L'or negre de Franco: com el petroli ianqui va afavorir la victòria rebel a la guerra civil

El petroli va lubricar la maquinària de guerra franquista. Sense combustible, els rebels difícilment haurien pogut mobilitzar les seves tropes per terra, mar i aire. Tot i comptar amb l'ajuda de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista, va ser decisiva l'aportació de les petrolieres nord-americanes per a la victòria de Francisco Franco?  

L'historiador Ángel Viñas, després d'investigar a fons la guerra civil espanyola, feia temps que rumiava aquesta història fascinant, sorprès per la manca d'estudis al respecte. Ara, amb la col·laboració de Guillem Martínez Molinos, enginyer, economista i expert en la indústria petroquímica, finalment té la resposta.

No només va ser determinant la venda de petroli, olis i lubricants per part de la Standard Oil of New Jersey i de la Vacuum Oil Company, primer, i de la Texas Company (Texaco), després, sinó també la col·laboració de la dictadura de Salazar, ja que Portugal, a més de prestar ajuda logística a Franco, va servir com a territori de trànsit dels carburants.

"Sense petroli, els avions no volen, els vaixells no naveguen i els camions no circulen. Sense petroli, no hi ha guerra", evidencia Ángel Viñas, que critica que la "complacència" dels Estats Units amb els rebels va perjudicar la Segona República, ja que l'Administració Roosevelt aplicava una política de laissez faire en el subministrament de recursos energètics.

En el context de l'"agressivitat" de les potències de l'Eix i de la política de neutralitat i no intervenció dels Estats Units i dels països europeus occidentals, la Segona República ja havia perdut la guerra civil el setembre de 1936. Tanmateix, fins ara no s'havia analitzat el pes d'aquella economia "lliure" en la derrota republicana.

Texaco proveïa de combustible el Govern del Front Popular a través de la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis (CAMPSA). Però, després del cop de 1936, el país va quedar partit en dos bàndols i, aleshores, passaria a abastir els sublevats. Per què va prendre aquella decisió la multinacional nord-americana?

Durant la guerra civil, la petroliera espanyola va continuar operant amb dues estructures separades, la CAMPSA republicana i la CAMPSA franquista. A més, els rebels, que al principi comptaven amb el combustible subministrat per la Standard Oil, es van fer amb la refineria de CEPSA a Santa Cruz de Tenerife i es van beneficiar del gir de timó de Texaco.

De la mà d'Ángel Viñas i Guillem Martínez, retrocedim en el temps per entendre com el subministrament de combustible va ser decisiu per a la victòria franquista. Tots dos analitzen la complicitat dels Estats Units i la influència de petrolieres, empreses, bancs i conspiradors.

Tanmateix, la complexitat de la seva investigació —que assenyala els cognoms il·lustres del gran capital espanyol que van fer negoci amb els combustibles fòssils— convida a la lectura d'El oro negro de Franco (Crítica), un assaig minuciós i detallat que indaga en la certesa que la Segona República va perdre la guerra del petroli abans que la guerra civil.

Sense petroli, no hi hauria guerra civil o la perdria Franco?  

Ángel Viñas: "Hauria estat diferent, però no puc especular sobre les condicions en què s'hauria desenvolupat la guerra. Al principi, al bàndol franquista el petroli s'utilitzà d'una manera molt primitiva, obtenint gasolina per fer volar uns avions pobrissons gràcies a les existències de les factories de CAMPSA que van caure en mans dels sublevats; fent ajustos amb beuratges estranys; i proveint-se de lubricants i gasolina de baixa qualitat de la Compañía Española de Petróleos (CEPSA) a Santa Cruz de Tenerife. Però tot això és especulatiu. El que sí que sabem és que ja abans de l'esclat de la guerra civil, durant la conspiració, es va abordar la qüestió del petroli".

