Quin és el seu rol?      

Per a mi, avui és un dels grups insígnies de l'actual ofensiva reaccionària que té lloc a l'Estat espanyol. I això ja es comença a dibuixar en la mesura que aquesta associació, creada per tres vídues de militars i que els seus estatuts li confereixen el dret d'atendre i acompanyar les víctimes d'ETA, el Grapo i el jihadisme, comença a utilitzar el dolor de les víctimes per extralimitar-se en les seves funcions. Els seus estatuts indiquen que ha de ser apartidista i aconfessional, però no ho fa. Primer marca la pauta i intervé per definir el marc legal, tant en la llei [de víctimes] del 1999 com en la del 2011, i, per tant, és un lobby.   

 L'AVT és un dels grups insígnies de l'actual ofensiva reaccionària que té lloc a l'Estat espanyol  

Ja des del principi professava un cert espanyolisme i una visió retrògrada i molt catòlica, però el 2003 és molt important perquè ja es comença a intuir com es posarà al servei dels interessos neoconservadors del PP i a posteriori de Vox. Aquell any, sota el lideratge dels germans [Luis i Daniel] Portero a les eleccions a la Comunitat Autònoma Basca demana el vot explícitament per Unidad Alavesa, PP i PSOE, és a dir, ja entra en el terreny polític i en la posterior etapa, amb Francisco José Alcaraz, això es veu molt clar. Impulsa l'anomenada rebel·lió cívica, que són 12 mobilitzacions que van a debilitar i a demonitzar el Govern de Zapatero.

Es passa d'una certa equidistància entre els dos grans partits de l'Estat a ser un ariet contra qualsevol executiu progressista.       

Sí, la prova d'això és que Alcaraz ha sigut senador de Vox i ara n'és diputat al Congrés. En aquell moment, l'AVT actua com una entitat al servei del PP. No només en termes de tractament de les víctimes, on està per l'enduriment de les penes, per mantenir la dispersió dels presos, té una visió molt punitiva de la política antiterrorista, sinó que, a més, obertament es posiciona, al costat de Hazte Oir, contra la llei de matrimonis homosexuals, contra la llei de l'avortament. I, en el cas català, participa amb Sociedad Civil Catalana y Libres e Iguales, en les manifestacions contra el Procés del 2017, però també ho havia fet en el 9-N del 2014. A més, fa tot un discurs moralista, segons el qual la unitat d'Espanya és un bé sagrat i és un bé moral, i tot el que sigui qüestionar aquest principis aquests constitueix un atemptat contra la moral i contra el bé. D'alguna manera, al final acabo dient que l'AVT consagra els tres principis que ens recorden el Movimiento, que són "Dios, patria y familia".       

La seva evolució es veu molt clara en el capítol dedicat a les portes giratòries amb els partits polítics, perquè inicialment sí que hi ha persones vinculades als sectors més espanyolistes del PSOE, però després ja només acaben al PP, Vox o, en el seu moment, UPyD i Ciudadanos.       

Sí, sí. Per exemple, Daniel Portero és avui diputat a l'Assemblea de Madrid del PP, com també ho és Marimar Blanco. Francisco Javier Alcázar i l'Antonio Salvá són de Vox, ... Jo diria que hi ha dues persones molt significatives que han operat perquè tot aquest corrent s'anés acomodant dins de la dreta espanyola. Una és la Isabel Díaz Ayuso en primera persona, fins al punt de l'extrem d'alimentar un discurs molt agressiu, com el "que te vote Txapote". I l'altra és la María San Gil, exlíder del PP al País Basc. Amb el temps ella és una de les padrines de Vox. Esperanza Aguirre també té la seva perquè per contrarestar l'associació d'afectats de l'11-M muntada per Pilar Manjón, de caire progressista, munta una associació paral·lela que fa un discurs molt maniqueu i molt conservador. És a dir, hi ha l'ala dura del PP i els darrers anys també Vox, que han anat incorporant expresidents, antigues persones de la junta de l'AVT i tot el seu argumentari.       

Malgrat aquesta presència, la influència de l'AVT ha perdut pes en un context en què ja han passat anys des de la dissolució d'ETA i en què la participació política de l'esquerra abertzale està absolutament normalitzada?      

La seva agenda sempre ha sigut ETA i el rebuig al nacionalisme basc d'una forma furibunda, fins al punt de manifestar-se contra la derogació de la Doctrina Parot per part del Tribunal Europeu dels Drets Humans i després oposant-se a tots els processos de pau. En qualsevol manifestació o qualsevol inici de procés de pau aquesta associació ha anat a falcar tota l'oposició, ha anat a intentar impedir qualsevol procés d'obertura de diàleg.       

