Entrevista a Roser Rius"L'amnistia del 1977 van ser una llei de punt final per esborrar-ho tot"

Fa 50 anys de la mort de Franco, i en virtut de l'indult decretat el mateix 1975, van ser excarcerats diversos activistes d'esquerres. En aquest grup hi havia Roser Rius, de la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR), que l'octubre de 1974 havia estat detinguda i conduïda a la Dirección General de Seguridad de Madrid. Després de romandre-hi 72 hores, durant les quals va ser sotmesa a tota mena de vexacions i tortures per part del comissari Juan Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, Rius va ingressar a la presó de Yeserías (Madrid) on va passar 14 mesos. 

Avui, cinc dècades més tard, ha recollit a Memòria dibuixada. Presó de Yeserías (1974-1975) el dietari que va fer en aquest centre penitenciari. Un llibre, editat per L'Avenç, on aplega 70 dels dibuixos, cartes i reflexions íntimes que va enviar al seu company Martí, també empresonat, a través de les quals intentava alliberar l'angoixa i les inquietuds que experimentava.

La seva "lli­breta de presó" constitueix un tes­ti­moni punyent de la repressió que, tant ella com altres militants antifranquistes, van patir en la seva lluita per assolir un marc de drets i llibertats a les acaballes de la dictadura.

Què et porta a dibuixar durant el teu pas per la presó de Yeserías?    

Era la manera que trobava d'expressar els sentiments i les emocions que vivia. N'hi ha de metafòrics, altres que reflecteixen situacions més dures, alguns d'irònics o els que m'evadien de la soledat. A banda que, a diferència de les cartes, els dibuixos són més difícils d'interpretar, cosa que em permetia servia esquivar la censura i que arribessin al Martí, el meu company. La direcció del centre només me'n van prohibir un, el qual apareix la Lucía, amiga de militància, en el moment que queda en llibertat. Suposo que no els va agradar que darrere d'ella es veiés la presó custodiada per dos guàrdies civils.      

 Els dibuixos són més difícils d'interpretar, cosa que em permetia servia esquivar la censura   

N'has recollit els més representatius d'aquells mesos?    

No ho tenia previst. Però, arran de la querella que el col·lectiu La Comuna va interposar el 2009 pels abusos que vaig patir a la Direcció General de la Policia a Madrid, el Martí, la Justa Montero i el Ricard Martínez, excompany de la LCR, em van suggerir que els recopilés en un llibre. N'apareixen 70 dels 100 que tenia arxivats, al costat d'escrits i notes on parlo de la meva joventut, l'inici en la militància, la meva família i altres episodis que m'han marcat al llarg de la vida.

Quin criteri has seguit en la selecció?

La idea era estalviar-me els més escabrosos, però també evitar que el llibre fos massa autoreferencial, raó per la qual dono veu a la Lucía, l'Eva i altres companyes. En general, reflecteixen temes tan variats com escenes carceràries, continguts escapistes o altres amb què treia els neguits que duia al damunt. 

Es convertien en un mitjà terapèutic?

Em van ajudar a vehicular inquietuds, pors, enyorances i, mitjançant el surrealisme, narrar la repressió sexual i política de la qual érem víctimes. A vegades, me n'adonava un cop els havia acabat, quan treia figures agressives que representen l'anhel de llibertat, el rebuig a la policia o altres missatges que no podia verbalitzar ni escriure en paraules.

Mitjançant el surrealisme, els dibuixos em van ajudar a  narrar la repressió sexual i política de la qual érem víctimes

De les tortures que vas patir no n'apareix cap. Per quin motiu?

He preferit quedar-me'ls. I això que, abans de jubilar-me, vaig fer un dibuix on surten sense premeditar-ho els meus peus castigats pels maltractaments que m'havien infringit en els calabossos. Si alguna cosa m'ha permès dibuixar, és escopir el que tenia a l'interior.

De la teva etapa a Yeserías, què en recordes?

Potser el més dolorós va ser el sentiment de la soledat, en comparació amb els homes de la LCR, a qui se'ls va agrupar en mòduls on podien compartir moments per debatre i actuar en bloc. Jo, en canvi, no vaig coincidir amb cap activista de la meva organització; la resta, que en conjunt representàvem una quarta part de les recluses, eren del Moviment Comunista (MC), del Partit dels Treballadors (PT) o del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP).       

Gestionaves la soledat amb l'evasió i altres activistes?    

Sí, però també vaig fer amistats que encara perduren i, entre totes, vam aconseguir pressionar el centre perquè és frenessin les agressions a la resta de recluses. Cal dir que no sempre vam estar d'acord. Davant la proposta d'impulsar una vaga de fam en solidaritat amb dues companyes que estaven en cel·les de càstig, no va have-hi el consens que esperava. Però tret d'aquest moment, anàvem plegades a l'hora de traslladar les queixes com en organitzar lectures, discutir sobre la revolució soviètica, participar en seminaris sobre pedagogia o quan vam realitzar un dejuni pels últims executats del franquisme. Un episodi que vam viure amb molt dolor i impotència.

En aquest periple, quina actitud va prendre la teva família?    

He tingut molta sort. A més d'una bona base eductiva, mai no vaig renyir amb els pares ni amb cap dels germans. I això que tenia un de l'Opus, de qui estic convençuda que ho va passar malament amb la meva detenció. Com deia el pare: "tinc nous fills particulars, alguns d'extrema dreta i altres d'extrema esquerra". Doncs, ni aquesta circumstància va impedir que ens avinguéssim i ens respectéssim molt.

Després de ser excarcerada, vas continuar militant. No ho vas dubtar en cap moment?

 La repressió em va fer afermar en les meves idees    

Al contrari, la repressió em va fer afermar en les meves idees. Vaig entrar al Comitè Central de la LCR, i quan vaig tornar a instal·lar-me a Madrid amb el Martí, em vaig implicar en el moviment de dones de barri de las Águilas, mentre veia com part de l'esquerra s'acomodava a la nova etapa sense trencar amb el franquisme. Però ni això va aturar-nos: vam aconseguir que ens legalitzessin i ens vam presentar a les eleccions dins del Frente para la Unidad de los Trabajadores, el FUT. 

Ja de nou a Catalunya, has pogut conèixer altra gent represaliada?

Mantinc molt bona relació amb en Carles Vallejo i Isabel Alonso, de l'Associació Catalana de Persones Ex-preses Polítiques del Franquisme, i assisteixo a les concentracions que s'organitzen davant la comissaria de Via Laeitana amb l'objectiu que l'edifici se resignifiqui com un espai de memòria. De fet, fa poc vaig participar-hi oferint el meu testimoni.       

Què en penses d'aquesta iniciativa?    

Cal exigir que la [prefectura de] Via Laietana sigui íntegrament un centre d'interpretació del passat  

És clau per avançar en el terreny de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició. A la Dirección General de Seguridad no han posat cap placa i a Via Laietana, encara que es va col·locar una inscripció, cal exigir que l'edifici sigui íntegrament un centre d'interpretació del passat. També, amb un grup d'activistes de Ca la Dona, plantegem el mateix pel que fa a l'antiga presó de dones de la Trinitat, avui amenaçada d'enderrocament. Salvar i ressignificar aquests entorns és fonamental, ja que l'amnistia del 1977 van ser una llei de punt final per esborrar-ho tot.