"L'esport és el penúltim bastió d'un món arcaic. És tremendament obsolet i masculinitzat"

Jugadora, entrenadora, general manager, analista a Catalunya Ràdio, Carme Lluveras és un dels noms cabdals de les últimes dècades del bàsquet de casa nostra. Acostumada a nedar contra corrent, en la seva trajectòria ha trencat barreres -va acumular ascensos amb l'Aracena masculí, va guanyar la lliga femenina amb l'UB Barça i va ser la primera dona en formar part de l'staff tècnic d'un equip de l'ACB, l'Unicaja- i ens trobem amb ella per abordar la situació de l'esport femení, després de la fogonada mediàtica que ha suposat la recent Lliga de Campions guanyada pel Barça. Sense menystenir el títol, Lluveras es mostra escèptica i denuncia que en alguns aspectes fins i tot s'està retrocedint i que, a diferència de la resta de la societat, l'esport segueix sent un món obsolet i masculinitzat.

Les últimes setmanes s'ha parlat molt del futbol femení arran de la Lliga de Campions guanyada pel Barça. Suposa un punt d'inflexió per a la repercussió de l'esport femení o està molt lligat al fet que sigui futbol i, a sobre, el Barça?

És el Barça i tot el que hi passa té una repercussió amplificada, i a sobre és futbol. Que siguin dones les que han guanyat fa que tot això sigui un moment clau en la història de l'esport de la dona. Així i tot, si no es canvia el significat de tot això i ho recollim de manera òptima passarà el mateix que ja ha passat anteriorment en la història de l'esport de la dona, per exemple amb el bàsquet o l'handbol, que serà una bombolla i actualment més una justificació pel món masclista que vivim. S'han de fer unes pautes perquè no caigui en el buit en què penso que acabarà caient.

Quines són aquestes pautes?

Per a mi hem d'anar a les arrels de la formació de les persones. No crec que sigui un tema només d'esport, sinó de com estàs aportant a la societat la mirada que tens de cara a la manera de fer de les persones.

Les mateixes jugadores del Barça han posat molt d'èmfasi en què les nenes d'avui en dia que juguen a futbol les poden tenir a elles com a referents, sense necessitat de fixar-se en el Messi de torn.

"No has de voler ser algú altre, has de ser tu i t'han de donar les eines per poder ser el que vulguis"

Em sembla pretensiós. No crec que les persones necessitin miralls o referents. Les persones s'han de formar de manera integral, independentment que siguis home o dona. Les campioníssimes que tenim en l'esport, amb qui es van emmirallar? Les doctores es van emmirallar en Madame Curie, que va ser premi Nobel, per ser doctores? Les noies, com els nois, el que han de tenir és una formació per després poder decidir què volen ser. No has de voler ser algú altre, has de ser tu i t'han de donar les eines i les pautes necessàries i suficients per poder ser el que vulguis ser. Però, de moment, no les tenim. I es cau en l'error de pensar que les dones necessitem referents per poder ser algú.

L'entrenador del Barça és un home, Lluís Cortés, i no és un fet precisament excepcional. A la primera divisió de futbol només quatre dels 18 equips estaven entrenats per dones; a la primera divisió de bàsquet, només dos dels 16, la mateixa xifra que a la primera d'handbol. En els equips masculins només he trobat una dona que entreni un equip d'elit, a la segona divisió d'handbol. Que una dona entreni un equip femení d'elit segueix una raresa i que ho faci en un equip d'homes gairebé una quimera.

"Si hi ha una dona [entrenadora] ha de poder tenir les mateixes oportunitats que els homes"

Jo em faria la pregunta de si de veritat hi ha dones que es dediquen a l'esport. A la meva època potser érem dues o tres dones que ens vam treure el títol superior d'entrenador en una proporció potser de 30. Han passat molts anys i la proporció segueix sent molt baixa. No parlo de si n'hi ha d'haver moltes o no, cadascú que es dediqui al que vulgui, però l'única que pugui haver-hi que tingui les mateixes condicions que els homes, les mateixes oportunitats. No pel fet de ser dona que no tingui les portes obertes. Ara, no veig que hi hagi gaire dones que s'hagin volgut dedicar a una carrera esportiva, ja sigui com a entrenador, com a general manager, o com a directives.