La "neutralitat" de les petrolieres nord-americanes  

Ángel Viñas: "No hi havia cap limitació al subministrament de combustibles, com sí que n'hi va haver per a les armes, ni estaven sotmesos a vigilància ni regulació, de manera que tots dos bàndols compraven al mercat lliure, allà on podien. Sense limitacions tampoc per part del Govern nord-americà, tot depenia de la capacitat de maniobra i finançament de la Segona República o dels alçats".

[Al llibre, Ángel Viñas i Guillem Martínez descriuen que el Govern legítim va resistir l'embat dels rebels, però la neutralitat dels països capitalistes i la cooperació immediata de les dictadures d'Alemanya, Itàlia i Portugal i —a través del subministrament de petroli— també dels Estats Units, van determinar el futur de la Segona República.]

"El normal és que els governamentals haguessin estat derrotats ràpidament", escriuen al llibre. "L'ajuda soviètica va començar a modificar les perspectives. Quan aquesta possibilitat es va materialitzar, la Texaco ja havia decidit canviar de clients i sostenir, impertèrrita, la naixent Espanya franquista. Aquest reconeixement implícit es va anticipar pràcticament a tots els altres. No va cessar mai".

Texaco, a favor de Franco  

Ángel Viñas: "Texaco subministrava petroli a la CAMPSA republicana, perquè el contracte de 1935 estava en vigor. Quan es va produir l'alçament, se'n va veure afectada, com tantes institucions públiques espanyoles. La major part de la flota i de les instal·lacions, per una qüestió geogràfica, va caure en mans de la República. Llavors, les necessitats de carburants dels franquistes van quedar lligades a la manera de transportar-los. Els republicans, en principi, no van tenir aquestes limitacions, perquè tenien tota la flota. Però les coses van anar canviant ràpidament, a mesura que avançava la guerra, perquè es van anar quedant sense vaixells".

Guillem Martínez: "Texaco no intervé a favor dels franquistes fins a finals de 1936 i els primers subministraments realment importants arriben el gener de 1937. Com es van espavilar els sublevats durant la segona meitat de 1936? Gràcies a la Standard Oil. A més, la dictadura de Salazar també hauria pogut subministrar gasolina, encara que no s'han trobat documents als arxius. Però sí que hi va haver empreses lusitanes que van vendre combustible als sublevats. Per tant, l'ajuda portuguesa va ser absolutament vital".

Ángel Viñas: "Els Estats Units intervenen en dues etapes: primer ho fa Standard Oil i després, sobretot, Texaco, que al principi continua enviant vaixells a la CAMPSA republicana. Tanmateix, concretament el setembre de 1936, es desvincula de la Segona República i passa a subministrar al bàndol de Francisco Franco. Així, els primers subministraments documentats són de finals de 1936 i, sobretot, de 1937".

Texaco i Franco: la ideologia abans que els diners  

Guillem Martínez: "El responsable de Texaco, Torkild Rieber, era un home impetuós que tenia simpaties nazis i que ben aviat simpatitzà amb la causa franquista. Quan es va adonar que a la guerra civil hi havia un bàndol esquerrà i un de feixista, de mica en mica va posar el seu pes i influència en els nous clients [Francisco Franco] i va reconfigurar el contracte que tenia amb CAMPSA".

[En realitat, "el consum espanyol era una fracció ridícula de la capacitat conjunta de refinatge nord-americana, dedicada en bona part a l'exportació, per a la qual comptava amb la flota pròpia adequada", expliquen al llibre. És a dir, per a Texaco el bàndol franquista era un client marginal, encara que pesaven les motivacions ideològiques; o sigui, políticament era un negoci molt rendible. "Els avantatges que va oferir la Texas van ser molts i totes coordinades dins del propi conglomerat: existències de cru proper d'immillorable qualitat, tecnologia punta de refinatge, flota il·limitada disponible en un timing crític i a preu de cost, condicions comercials insuperables, catàleg propi ben farcit, serveis al marge del contracte i amor declarat per la Causa" franquista.]

