Trump té encara cartes per jugar a l'Iran i Ucraïna gràcies als seus llaços amb Netanyahu i Putin

La contundent victòria del Partit Demócrata a les eleccions legislatives de mig termini als Estats Units aventura un major protagonisme del Congrés davant la política exterior del president Donald Trump, sobretot a l'hora de frenar més episodis bèl·lics internacionals gràcies al control pressupostari. Queda per veure si el renovat domini demòcrata a la Cambra dels Representants i el Senat nord-americans influirà d'alguna manera en l'estratègia de Trump davant els dos grans reptes a la seguretat global, les guerres de l'Iran i Ucraïna, i els seus erràtics intents per concloure-les, així com en la relació amb la Xina o la seva avidesa sobre Cuba.

Per lògica, la lliçó d'aquesta derrota electoral hauria d'impulsar Trump a accelerar sengles armisticis en les guerres de l'Iran i Ucraïna perquè no contribueixin a l'ensorrament total republicà davant les eleccions presidencials del 2028. També és indispensable un acord a gran escala amb la Xina, el rival econòmic i ara tecnològic dels EUA, que sí que podria complicar-li les coses a Washington. La imminent cimera trilateral entre els EUA, la Xina i Rússia en el marc de la reunió de l'APEC el 18 i 19 de novembre reflectirà sens dubte la repercussió de les eleccions parcials nord-americanes.

Amb la mirada en els comicis d'aquí a dos anys, en què la debacle causada per les caòtiques polítiques de Trump podria derivar en una catàstrofe electoral per als republicans, la Casa Blanca s'enfronta a la tasca d'intentar capgirar el descontentament dels ciutadans nord-americans, que han donat l'esquena a aquesta administració i que han fet dels seus rivals demòcrates els jutges dels futurs passos del president dels EUA.

La guerra de l'Iran i la seva influència en el fracàs republicà

Una desafecció en part causada per les derivacions econòmiques de la guerra de l'Iran, on Washington s'ha empantanegat i provocat una crisi energètica global sense precedents amb efectes devastadors en els propis EUA, especialment en els preus del combustible i la desaforada inflació. L'Iran s'ha colat a les eleccions nord-americanes a la butxaca del contribuent. L'endemà de la victòria demòcrata, Teheran va insistir en aquesta direcció: els nord-americans han dit "no a la guerra".

Certament, el vot dels seus conciutadans ha desafiat el cap de la Casa Blanca i la seva agressiva política exterior. Com va reconèixer aquest dimecres el seu vicepresident, JD Vance: "La raó per la qual vam perdre és la guerra" de l'Iran."Qualsevol conversa honesta sobre el rumb que hem de prendre a partir d'ara ha de començar per aquí", ha afegit. Hores després, el mateix Trump admetia que el conflicte de l'Iran va influir en els resultats, per "un lleuger augment en el preu de la gasolina", va apuntar. No obstant això, va continuar defensant la seva decisió d'atacar aquest país i va insistir que "si hagués de tornar a fer-ho, ho faria de nou".

Una mesura una mica més complicada en aquests moments, amb la possible sortida del poder del fins ara primer ministre d'Israel i aliat incondicional de Trump en aquest conflicte, Benjamín Netanyahu. La derrota de Trump dimarts i la incapacitat del líder del Likud per aglutinar una majoria parlamentària que li permeti seguir al govern després de les eleccions israelianes del 27 d'octubre fan que el pas que tots dos volien fer després dels seus respectius desafiaments electorals, és a dir, reprendre a gran escala la guerra contra l'Iran, pugui convertir-se, si no en una impossibilitat, almenys sí en un moviment molt arriscat.

Encara que segueixi entestat a no reconèixer el seu error, a Trump li interessa en aquests moments tancar la contesa a la qual el va arrossegar Netanyahu el 28 de febrer passat i restablir l'equilibri en el subministrament de cru i gas desbaratat amb el tancament per Teheran de l'estret d'Ormuz, per on passava el 20% del petroli mundial. En qualsevol cas, els passos de l'inquilí de la Casa Blanca són impredictibles i tot podria succeir, animat o empès per Netanyahu en les seves últimes raneres en el poder.

