L'encariment del lloguer a Barcelona s'acarnissa als barris amb els salaris més baixos

Per primera vegada en la darrera dècada, el preu mitjà del lloguer a la ciutat de Barcelona va superar l'any passat la mitjana dels 1.000 euros, situant-se en els 1.027. Aquesta barrera de les quatre xifres es va superar a sis dels des districtes de la capital catalana. La dada, extreta de l'informe 'L'habitatge tenia un preu', elaborat pel sindicat CCOO Catalunya, recull l'evolució del valor dels arrendaments entre els anys 2013 i 2022. En aquest període, el preu dels lloguers ha crescut un 50,7%, mentre que el de compravenda ho ha fet un 54,6%, enfilant-se de mitjana als 385.000 euros.

"Les dades mostren també com existeix una major homogeneïtat en el preu del lloguer que en el preu de l'habitatge de compra"

Tot i formar part d'una realitat més o menys coneguda, l'estadística que sorprèn és la que constata que l'encariment més gran, tant en el lloguer com en les operacions de compra, es focalitza en Ciutat Vella, el districte de la ciutat amb els salaris més baixos. En una primera conclusió al seu informe, CCOO Catalunya afirma que "les dades mostren també com existeix una major homogeneïtat en el preu del lloguer que en el preu de l'habitatge de compra, tant a l'interior dels districtes com al conjunt de la ciutat". Es a dir, s'ha escurçat la diferència entre els barris amb més i amb menys poder adquisitiu.

Davant la contundència de les xifres, el sindicat reivindica una sèrie de mesures a les seves conclusions de l'estudi. Entre aquestes, defensa l'impuls per part de la Generalitat de Catalunya d'un salari mínim de referència del 60% del sou mitjà, que seria d'uns 1.320 euros mensuals, un acord que s'hauria d'establir mitjançant l'Acord Interprofessional de Catalunya (AIC). Justament aquesta setmana, la patronal Foment del Treball es va desmarcar de les negociacions per renovar aquest acord. Des del punt de vista fiscal, CCOO Catalunya reclama un increment de la tributació de les rendes del capital per revertir la desigualtat social, que es manifesta en les dificultats per accedir a un habitatge.

En relació amb el paper de l'Administració per incentivar un parc d'habitatge públic, Irene Galí i Clàudia Bruno, autores de l'informe, insten a utilitzar diferents figures legals existents, com el dret al tempteig o estendre la regla de destinar un 40% de construccions protegides a les noves construccions. A més, també proposen que els habitatges i el sòl de la Sareb, el banc dolent, passin a mans públiques.

Blindar l'habitatge protegit

En una dinàmica de preus a l'alça, és evident que les persones amb una renda baixa es veuen més afectades. Però aquest fenomen es va moderant i modulant en els darrers temps, fruit del "procés d'expulsió veïnal i gentrificació de barris com Ciutat Vella”. És la visió que aporta la directora de l'Observatori Desc, Irene Escorihuela.

Una de les claus necessàries que detalla Escorihuela és la protecció de l'habitatge protegit. "Se n'ha fet, però s'ha desprotegit, ja que en finalitzar un termini d'entre 20 o 30 anys, s'ha desclassificat en un període de temps relativament curt, passant al parc d'habitatge del mercat lliure".

"El foment de l'habitatge protegit és una política pública potent per frenar les pràctiques de determinats promotors privats que únicament s'orienten per l'afany de lucre"

En aquest sentit, la directora de l'Observatori Desc valora com una mesura positiva el fet que la nova Llei de l'Habitatge, d'àmbit estatal, incorpori la qualificació permanent de pis protegit. Per a Escorihuela, "el foment de l'habitatge protegit és una política pública potent per frenar les pràctiques de determinats promotors privats que únicament s'orienten per l'afany de lucre". Davant l'escalada incessant de preus dels pisos, especialment en el cas del lloguer, "ens cal una Administració que ja està fent habitatge públic de lloguer, però que ha de ser capaç de mantenir legalment aquesta qualificació d'habitatge protegit de forma permanent".

Per altra banda, un estudi del mateix Observatori Desc mostra com els municipis de la demarcació de Barcelona es troben en risc de perdre gairebé un 50% d'habitatge protegit privat en set anys. Dels 72.501 habitatges que hi havia amb protecció a la província de Barcelona l'any 2021 només en quedarien 36.031 al 2030 i 18.830 una dècada després. És a dir, s'hauran reduït en un 49,7% i un 74%, respectivament.

Poc habitatge social

Aquesta és una de les principals conclusions de l'informe 'El parc d'habitatge protegit a Barcelona: estoc existent i la seva evolució,' elaborat conjuntament amb l'Observatori Metropolità de l'Habitatge de Barcelona (O-HB). L'informe evidencia les raons per les quals actualment Catalunya, Barcelona i l'àrea metropolitana estan per sota de la mitjana d'habitatge social a Europa. L'escrit al·ludeix a la normativa d'habitatge amb protecció oficial (HPO) a Catalunya durant les darreres dècades, que s'ha caracteritzat per preveure uns períodes de qualificació curts i no permanents. Això provoca una progressiva desqualificació dels immobles, que deixen de formar part de l'estoc a preu regulat sense cap mena de contraprestació per a l'Administració. Una situació, que la legislació actual intenta frenar.

En ple debat sobre la gestió del sòl i la regulació dels preus del lloguer, al seu darrer butlletí, el Banc d'Espanya recomana "revisar els procediments de gestió del sòl urbanitzable" per abordar el "desajust entre l'oferta i la demanda". Així ho aconsella Lucio San Juan, analista de l'entitat i autor de la publicació. L'anàlisi que en fa el banc recorda a les receptes promulgades pels governs del PP l'any 1998, que va liberalitzar el sòl amb l'objectiu d'abaixar els preus, provocant l'esclat de la bombolla immobiliària.

Ara, davant l'amenaça d'un govern de la dreta i l'extrema dreta a l'Estat, les entitats en defensa de l'habitatge i els sindicats temen una involució que derogui l'actual Llei Estatal, que contempla limitacions de preus de lloguer en les zones definides com a tenses i que es torni a algunes anomalies, úniques en l'esfera comunitària, com desclassificar l'habitatge protegit i públic per incorporar-lo al mercat lliure i privat. Aquestes possibles afectacions es veuen com un nou pas enrere.