Ángel Viñas: "Tot i que Texaco es va avançar, al setembre de 1936 molts bancs i empreses multinacionals que eren vitals per a les adquisicions d'armes i d'altres materials es van abstenir de comerciar amb la República, cosa que de vegades va provocar destrosses immenses. El capitalisme europeu i nord-americà va ser un dels eixos propulsors perquè la República hagués de passar a dependre de la Unió Soviètica. No s'ha d'oblidar que, segons les tesis franquistes, la República anava camí de convertir-se en una república popular de tall soviètic. Naturalment, això els va ajudar a sostindre aquella propaganda. Ara bé, no hi havia altra opció: l'única alternativa era rendir-se, però fer-ho al setembre de 1936 resultava molt complicat".

"La guerra civil va ser conseqüència d'un cop d'Estat frustrat", prossegueix l'historiador. "Els sublevats pensaven que tothom s'agenollarien davant seu, però no va ser així: el Govern no va cedir i les masses proletàries, per emprar la terminologia de l'època, no es van rendir, perquè a més els sublevats van començar a matar indiscriminadament. Així doncs, queda clar que Mola, Sanjurjo i Franco no esperaven el 18 de juliol de 1936 una guerra que durés tres anys".

Texaco i el dia després de la victòria de Franco  

Guillem Martínez: "Eren homes de negocis i la pela és la pela. A mode d'anècdota, jo vaig començar a interessar-me per aquest tema quan vaig entrar a treballar com a enginyer industrial a la petroquímica de Tarragona amb un grup d'expatriats angloamericans de Caltex [una joint venture entre Texaco i Standard Oil of California, posteriorment Chevron]. Parlem de 1975, cosa que em fa pensar en la visió que van tenir, perquè s'havien mantingut en el negoci espanyol del petroli durant cinquanta anys".

Ángel Viñas: "En canvi, això no ho va fer l'alternativa a Texaco, la Royal Dutch–Shell, que va decidir marxar".

[Els autors d'El oro negro de Franco relaten al llibre que, "en els últims dies abans del cop, el director de la Royal Dutch Shell va comunicar a l'ambaixada britànica a Madrid que un prohom de dretes se li havia acostat i li havia dit que en algun moment, no gaire llunyà, seria convenient que oferís facilitats ‘tècniques' a un ‘moviment' (sic) en el qual els transports per carretera des de Portugal tindrien un paper important sota la direcció d'artillers". A Lisboa, un altre "agent dels sublevats [...] li havia fet una comanda de petroli", encara que no comptava amb els fons necessaris per finançar l'operació, de manera que va ser desatès. "Mentre no es demostri el contrari", escriuen Viñas i Martínez, "descartem un suport substantiu i, sobretot, continuat de la Royal Dutch Shell als militars sublevats, si bé alguna cosa va poder subministrar al principi".]

Ángel Viñas: "Torkild Rieber, en canvi, subministrava a Benito Mussolini i estava en contacte amb els nazis. Ell va veure que una sublevació antirrepublicana, antisocialista i amb proclivitats profeixistes i pronazis era el futur. No s'ha d'oblidar que el responsable de Texaco pren la seva decisió sabent que el Duce i Adolf Hitler estan subministrant petroli a Franco. D'on s'alimenta si no el pont aeri? Perquè al principi els avions que envien els feixistes i els nazis a Espanya no poden volar amb la gasolina que hi havia a la península. Llavors, Torkild Rieber veu una oportunitat de fer negocis amb gent amb la qual està treballant, més o menys, a Itàlia i Alemanya".

"Don't worry about payment"  

Ángel Viñas i Guillem Martínez descarten a l'assaig que Texaco subministrés petroli a crèdit a Franco indefinidament: "En realitat, ho va fer només durant pocs mesos al començament de 1937 i aviat va haver d'aplicar les condicions de pagament a llarg termini que els soviètics havien fixat amb CAMPSA abans de la guerra. Hi va haver generositat, sí, però limitada. Per part espanyola, calgué plegar-s'hi, encara que això impliqués reduir les divises disponibles per atendre altres necessitats de la població en el sector no bèl·lic de l'economia".