Bé, aquesta desigualtat es produeix a tota la cadena. Va ser general manager del Ros Casares de València i també era una excepció.

Jo he anat sempre contra direcció, a mi sí que em va ensenyar a triar el que volia ser. Ara, en la meva formació ningú em va avisar que havia d'entrenar dones, no se m'havia ocorregut. Ho vaig notar després, que es veu que pel fet de ser dona hi havia aquesta situació. Em va sorprendre moltíssim, no ho vaig entendre, però amb el temps ho vaig anar acceptant perquè vaig veure que la societat encara no havia concebut aquesta idea i, per tant, no em va frustrar. Vaig pensar que potser era una avançada a la meva època i es tractava de donar temps. S'havien de canviar coses i en els temps actual ja hauríem d'haver avançat molt.

I s'ha fet?

Crec que estem retrocedint i això és el que em preocupa. Fins ara no ho feia, perquè creia que anàvem pas a pas i era una qüestió d'anar canviant la mentalitat de la societat, d'homes i dones. Però ara no, crec que estem equivocats. Comencem a veure que molts homes ja comencen a entendre que és veritat que realment la dona pot ser professional en totes les facetes, perquè ho hem vist en molts camps, en la medicina, la judicatura, l'advocacia,... però el món de l'esport és tremendament obsolet, masculinitzat i irreverent amb la dona. He notat que hi ha una generació d'homes, els vells, que han fet un canvi de xip i han dit que no entenen res del que està passant amb les dones, però com que han rebut una certa educació callen i no destorben. Entre els més joves, hi ha els que hi posen interès i pregunten com ho haurien de fer, però després hi ha els altres, els que tenen tan incrustat que la dona serveix per altres coses que no és l'esport que se'ls hi nota fins i tot en el tracte en una tertúlia o dins de tot un departament.

En el sentit que són molt condescendents?

"Les dones no ens adonem que [en l'esport] no estem avançant, sinó que estem retrocedint"

Per entendre-ho amb exemples, quan et diuen "sí que hi entens de bàsquet", com si fos una sorpresa. A un doctor no li dius "tu sí que hi entens de medicina". Tampoc li dius a un entrenador home. Tens un carnet, una experiència, una formació, uns coneixements, però amb la dona es veu amb sorpresa. Anem malament i també hi anem per l'exigència de les dones envers els homes. Sembla que amb aquest futbol de dones haguem descobert l'esport de dones, que són professionals i, a més a més, són campiones. Les que van de feministes de pro pensen que és un moment que anem avançant molt. Per exemple, en el tema de la igualtat racial, si el Lebron James i companyia no haguessin agafat el relleu de la gent de darrere ara es conformarien amb ben poc, i nosaltres amb les dones estem fent això. Les generacions periodístiques joves no han mirat què ha passat abans i que hi ha moltíssimes esportistes que guanyen medalles olímpiques, campionats.... Les dones periodistes haurien de mirar enrere i veure que això és una peça més, i que estem en un moment que hauríem d'envair totes les situacions que ens envolten. Si es pensen que estem avançant, passarà com amb la independència del país, que haurem d'esperar 200 anys.

En el fons el que hi ha és una por dels homes a perdre els seus privilegis?

"En l'esport estem segregant les dones amb dones. És un greu error de concepte" 

Crec que el que hi ha és una posició de tarugos. Quan enraono del tracte no és que es pensi en la posició del treball, sinó que no li dones el mateix valor a la persona que tens al davant en funció de si és home o dona. No ens n'adonem que no estem avançant, sinó que estem retrocedint. Un dia ho enraonava amb la Laia Palau i li deia que no hem d'estar agraïdes per les entrevistes que ens fan, per la publicitat que ens feu... Ja estem cobertes! El que hem d'exigir és que d'una vegada per totes tinguem la posició que ens mereixem des de fa molts anys. Això del futbol són unes portades, una entrevisteta, com quan arribin els Jocs, però mirem els Estats Units i mirem exemples de com de veritat es pot millorar. No ho farem mai fent les coses com ara, en què estem segregant les dones amb les dones.

