"Ja neixes emprenyada i dius això no pot ser, però la paraula feminisme la vaig aprendre amb Maria Aurèlia Capmany"

Cansada de veure com es definia la feminitat i com els mecanismes del sistema convertien les dones en coses, l'escriptora i activista Maria Aurèlia Capmany li va proposar a Colita fer un llibre per exposar el territori de les dones, obrir el focus i mostrar-ne quantes més millor, i de diferents edats i condició. El resultat va ser Antifémina, un volum que es va publicar el 1977, amb textos de Maria Aurèlia Campany i fotografies de Colita; i que és una espècie d'assaig visual feminista que no va superar la censura.

"'Antifémina' es va avançar al seu temps, va sortir en una època en què el franquisme era molt viu i quan van veure el que havíem fet van convertir el llibre en confeti, literalment"

Se'n van editar 3.000 exemplars però de seguida van ser retirats. "Antifémina es va avançar al seu temps, va sortir en una època en què el franquisme era molt viu i quan van veure el que havíem fet van convertir el llibre en confeti, literalment. Aleshores, ara, Francesc Polop, el responsable de portar el meu arxiu, va decidir recuperar el llibre. Antifémina feia 50 anys que estava ficat en un calaix, per això dic que aquest llibre és una resurrecció", apunta Colita a l'estudi on hi ha el seu arxiu.

El que va passar amb Antifémina va ser un cas de censura flagrant, però no era l'únic que succeïa aleshores. Potser per això Colita treu ferro a l'assumpte: "he conviscut amb la censura tota la meva vida, he estat als jutjats amb acusacions de pornografia per fotografiar unes monges en tanga que es fustigaven amb cilicis! Aleshores fèiem coses més bèsties que ara… A la revista Reportes van arribar uns cilicis per si volíem fer alguna cosa, i ho vaig fer. Ara seria inconcebible fer una cosa així, seria políticament incorrecte, i aleshores ho fèiem per provocar. No és per posar-me medalles d'haver estat una nena dolenta, però fèiem coses que ara no se'ns passarien pel coco".

43 anys després de la publicació original, el volum editat per l'editorial Terranova i l'Ajuntament de Barcelona, que manté el disseny i la maqueta primigènia, és absolutament vigent. I quan Maria Aurèlia Capmany escriu que "la dona és un ésser marginat tant si es fa monja com si es fa prostituta, tant si envelleix com si lluita agosaradament per conservar la joventut", les seves paraules segueixen prenyades de sentit.

"El text de Maria Aurèlia no ha passat de moda per a res, és impressionant i trist alhora, perquè han passat els anys i tot això continua vigent"

"El text de Maria Aurèlia no ha passat de moda per a res, és impressionant i trist alhora, perquè han passat els anys i tot això continua vigent. No hem avançat a l'alçada que han avançat altres coses, el feminisme no. Continuen matant gent. Abans també, i potser no ens n'assabentàvem tant. Si a qui matessin fossin als homes, les ties que maten homes estarien a la presó condemnades a cadena perpètua. Als anys 40, quan la dona estava molt més sotmesa a l'home, fotre-li una pallissa a una dona estava molt més justificat perquè la dona era propietat de l'home. Crec que abans hi havia més dones maltractades, ara crec que maten menys perquè es vigila més, però en un poble de la serra de Cáceres tu et creus que la Guàrdia Civil feia alguna cosa si mataven una tia? En això hem avançat, però no prou perquè segueixen matant a ties, i això no es pot suportar", subratlla Colita.

Colita, que va néixer amb el nom d'Isabel Steva Hernández a la Barcelona del 1940, va descobrir la paraula feminisme amb Maria Aurèlia Capmany. "Ja neixes amb un emprenyament i dius això no pot ser, jo no em vull casar, jo vull treballar i ser lliure. Però la paraula feminisme la vaig aprendre amb Maria Aurèlia, de cop i volta vaig caure de la figuera amb ella. Ella tenia tesi, i jo vaig dir, és clar, per què, a què condueix llençar-te pedres a la teva pròpia teulada? és d'idiotes", sosté la fotògrafa.

Colita, als setanta, al costat de dones fortes com Ana María Moix, Carmen Alcalde i Lidia Falcón, entre d'altres, van impulsar la revista Vindicación Feminista, encara que amb la Transició i la instauració de la democràcia en certa manera la seva lluita feminista va perdre força. Fet que Colita comenta: "amb Vindicación Feminista vam fer realitat un somni que va durar poc perquè es van acabar els diners, però va ser una gran revista, un pas endavant. Amb la Transició es van obrir molts fronts d'esquerres i calia atendre-ho tot: al feminisme, al comunisme, a l'amnistia, a l'Estatut d'autonomia, es van obrir un munt de fronts i havies d'estar a tot arreu, potser per això es va diluir, ens van créixer els nans i hi havia molta feina. I malgrat que va seguir vigent allò del feminisme, potser ho descuidem una mica. Una llàstima que no poguéssim tirar endavant Vindicación Feminista".

