"L’ombra policial del franquisme es prolonga fins avui"

La Transició espanyola va deixar un nombre de morts sense parangó en altres processos similars registrats a Europa. En total, es calcula que més de 630 persones van morir en mans de grups insurreccionals, ultres o dels aparells de l’Estat. Concretament, 134 serien causades pel que David Ballester anomena "violència policial". Així ho documenta a Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982), investigació que recull en forma d’article la revista Sapiens, en el qual l’assagista i doctor en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) recopila les fitxes de totes les víctimes alhora que denuncia els efectes dramàtics que va tenir la manca de depuració de les estructures repressives provinents de la dictadura.

En quina mesura, lluny del que s’ha afirmat, la Transició espanyola no va ser pacífica ni modèlica?

Ho revela la quantitat de morts, perquè a banda de les 498 causades pel terrorisme de signe divers -des d’ETA a grups ultres-, hem de sumar les 134 de la violència policial, a les que s’hauria d’afegir en el marc més ampli de la violència institucional la mort del jove anarquista Agustín Rueda, per funcionaris de presons. Aquest magma demostra que, a diferència de les bondats que s’atribueix a aquell període, la Transició no va ser pacífica i, en conseqüència, tampoc modèlica.

Utilitza el terme "violència institucional" i no altres conceptes. Per quin motiu?

Considero que qualsevol altre significat, sigui "terrorisme d’Estat" o "violència estatal destinada a esclafar l’oposició al règim", és incorre en una exactitud, ja que no hi havia una estratègia premeditada de les autoritats per combatre la dissidència política. La prova és que s’utilitza la violència de forma habitual i quotidiana al marge de qui sigui la víctima. Molts són obrers, és cert, però en el conjunt de persones afectades, el pes d’aquest col·lectiu és menor.

De les morts que identifica, 38 es produeixen en accions de la policia al carrer, 5 a causa de tortures i 91 en el que anomena "gallet fàcil". De què es tracta?

"El gallet fàcil és l’ús abusiu de les armes per part d’agents de l’ordre en situacions ben diverses"

És l’ús abusiu de les armes per part d’agents de l’ordre en situacions ben diverses. I, d’aquestes 91 morts, només 8 tenen rerefons polític; la resta són ciutadans anònims: des d’una dona que rep un tret durant la persecució de la policia a uns etarres, altres a qui la Guàrdia Civil metralla perquè no s’aturen en un control, així com les ocorregudes en una discussió de veïns o en lloc d’oci, normalment a altes hores de la nit i amb un paper important de la ingesta d’alcohol per part del agents. Uns policies que estaven mal entrenats, pitjor manats i molt mal remunerats. Una quarta part dels episodis de "gallet fàcil" els protagonitzaran quan es troben fora de servei. Els fets acaben sent tan habituals que, només en un mes i mig de 1981, moren sis joves en discoteques, la qual cosa fa que la població ho normalitzi i els familiars de les víctimes quedin absolutament oblidades.

A què obeeix aquest modus operandi tan arbitrari?

S’explica perquè els mètodes d’actuació de la dictadura es traspassen a la democràcia i no es depuren els seus principals comandaments. Ni tan sols es llimen els aspectes més escabrosos de l’anterior període, com ho demostra que alguns torturadors se’ls recoloca a llocs notables de la direcció de l’aparell policial. Per tant, més enllà del canvi de color en els uniformes -es passa del gris al marró el 1978-, es produeix una continuïtat que tindrà conseqüències dramàtiques en termes de violència policial. Però és que, a excepció de l’extrema esquerra i l’independentisme basc, la demanda de dissolució d’aquestes unitats tampoc no estar a l’agenda dels grans partits, ni tan sols del PSOE o el PCE.

No suposen cap problema pel primer govern de la UCD?

"Rodolfo Martín Villa explica en les seves memòries que els agents de la Brigada Político-Social, creada per Franco el 1941, són els millors de què disposa"

L’objectiu de Suárez radica a controlar la policia per assegurar que la Transició es materialitza. No té, per tant, cap mala consciència que estigui trufada de persones que han conculcat els drets humans. De fet, l’exministre de Governació/Interior entre 1976 i 1979, Rodolfo Martín Villa, explica en les seves memòries que els agents de la Brigada Político-Social, creada per Franco el 1941, foren els millors que havia tingut sota les seves ordres. I a tot això s’afegeix la gran coartada que permet a aquest executiu i els posteriors no tocar res: l’existència d’ETA.

En aquesta lògica s’inscriu el fet que la majoria dels magistrats del Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista continuessin operant dins de l’Audiència Nacional?

No sols això: en els concursos de trasllats dins de l’escalafó funcionarial, haver format part del TOP esdevé un mèrit. Igual que suposa un mèrit haver participat en la Brigada Político-Social, els integrants dels quals se’ls col·loca en la nova estructura. Sense oblidar el cas d’Agustín Rueda, per exemple, en què els funcionaris que van matar-lo van retornar als seus llocs de treball amb la protecció de Landelino Lavilla, aleshores ministre de justícia de la UCD.