Ángel Viñas: "Això és una fal·làcia i una fabulació. Des del primer moment es va deixar clar que calia pagar la gasolina". La frase Don't worry about payment és una història que es va inventar José Antonio Álvarez Alonso [empleat de CAMPSA]. A més de falsa, no està documentada enlloc. Al contrari, s'admetia un ajornament en els pagaments, que estava previst en el contracte de 1935. El suport, doncs, va ser en forma de gasolina, però no financer: calia pagar. I quan es van retardar en el pagament dels primers enviaments, es va crear una crisi tremenda, que naturalment va guanyar Texaco. En resum: hem desmuntat tota aquella història perquè no està documentada".

Guillem Martínez: "Eren homes de negocis, però amb simpaties filofeixistes i filonazis, tant el responsable de la Standard Oil, Walter Clark Teagle, com el de Texaco, Torkild Rieber. Per cert, a ambdós els van fer fora dels seus altíssims càrrecs a les respectives empreses després de l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. No van durar ni dies: van desfilar un darrere l'altre. Eren uns taurons dels negocis, però amb enormes simpaties per la dreta. Com no havien de cobrar? És impensable que regalessin vaixells de gasolina. Facilitat de pagament, sí; regalar, no. Això és perfectament compatible amb ser un bon capitalista, que al final cobra religiosament".

Quiñones de León i l'espionatge franquista  

Ángel Viñas: "L'espionatge, malgrat tots els esforços republicans, va estar sempre dominat pels franquistes. Tenien els seus propis serveis, després el de Texaco [William M. Brewster, empleat de la Standard Oil a Espanya i després delegat de Texaco a França, filtrava informacions als sublevats que van contribuir a incrementar la inseguretat dels transportes pel Mediterrani i el brutal encariment dels fletes i assegurances que havia de pagar el Govern republicà, escriuen a l'assaig], després l'italià… I, per últim, el SIFNE (Servei d'Informació del Nord-est d'Espanya) i després el SIPM (Servei d'Informació i Policia Militar), que va utilitzar José Quiñones de León, exambaixador de la Monarquia a París. Va ser el cap d'un dens entramat d'espionatge a França, encara que es va arruïnar finançant aquestes activitats. Es podria dir que l'ambaixada republicana a París era una sucursal del servei d'informació franquista".

["La informació que va arribar a Burgos sobre els subministraments als republicans que vehiculava la Texas" —així com la proporcionada per la intel·ligència italiana i franquista— va poder ser "suficient per interceptar i, si calia, enfonsar molts dels enviaments", deixen clar a El oro negro de Franco l'historiador i l'enginyer.]

Com es van beneficiar les grans fortunes espanyoles?  

Ángel Viñas: "No hi hem entrat, perquè el llibre ja té més de cinc-centes pàgines i calia acotar. Citem els noms, però no detallem com es van anar espavilar després. Franco va donar sempre prioritat a guanyar la guerra, de manera que en la gestió monetària exterior la primacia eren els subministraments i els pagaments militars: l'important és la victòria; la població ja s'ho farà. Per la seva banda, el capitalisme espanyol sempre va jugar la carta segura. Va exportar a França, Suïssa i Anglaterra tot el capital que va poder. Tant és així que es va crear la Llei de Delictes Monetaris de 1938 perquè ja no es podia sostenir el flux de diners que sortia fora. Els capitalistes espanyols, en la mesura del possible, van procurar posar a salvo les seves fortunes en divises o en inversions en empreses estrangeres".

Què va ser de CAMPSA?  

Guillem Martínez: "El monopoli de CAMPSA creat el 1927 va romandre en peu fins al 1993, amb l'entrada d'Espanya al Mercat Únic Europeu. L'estructura del negoci petroler es va mantenir en mans de l'Estat a través de CAMPSA. No hi havia operadors privats i van prosperar operadors controlats per CAMPSA, distribuïdors regionals que es van fer d'or. I, així, el negoci va seguir fent tombs…".