Distingida amb el Premi Nacional de Fotografia el 2014, premi al qual va renunciar per plantar cara al ministre Wert i per denunciar l'estat de la cultura i l'educació, la carrera de Colita acumula moltes distincions i reconeixements. I en parlar de com va començar, afirma que la fotografia la va triar a ella: "Jo no sabia que estava dotada per a això, però de sobte el meu pare em va regalar una camareta de baquelita i feia fotos als meus gossets, al meu pare, a la meva mare, a la torre de la Garriga… El meu pare em portava les fotos revelades els caps de setmana, i era un moment absolutament meravellós per a mi, la cosa que més anhelava. Aleshores vaig conèixer l'Oriol Maspons, que estiuejava a la Garriga, em portava a fer fotos, i amb ell vaig aprendre moltes coses, em divertia, i vaig pensar si amb això tan divertit es guanyen la vida jo també. I després em vaig posar a treballar un any amb Xavier Miserachs i vaig aprendre de laboratori, després vaig conèixer Paco Rebés i a partir d'aquí…".

"M'he quedat soleta, i això no està bé. Et quedes sense amics, et quedes sense família, et quedes sense història, i a mesura que la teva vida és més llarga, més perds"

Va créixer com a persona i com a professional amb Català Roca, Oriol Maspons, Xavier Miserachs i Leopoldo Pomés, tots van ser els seus amics, va aprendre de les seves mirades i lamenta que de tots ells ja no en queda cap: "M'he quedat soleta, i això no està bé. Et quedes sense amics, et quedes sense família, et quedes sense història, i a mesura que la teva vida és més llarga, més perds. És dur de portar, i te'n recordes i els trobes a faltar molt. I el que faig ara és cercar amics que tinguin seixanta anys. Espero que em durin".

Cura del seu arxiu

Colita ja no fa fotos però viu per tenir cura del seu arxiu. "Un dia has de dir prou perquè ja no estàs tan bé com havies estat tota la vida. I això cal saber-ho i cal reconèixer-ho, com si fossis un trapezista que un dia de sobte cau, i decideix no tornar a pujar al trapezi. I jo tenia molta feina a fer amb l'arxiu amb el Francesc, i aleshores vaig començar a cuidar l'arxiu. De vegades sí que vaig pel carrer i dic mira una foto, però no la faig", explica sense despit aquesta dona que admet que sempre ha estat una mena de nena dolenta que ha buscat divertir-se. Per a ella, "la vida hauria de ser com una pel·lícula dels Monty Pyton", i d'una bellesa rotunda com la de l'art de Carmen Amaya.

Repassant projectes i exposicions passades surt a col·lació la relació entre Madrid i Barcelona, i assegura que "no tinc res en contra d'una relació entre Madrid i Barcelona tan bona com la que hi havia als anys setanta, donva gust! Ara el que passa és que està guanyant la batalla una cosa que es diu rancúnia, jo no en tinc de rancúnia, bé contra un nazi o per Putin sí, però no entenc per què hem arribat a aquest punt. Jo penso que com més siguem més riurem. Ni entenc la desunió ni hi participo, potser diran que sóc superficial però m'importa una merda".

Precisament, al Teatre Espanyol de Madrid es pot visitar fins a mitjans de juliol la mostra Colita Flamenco, una exposició en què es poden gaudir de les fotografies que Colita va fer a Antonio Gades, La Chunga, Paco de Lucía, Pepe Mairena, José Menese , Lola Flores, Juan Talega, La Pirinyaca, Enrique Morente, Miguel Poveda i per descomptat Carmen Amaya. I a Barcelona, malgrat que les imatges que apareixen a Antifémina no han aconseguit trobar un espai a la ciutat on exhibir-se (una pena majúscula), sí que se n'han colat algunes a la galeria Rocío Santacruz. En aquest espai es pot visitar Colita - Dona situació límit, una exposició pràcticament inèdita de 32 fotografies de Colita, les còpies vintage originals, tirades per la fotògrafa, es van exposar per primera vegada el 1985 a la Sala d'exposicions de la Caixa de Barcelona, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona, i sota el títol: Situació límit de la marginació de la dona. Una mostra que demostra la vigència del que van fer Colita i Maria Aurèlia Capmany als setanta i que crida a veus que antifèmines, som totes.