L'empremta de Salvador Puig Antich en la cultura popular

Convertit en un símbol arran de la seva execució pel franquisme el 2 de març del 1974, just ara fa 50 anys, la figura de Salvador Puig Antich ha protagonitzat diverses obres artístiques. Tot i que la llista no és excessivament extensa, en algun cas parlem de creacions que han tingut un impacte notable, i perdurable, en la cultura popular del país. Segurament, el cas més evident ha estat Salvador (Puig Antich), del 2006, un film que va ser tot un esdeveniment en el panorama cinematogràfic català encara no massa acostumat a pensar en gran.

La pel·lícula, basada en la biografia novel·lada Compte enrere. La història de Salvador Puig Antich, de Francesc Escribano, tenia una clara vocació d'arribar a un públic majoritari, intèrprets prestigiosos (incloent-hi tota una estrella internacional emergent, com era Daniel Brühl, en el paper protagonista) i una producció amb abundància de mitjans.

Aquesta ambició es va traduir en bons números a la taquilla i, sobretot, en una notable incidència en premis i festivals: es va projectar a Cannes, va ser la gran guanyadora dels Premis Barcelona de Cinema -antecessors dels Gaudí- i va tenir 11 nominacions als Goya, tot i que només va guanyar el premi al millor guió adaptat.

Ver vídeo

El director de la pel·lícula, Manuel Huerga, explica a Públic que una de les funcions que va tenir el film va ser mostrar a les noves generacions una realitat "que, com aquell que diu, havia passat feia quatre dies". En aquest sentit, considera que la figura de Salvador Puig Antich és plenament vigent, sobretot "en un moment en què estan ressorgint els feixismes a tot el món".

Manuel Huerga: "Puig Antich no lluitava per la independència de Catalunya ni per establir la democràcia, la seva lluita era d'ordre anarquista"

"Feixisme i capitalisme es donen la mà. Quan el capitalisme no pot amb tot, apareix el feixisme per ajudar-lo a restablir l'ordre", assenyala Huerga. El realitzador també recorda que, en contra del que molta gent creu avui en dia, Puig Antich "no lluitava per la independència de Catalunya ni per establir la democràcia, la seva lluita era d'ordre anarquista. Lluitava per un objectiu que es pot considerar més utòpic, sobretot ara, però que era molt més ambiciós ideològicament. Per arreglar la societat pensava en altres solucions que no eren necessàriament el sistema democràtic de votar. Perquè, com deia aquell, si posar un paperet en una urna servís d'alguna cosa, segurament no estaria permès".

"El final d'un franquisme que moria matant"

Ja el febrer del 1974, acabat de tornar del seu exili a París, Lluís Llach presentava l'àlbum I si canto trist..., que inclou la cançó homònima, que quedaria associada per sempre més a Puig Antich. En conversa amb Públic, l'artista explica que, en aquells concerts, el públic rebia la cançó "amb molta complicitat i amb molta consciència del que s'estava vivint, el final d'un franquisme que vivia matant".

"Quan cantaves aquest tipus de cançons, tota la gent antifranquista, fos del color que fos s'hi sentia interpel·lada", explica Llach. "Ens trobàvem allà gent que després aniria a ideologies molt diverses, però què en aquell moment feien una lluita comuna", afegeix.

La cançó apareix als títols de crèdit finals de Salvador (Puig Antich), del qual Llach va compondre la banda sonora original, en una nova versió notablement més enèrgica i combativa, amb la col·laboració de Borja Penalba. Llach raona que la versió original, en ple franquisme, expressava "la tristesa des de la impotència", mentre que la nova versió "és la tristesa des de la potència, perquè ara tenim eines per ser potents".

Llach: "El capitalisme està més desfermat que mai, la gent que viu en penúria està més desprotegida que mai"

El músic també veu vigent el missatge de lluita tant de la cançó com de la pel·lícula. "El capitalisme està més desfermat que mai, la gent que viu en penúria està més desprotegida que mai, i els partits s'han convertit en gestors de la misèria. L'esquerra està dividida en una de molt radical però inoperant i una socialdemocràcia que s'ha rendit a gestionar el liberalisme. I a nivell nacional, ni en parlem", afirma.

I si canto trist..., publicada encara durant la dictadura, al·ludeix a Puig Antich de forma vetllada, quan parla "d'aquell cor que, lluitant, dona vida a la mort a què l'han condemnat". Més explícitament associada a l'execució de Puig Antich és "A Margalida", que Joan Isaac va publicar el 1977, en el seu segon àlbum, Viure. El tema, dedicat a la companya sentimental de Salvador Puig Antich, es va fer de seguida extraordinàriament popular, fins a esdevenir un himne contra la pena de mort i eclipsar en part la resta de la llarga trajectòria de Joan Isaac. "A Margalida" ha aparegut posteriorment en altres àlbums recopilatoris de l'artista, i és un fix en els seus recitals.

Ver vídeo

Pintades anònimes i un mural d'autor il·lustre

"Escrit per parets", diu un dels versos d'A Margalida, en una referència que en l'època era òbvia per a tothom: les moltes pintades reivindicatives que van aparèixer als murs de les poblacions catalanes. Part d'aquests grafits van ser recollits a Pintades. Barcelona: De Puig Antich al Referèndum, un recull de fotografies que el grup Foto Fad va prendre entre 1974 i 1976, i que ara és gairebé un objecte de col·leccionisme.

En el camp de l'art, una de les primeres obres artístiques dedicades a Puig Antich és el mural L'esperança del condemnat a mort, que Joan Miró va elaborar el febrer de 1974, amb el jove revolucionari ja condemnat a dues penes de mort. Miró va enllestir el mural, segons ell mateix va explicar, el mateix dissabte 2 de març que van executar Puig Antich. L'artista va descriure l'obra, que es pot visitar a la Fundació Joan Miró, com "una línia negra damunt un fons blanquinós, una línia negra com un fil que algú talla perquè té la força i gens de pietat".

La poesia també s'ha ocupat del cas, i l'exemple més destacat és el de Vicent Andrés Estellés, en un llarg poema, Puig Antich, escrit el mateix març del 1974, i recollit en el recull homònim publicat el 1989. "Puig Antich / jo t'invoque / i cride / des de la murada / el teu sacrifici" diuen uns dels versos més significatius del poema, que es llegirà a la Model de Barcelona el 2 març, per cloure el primer dels actes de les jornades Puig Antich. El Compromís Vigent 1974-2024, a càrrec de l'actor Eduard Fernández.

Un consell de guerra, una fuga i una imatge icònica

L'execució de Puig Antich només ha trepitjat un cop als escenaris en una obra d'àmplia repercussió. Però va ser una ocasió molt sonada. Es tracta de La torna, que van estrenar Els Joglars el 1977. L'obra aborda, de fet l'execució el mateix 2 de març de 1974 d'un pres comú, el polonès Heinz Ches, que el règim va utilitzar per fer aparèixer Puig Antich com un simple delinqüent i amagar-ne el vessant polític.

La Torna va ser prohibida gairebé immediatament per l'autoritat militar, diversos integrants de la companyia van ser detinguts, empresonats i sotmesos a un consell de guerra, i el seu director, Albert Boadella, va protagonitzar una espectacular fuga de l'Hospital Clínic, on l'havien traslladat des de la Model després que fingís una malaltia.

El cas va ser respost al carrer amb potent campanya a favor de la llibertat d'expressió, que va comptar amb una imatge mítica, reproduïda en multitud d'enganxines i pintades: un dibuix d'una màscara teatral amb una franja vermella que li tapa la boca.