Però malgrat aquesta ofensiva, sembla evident que no se n'ha sortit.       

No se n'ha sortit, però aquí hi ha una qüestió. Quan Ángeles Pedraza, que és la mare d'una noia morta a l'atemptat de l'11-M, deixa la presidència l'AVT el 2016, l'entitat és conscient que ETA comença a desaparèixer del panorama i la fa presidenta d'honor. I, paral·lelament, la Fundación Víctimas del Terrorismo, que és el paraigües on s'aglutinen 34 associacions, la col·loca com a vicepresidenta. Per tant, han substituït el tema basc pel tema jihadisme, on s'alinea amb Aznar i la FAES en la teoria de la conspiració sobre l'11-M.   

L'AVT ha intentat mantenir la flama d'ETA, amb el mantra que Pedro Sánchez s'ha venut als terroristes

Però, amb tot, ha intentat mantenir la flama d'ETA. I, amb l'organització basca Covite, continua amb el mantra que Pedro Sánchez s'ha venut als terroristes permetent que ETA camuflada com a partit polític hi estigui pactant coses. I contínua tenint una acció pública destinada, per exemple, a denunciar les concentracions de Sare a favor del reagrupament dels presos, o va denunciar la pel·lícula No me llame Ternera, del Jordi Évole. A la mínima que poden intenten laminar o qüestionar tot el que faci olor de possible validació del sobiranisme o d'aquells sectors que promouen un major acostament dels presos o un procés de, sota la màxima que ETA continua marcant l'agenda del Govern espanyol.

En la seva adaptació als temps actuals deies que es pot inserir perfectament l'AVT dins el marc de la internacional reaccionària. Per posar un exemple, és molt activa a l'hora de donar suport a les polítiques dels governs de PP i Vox per carregar-se les lleis de memòria i substituir-les per això que anomenen "lleis de concòrdia". És a dir, segueix distingint entre víctimes i menysté la repressió de la dictadura.       

Hi ha una batalla per la memòria en la qual hi han entrat obertament. A nivell autonòmic, PP i Vox estan derogant les lleis de memòria per imposar aquestes lleis de la concòrdia, que són una mirada absolutament esbiaixada equiparant les víctimes del franquisme amb unes suposades víctimes que hauria causat la república i aquí l'AVT també hi ha participat.       

Ja per acabar, dediques un petit capítol al final a altres víctimes, que tenen una altra aproximació i defensen una memòria inclusiva que reconegui totes les vulneracions i garanteixi el dret de totes i cadascuna de les víctimes. Malgrat que existeixen altres entitats, per què creus que encara avui, a les acaballes del 2025, pel que fa a les víctimes encara el relat dominant a l'Estat és segurament el de l'AVT?   

És complicat. D'una banda, a nivell territorial PP i Vox tenen un poder polític força hegemònic i això ha fet que moltes tribunes i mitjans de comunicació intentin imposar aquest tipus de relat. D'altra banda, l'AVT té una capacitat d'influència molt potent a través d'una estratègia de capil·laritat molt bèstia de la qual pengen moltes activitats. També cal dir que hi ha hagut unes empreses molt vinculades al període franquista que han jugat aquest rol. Pensa que l'AVT rep finançament no només de governs locals, provincials i autonòmics, també d'empreses privades com Iberdrola, El Corte Inglés, Caja Laboral, en el seu moment Banesto... Ha generat una comunitat i un estat d'opinió que és molt difícil d'abatre.

També per una qüestió potser de pragmatisme o de càlcul polític, el PSOE sempre ha anat avançant-se una mica, però tampoc vol perdre part de l'electorat que compra aquest discurs. En el seu moment, quan Bildu i ERC, amb Joan Tardà, van demanar que a la llei del 2011 s'incloguessin altres víctimes, el PSOE s'hi va mantenir al marge. Ha fet petits gestos, però continua encara amb una lògica molt pragmàtica, perquè sap que el tema de les víctimes és molt sensible i és una arma llancívola.

 Hi ha víctimes que intenten esquerdar el relat de l'AVT i que cal reconèixer les víctimes de l'Estat 

A més, a nivell europeu, l'AVT està promovent la Carta de Drets de les Víctimes a través d'un paraigua internacional amb les associacions conservadores. I amb el suport de Vox i PP han comparegut diverses vegades al Parlament Europeu i han muntat jornades per imposar el seu relat. I aquí sí que veiem que les altres associacions de víctimes no tenen la mateix capacitat d'interlocutar. Hi ha hagut una certa atomització. Hi ha veus crítiques amb l'AVT i el seu relat, però potser tampoc hi ha un consens, malgrat que hi hagi víctimes molt significants que intenten esquerdar aquest relat i assenyalar que també cal reconèixer les víctimes de l'Estat.