Els dos dirigents tenen la capacitat per reprendre amb més intensitat la guerra contra l'Iran. Però si això passa, la crisi a l'Orient Mitjà s'expandirà geogràficament, s'agreujarà en l'esfera econòmica i s'enverinarà en el temps, acostant-se als comicis presidencials nord-americans. Els resultats electorals d'aquest 3 de novembre podrien repetir-se a major escala d'aquí a dos anys.

L'embolic ucraïnès

L'altra gran guerra vigent d'impacte geopolític global, la d'Ucraïna, és un altre dels desafiaments del Trump postelectoral. La contesa ja avança en el seu cinquè any, amb Europa implicada en el suport a Kíev mitjançant les armes comprades als EUA. Gairebé cinc anys de destrucció malgrat les reiterades promeses de Trump per posar-li fi des que va arribar al poder al gener de 2025. Aquesta contesa es va anticipar al desastre energètic provocat per la guerra de l'Iran, al boicotejar el subministrament de petroli i gas procedent de Rússia i sancionat per Occident.

Els demòcrates, durant l'administración del predecessor de Trump, el president Joe Biden, van subratllar la necessitat de contenir a Ucrania Rússia i facilitar el seu desgast militar i econòmic. La guerra d'Ucraïna els va donar aquesta oportunitat, sostenint el subministrament armamentístic del país envaït i permetent als EUA seguir liderant la seguretat a Europa en demonitzar Rússia com el major enemic d'Occident al qual només el poder nord-americà podia frenar.

L'arribada de Trump al poder el gener del 2025 va trastocar la posició estratègica dels EUA a Europa. El negoci es va anteposar de forma oberta a la geopolítica i el president rus, Vladímir Putin, va deixar de ser una amenaça superlativa per convertir-se en un més dels dirigents a qui Trump va intentar seduir per impulsar els interessos econòmics dels EUA. Més ben dit, els interessos de l'oligarquia tecnològica, energètica i armamentística liderada pel president nord-americà.

Apunten en aquesta direcció el recent acord entre Trump i Putin per permetre la compra de dièsel rus a fi d'alleujar els problemes de proveïment de combustible als EUA derivats de la guerra de l'Iran i la retirada de sancions perquè el petroli rus pugui ser exportat sense traves amb l'objectiu de reequilibrar la demanda global d'hidrocarburs.

A Trump no el preocupa que Ucraïna perdi una cinquena part del seu territori si s'arriba a un acord de pau amb Rússia, com tampoc li importa molt si els països europeus es deixen portar per l'actual histèria antirussa i segueixen considerant Moscou una amenaça imminent sobre el territori OTAN. Alarmisme que nia de mà de la propaganda de Brussel·les al cor dels països europeus amb l'objectiu espuri de disparar l'armamentisme europeu. A Trump només l'afecta que els EUA gastin menys a l'OTAN i que siguin els països europeus els que s'ocupin de sufragar la defensa del vell continent.

La Xina i el seu paper crucial en la resta de mandat de Trump

Sí que és clau per al president nord-americà la direcció que poden prendre les relacions entre els EUA i la Xina. Amb la tecnologia de la Inteligencia Artificial en auge com a motor econòmic dels propers anys és indispensable algun tipus d'acord amb Pequín, les inversions i interès en aquest àmbit estan obstinats a guanyar una carrera que en aquests moments encapçala EUA.

Trump és conscient que el futur no es juga ni a Ucraïna ni tan sols al golf Pèrsic, sinó a la conca d'Àsia-Pacífic, on l'únic que pot rivalitzar els EUA econòmicament i militarment és la Xina. Però no només. Les relacions amb la Xina contenen oportunitats inigualables per als EUA i si es volen aprofitar cal pactar i potenciar una diplomàcia molt fina en la qual no valen els cops de puny a la taula, com ja es va intentar el 2025 amb la guerra d'aranzels, que si bé va tenir èxit a Europa i amb altres "socis" de Washington, amb Pequín va ser un fracàs total.