Com?

"Em vaig treure el títol per entrenar a qui fos, mai se'm va ocórrer que m'encaminarien cap a les dones"

A la Champions de futbol les àrbitres eren dones. Si són bones per xiular una Champions organitzada per la Uefa, per què no xiulen la dels homes? Federativament fa anys que es fan cursos per a entrenadores dones. Això què és? L'últim tríptic que va presentar la Federació Catalana [de bàsquet] és que les dones ensenyin dones. Ens estem equivocant i són greus errors de concepte. Per què es fa això? Perquè la dona mateix ho està acceptant, quan no ho hauríem de permetre! Jo vull aprendre dels millors, m'és igual que sigui dona o home. Estem fent una segregació i crec que és un moment d'asseure's i abordar-ho, ara que ha sortit la nova secretaria general de l'esport, l'Anna Caula, que va ser entrenadora del Bàsquet Girona durant anys. A mi mai se'm va arribar a ocórrer que m'encaminarien cap a les dones, em vaig treure el títol per entrenar a qui fos.

La societat avança a nivell d'igualtat, tot i que encara està lluny d'haver-se assolit, per què a l'esport es mantenen més barreres?

Perquè l'esport és un món de testosterona. L'esport és el penúltim bastió d'un món arcaic, l'exèrcit és l'últim. L'esport sempre ha sigut això, sempre aquest esperit testosteronic, de la competitivitat. Sempre s'ha dit que les dones som menys competitives, aquestes frases fetes que s'haurien d'analitzar. Si això passa és perquè [aquest gent de l'esport] no s'han trobat gaires persones que els parin els peus. Als Estats Units no passa. I com que penso que retrocedim estic profundament preocupada. El que no podem fer és no aprofitar tot el que ve d'enrere, que sembla que no existeixi. A les noies del futbol se'ls podria ensenyar tot el patracol de premsa que ja es va fer amb altres esdeveniments, però que no era per fer passos endavant en l'acceptació del món de la dona. Es feia perquè complia i ja està i se segueix fent perquè compleix, però no s'ho creuen. En la final de la Champions els mitjans ràpidament van col·locar dones arreu. Les tenim només per fer dones? Per a mi això és un gran error.

Lligat a tot plegat recordo comentaris absolutament masclistes quan es va nomenar Gala León capitana de l'equip masculí espanyol de la Copa Davis de tennis.

És que encara n'hi ha molts d'aquests. Em va xocar que públicament s'atrevissin a dir que una dona en un vestidor d'homes no hi pugui entrar. Però jo a aquesta gent retrograda ja no me la miro, ja no entren dins del meu concepte de vida. Podria dir molts noms de persones que ostenten càrrecs importants [a l'esport], però per als quals les dones serveixen pel que ells creuen i, en canvi, no hi creuen en l'esport professional [de les dones].

Durant l'entrevista ha citat els Estats Units com a exemple positiu. Allà un equip de l'NBA, els San Antonio Spurs, tenen com a entrenadora assistent Becky Hammon, que ha arribat a substituir puntualment el primer tècnic. Hi ha menys barreres?

