L’Espai 13 de la Fundació Joan Miró inaugura "Veure en natural", el nou projecte escultòric de Paula García-Masedo

L'exposició Veure en natural, de Paula García-Masedo, que es podrà visitar des d'aquest dijous fins al 29 de juny a l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró, és la segona proposta expositiva del cicle com des d'aquí, comissariada per Carolina Jiménez. La mostra presenta un corpus de treball escultòric que explora la relació entre la forma, la força i la matèria des d'una dimensió pictòrica, creant un diàleg visual entre taques, textures i l'espai.

La mostra parteix d’una recerca sobre els paisatges de la devesa a la península Ibèrica i la seva relació amb el projecte modern. Mitjançant un enfocament escultòric i una única obra, Paula García-Masedo explora les interaccions entre força i matèria, parant atenció especialment a les cultures materials de base orgànica.

L’obra se situa en un territori concret de la vall del Lozoya, a la serra de Guadarrama. Es tracta d’una zona de deveses on tradicionalment s’alternaven el cultiu i el pasturatge en un equilibri entre intervenció humana i sostenibilitat ecològica. La repetició de formes, colors i materials defineix l’austeritat d’aquest paisatge, característica que García-Masedo trasllada a la seva pràctica artística.

Des d’una perspectiva pictòrica, l’artista treballa amb pigments obtinguts a partir de materials naturals presents en aquest entorn, com ara fulles, agalles o glans. Aquests processos, d’origen completament orgànic, evoquen temporalitats múltiples: la històrica, la dels cicles astronòmics i la de les estacions. Així mateix, l’ús del lli com a suport estableix una connexió amb els règims agroecològics tradicionals i les economies autosuficients.

La peça principal de l’exposició es basa en la transformació de restes vegetals procedents d’una devesa de reboll, el bosc de roures característic de la vall del Lozoya. Aquests materials s’integren amb tècniques artesanals de fabricació de paper i l’ús del lli, teixit cultivat ancestralment a la serra. 

L’obra s’inscriu en una recerca més àmplia sobre el món rural ibèric i la seva relació amb el projecte modern. Per mitjà de processos d’esclafament i compressió, l’artista genera formes efímeres que oscil·len entre la presència i la desaparició i que evoquen la transitorietat del món natural.

La intervenció a la sala reforça aquesta reflexió, ja que condiciona el recorregut de l’espectador. Un pla interromp el pas, cosa que obliga a una experiència espacial concreta en què l’obra només es pot percebre completament des d’un punt específic: el replà de l’escala. En baixar, la visió es fragmenta, i la mirada és guiada cap a les relacions entre taques i textures en lloc d’una imatge totalitzadora.