L’objectiu, doncs, era tenir sota control els diferents ressorts de l’Estat?

"No trobarem a Europa cap cas en què el primer president d’una democràcia hagi estat l’últim secretari general del partit que dominava el règim anterior"

Això és innegociable. No oblidem, per això, la famosa foto que té lloc en un míting del partit únic celebrat el 1965 a Mota del Cuervo, un petit municipi del sud-oest de Cuenca: hi apareixen Fernando Herrero Tejedor, conegut falangista i líder del Movimiento, i darrere tres joves amb la camisa blava. Qui són aquests joves? Adolfo Suárez, Martín Villa i Juan José Rosón. És a dir, els dos homes que, durant cinc dels set anys de la Transició, tindran a les seves mans el ministeri de Governació / Interior i, Suárez, el primer president de la democràcia. Un fet inaudit, ja que no trobarem a Europa cap cas en què el primer president d’una democràcia hagi estat l’últim secretari general del partit que dominava el règim dictatorial anterior. La continuïtat amb el franquisme, per tant, és evident.

Vist així, no ens hauria de sorprendre que el nombre d’abusos sigui tan elevat?

Les xifres són brutals. Perquè en un sol any de la Transició en la repressió de manifestacions es produeixen gairebé les mateixes morts, 13, que entre el 1969 i la mort de Franco, el 1975, 14. Recordem que de forma inversemblant, segons el meu criteri, les unitats antiavalots creades el 1969 per reprimir la dissidència al carrer, les Companyies de Reserva General, i que va cometre autèntiques barbaritats, no es van dissoldre fins al 1989, per ser substituïdes per la UIP.

Els agents se sentien emparats i protegits?

"Amb prou feines va haver-hi conseqüències penals pels qui van cometre crims"

Completament, perquè amb prou feines va haver-hi conseqüències penals pels qui van cometre crims. I, en el supòsit que fossin jutjats, se’ls acabava indultant. Hi ha casos tan flagrants com el guàrdia civil que mata Gladys del Estal a Tudela l’any 1979, que tot i rebre una pena d’un any i mig de presó, no va ser empresonat i, per més escarni, va ser condecorat a la mateixa població navarresa on va causar la mort de l’activista ecologista. I a tot plegat, s’afegeix l’aquiescència amb l’estol de policies i serveis secrets que van formar les trames negres dedicades a perseguir la dissidència, contra les quals el govern només va actuar quan va veure que podien descarrilar la Transició. Mentrestant, va deixar que actuessin i causessin el que es considerava víctimes col·laterals.

Fins quan durarà aquesta espiral repressiva?

Amb l’arribada del PSOE al govern es van produir canvis substancials, tot i la tebiesa de la gestió socialista en l’àmbit policial i la nefasta actuació del ministre Barrionuevo. A partir de 1983, arran de la mort d’un infant de 2 anys de nou en control de la Guàrdia Civil, es va aplicar la normativa emanada del Consell d’Europa respecte l’ús d’armes per part dels cossos policials, i el nombre de víctimes del "gallet fàcil" va anar davallant paulatinament. Igualment es va primer el dret de manifestació per davant d’altres consideracions i es va aplicar davant de les mobilitzacions una política "tova", evitant l’ús d’armament ofensiu i es van aparcar els camions llançadors d’aigua.

De tota manera, es va haver d’esperar a les darreries de la legislatura per aprovar la Llei de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat, el 1986, que representava canvis profunds en l’estructura policial i obria les portes a las seva adequació a un estat de Dret. On es va fracassar de forma contundent fou en les esperances posades en el nou govern respecte a l’erradicació de l’execrable pràctica de la tortura, que es va perpetuar a comissaries i casernes. Igualment sota els governs del PSOE es va seguir ascendint i condecorant a agents que havien destacat en la violació dels Drets Humans durant la dictadura. Una decisió que va provocar les crítiques d’aquells antifranquistes que havien estat torturats per aquells que veien com eren promocionats en el marc d’un estat democràtic, pel qual ells havien lluitat i havien pagat un preu. Podem afirmar, doncs, que l’ombra policial del franquisme, en determinats aspectes, es prolonga fins avui, si bé també seria injust dir que la policia actual igual, perquè la pràctica del “gallet fàcil” és excepcional i la mort de ciutadans en el curs de manifestacions des de els inicis dels anys vuitanta també ha davallat de forma exponencial.

Quantes morts quedarien per esclarir de la Transició?

"El més penós és l’oblit que han sofert les víctimes"

Hi ha una zona grisa sobre la qual planen alguns interrogants, però pel que fa a la violència institucional, com a màxim estaríem parlant d’unes desenes de casos. El més penós és l’oblit que han sofert les víctimes, les ordres per torpedinar la causa oberta a l’Argentina contra els crims del franquisme o que la Llei de Secrets Oficials, que data de 1968, no permeti accedir a determinats expedients de policies. L’opacitat i la impunitat encara l’arrosseguem.