"Als Estats Units han entès que la dona s'ha d'integrar a tota l'estructura de l'esport professional"

Quan Becky Hammon accedeix als Spurs, Pau Gasol va ser condescendent i va sortir dient que estava preparada. Això és la condescendència del mascle. D'un temps cap aquí als Estats Units han tingut molt clar com que la dona s'havia d'introduir en el món professional i a tota l'estructura de l'NBA hi ha començat a desembarcar dones: entrenadors, general managers, assistents, et podria donar una llista de professionals que s'hi han anat integrant perquè ells ja ho han entès. Si ho entens, ho fas, i aquí encara no s'ha entès. Han estat llestos i el que fan és que en alguns sectors han posat les dones millors que han trobat, mentre que a pista han agafat jugadores, algunes encara en actiu, per anar-les formant. I amb això guanyen temps, però almenys fan coses lògiques perquè la dona pugui integrar-s'hi, obren la porta. També és veritat que allà hi ha moltes més dones que es dediquen a l'esport.

Un altre tema dels Estats Units és el de la visibilitat i els recursos econòmics. La WNBA -la lliga femenina- es disputa en un calendari diferent al de l'NBA, aconsegueix unes grans audiències televisives, cosa que aquí no passa, i els recursos econòmics són importants.

La WNBA és germana de l'NBA, cosa que aquí no passa. Sembla que amb el futbol sí que es vol anar cap aquí. El dia que s'aconsegueixi que tots els grans clubs tinguin també la seva vessant d'esport de la dona començarem a anar per un camí. Fa molts anys, quan jo estava a Minnesota de convidada, Ricky Rubio, que no havia vist mai un partit de la WNBA, em va dir "si juguen millor que nosaltres". Els dos equips compartien estructura, general manager, els jugadors les anaven a veure, s'equipara als ulls dels altres que [Diana] Taurasi [una jugadora] era tan o més [important] que ells i sempre han considerat que és absolutament el mateix esport i per a ells també són ídols. És una competició criada amb una certa igualtat. Als anuncis dels Jocs sempre surt el top home i el top dona, donen veu a què sigui una cosa normalitzada. Entres a una casa d'esports i a les fotos hi veus igual els homes que les dones, aquí no. S'ha d'anar creant una cultura d'esport.

A nivell de recursos econòmics, en el bàsquet s'ha anat a menys. Fa 10, 15 o 20 anys, els grans equips de la lliga femenina espanyola pagaven sou molt importants.

Els recursos han existit i per això em preocupa que estem valorant i començant tant de zero amb un equip que val moltíssim, però fa tres anys, quan demanaven el seu primer conveni col·lectiu, m'explicava la gent del futbol que entrenaven tres dies a la setmana. Oh, és que no eren professionals, em diran, però és que si només entrenes en funció del que cobres el Messi necessitaria 25 vides més! Nosaltres hem viscut moments més àlgids, a Europa et puc dir de jugadores que cobren 1,8 milions, 1,4 milions, quantitats molt importants.

Una cosa que encara no ha florit és que justifiquem que aquest és l'esport que nosaltres volem. I això passa perquè el futbol és l'esport que volen que juguin les dones, quan hem molt d'esport, però n'hem fet d'altres, com el bàsquet, la gimnàstica. Aquí hi veig un punt de malícia, vols dir que alguns homes, com que és l'esport que els agrada, no ens l'estan endollant a nosaltres? A què ve ara tant acolliment paternalista i no els hi esteu fent cas a les diverses dones que encara estan guanyant. Alba Torrens és la jugadora de bàsquet que ha guanyat més Eurolligues [sis], només després de Dino Meneghin, que en va guanyar set. Doncs això s'ha de dir, per què la tenim amagada?

No sé si comparteix la sensació que hi ha onades de boom, també mediàtic, de l'esport femení, però després es retrocedeix.

"A les federacions no els ha convingut mai deixar créixer l'esport de dones"

Perquè passa això? A les federacions no els ha convingut mai deixar créixer l'esport de dones. Quan hi havia aquest creixement amb les dones hi havia magnats que hi posaven calers, però mai van afavorir-nos. Ni el govern a nivell fiscal, ni les federacions a nivell organitzatiu. De fet, ens van perjudicar molt, com segueix passant ara. Quan hi ha una final de dones la posen a la mateixa hora que un Barça – Madrid de futbol. Hi ha gent que diu que no hi creuen, però a mi això em fa dubtar, crec que és perquè no volen.