Amb la Xina, per exemple, caben importants concerts en l'àmbit de l'explotació, comercialització i industrialització de les anomenades "terres rares", aquests minerals crítics per a la tecnologia d'última generació. I aquí la Xina encapçala el rànquing mundial. També és possible arribar a raonables consensos en el sector agrícola, en la compra de carbó nord-americà, així com en béns de consum no sensibles produïts a la Xina.

I hi ha una qüestió candent entre els dos països: Taiwan. Amb Trump al Govern no ha pujat la tensió sobre aquesta illa esqueixada de la Xina i la recuperació demanda Pequín, malgrat que els EUA s'han compromès a defensar-la. El problema hi és i el domini dels demòcrates al Congrés podria canviar les tornes. Amb Biden al poder, la Casa Blanca va projectar una política de fèrria dissuasió davant la China. Si Trump decideix acostar-se molt a Pekín i cedir en l'estratègia d'amenaça per Taiwan, els demòcrates podrien posar el crit al cel i al Congrés.

Una fugida cap endavant?

Trump té al davant dos anys molt complicats després del cop de timó que el poble nord-americà ha donat a les urnes. El control legislatiu demòcrata pot fer penjar sobre el líder republicà l'espasa de Dàmocles de l'impeachment, per revocar els seus poders, o de la justícia, amb l'espiell posat en els seus negocis particulars i dels seus familiars. Però també hi ha molts handicaps en la seva política exterior. Encara que els demòcrates tindran menys capacitat de reacció en aquest àmbit que en la política interior, la pressió augmentarà per impedir nous aventurerismes geopolítics i militars, i recuperar la molt deteriorada imatge exterior dels EUA.

En administracions anteriors, quan un president patia una garrotada en els comicis de mig terme, en els dos anys restants de mandat solia intentar arreglar els plats trencats, si més no amb finalitats electorals. Això va fer el demòcrata Bill Clinton, quan va intentar infructuosament que israelians i palestins aconseguissin un acord o amb la seva sorprenent visita a Corea del Nord el 2009. També el seu coreligionari Barack Obama, després de ser derrotat en les midterms de 2014, va aconseguir un acord amb Irán sobre el seu programa nuclear o va avançar moltíssim en la normalització amb Cuba. Acords aquests d'Obama que Trump es va encarregar de torpedinar en el seu primer mandat (2017-2021).

En canvi, el republicà George Bush va aprofitar els seus últims dos anys en el poder, després de ser trepitjat en els comicis de mig terme, per intervenir a Somàlia el 1992 i deixar empantanegat aquest país. El 2007, el seu fill George W. Bush va fer alguna cosa similar a l'Iraq, per intentar recompondre el caos causat per la invasió de 2003 i després que els votants li diguessin clarament que aquest país ja no era assumpte dels nord-americans.

Ni els que van utilitzar la via diplomàtica ni els que van intentar arreglar les coses per la via militar van obtenir avantatges o èxits evidents. Però la temptació hi és i el mateix Trump podria veure's portat per aquests vents de vanaglòria per enfilar el seu país cap a alguna aventura hegemonista més. Això sí, de poc li servirà l'opció nord-coreana i menys encara la palestino-israeliana, després del seu suport al genocidi desencadenat a Gaza pel seu amic Netanyahu.

Cuba, l'últim cartutx

Un canvi de règim a Cuba, per a desviar l'atenció del fracàs a l'Iran, podria aparèixer en aquest sentit com l'objectiu més senzill i de menor cost. També és el que més risc polític comporta, donada la nombrosa població cubano-nord-americana que habita, sobretot, a Florida i de la qual és un eminent representant l'actual secretari d'Estat, Marco Rubio. Un polític, per cert, que podria perfilar-se per liderar els republicans el 2028 i a qui aquest pas de Trump a Cuba podria alçar o enfonsar de forma irremeiable, sobretot si es produís una onada de refugiats als EUA procedents del país caribeny o si la resistència castrista a una invasió depassés els càlculs militars de la CIA.

Amb aquest panorama de fi de mandat, potser seria més senzill i profitós arribar a un pompós (però poc substanciós) pacte nuclear de superpotències amb els xinesos i els russos, o potser recolonitzar Groenlàndia, animat per la vergonyosa submissió europea que ha posat aquest territori, de facto en mans de Washington.