El primer mes de guerra exhibeix la malaptesa de Trump a l'Iran i deixa mans lliures a Israel al Líban

Un mes després d'ordenar l'ofensiva bèl·lica contra l'Iran, Donald Trump no ha doblegat Teheran malgrat els seus més de 10.000 objectius aconseguits per les seves bombes i d'acabar amb bona part de la seva cúpula dirigent. El president dels Estats Units, entre contínues contradiccions, busca a la desesperada una sortida a una de les crisis mundials més grans en el que va de segle. Una crisi a la qual Washington ha estat instigat per Israel i el seu supremacisme a l'Orient Mitjà, i en la qual l'Iran està mostrant una sorprenent resistència i una temible habilitat per colpejar l'economia internacional amb els seus contraatacs al Golf Pèrsic i el bloqueig parcial de l'estret d'Ormuz, artèria vital per a gran part dels hidrocarburs que consumeix el planeta.

La guerra de l'Iran ha posat contra el mur a les economies més fortes i a les més febles, amb els vaticinis més foscos si s'allarga tan sols un mes més el conflicte. De moment, ha acabat de descosir les costures de l'OTAN, amb insults desaforats de Trump als seus aliats per no acompanyar-lo en una aventura bèl·lica desorganitzada i complaent amb els interessos de l'hegemonisme israelià, les petrolieres nord-americanes i els fabricants d'armes.

La guerra de l'Iran ha posat contra el mur les economies més fortes i les més febles

A l'Iran, les accions militars dels EUA i Israel van decapitar al règim islàmic, amb l'assassinat el primer dia del seu líder suprem, Ali Khamenei, i amb la matança en les jornades següents dels més destacats membres de la jerarquia iraniana. No obstant això, el resultat ha estat una major radicalització del sistema, amb el fill de Khamenei, Mojtaba, com el seu successor i amb un major poder pels Guardians de la Revolució islàmica. Alhora, la guerra ha propiciat el tancament de files amb els nous dirigents del país de bona part de la població que fa dos mesos clamava als carrers per la fi de la teocràcia iraniana.

El resultat ha estat més radicalització del sistema, amb el fill de Khamenei, Mojtaba, com el seu successor

La guerra ha disparat la ira i l'odi a nord-americans i israelians, i la destrucció pels míssils, bombes i drons del Pentàgon i l'exèrcit jueu deixarà una cicatriu que marcarà l'Iran i l'Orient Mitjà durant dècades.

Una altra vegada, les guerres de les mentides

De nou, Washington va cometre el mateix error que el 2001, quan va atacar l'Afganistan, i el 2003, quan va envair Iraq per la presumpta amenaça que Bagdad tenia armes de destrucció massiva. Trump es va valer, com va fer llavors el seu col·lega republicà George W. Bush, de la mentida que Iran estava a punt d'obtenir armes nuclears per justificar aquesta ofensiva massiva, que va començar el passat 28 de febrer sense ser consultada al Congrés dels EUA.

Dos dies abans havien tingut lloc a Ginebra unes negociacions clau dels EUA amb l'Iran, per controlar i desmantellar bona part del seu programa nuclear amb certa aquiescència de Teheran a canvi de l'aixecament de sancions que pesen sobre el règim islàmic. El que no sabien els iranians és que a principis d'aquesta setmana, el primer ministre israelià, Benjamín Netanyahu, havia convençut ja a Trump per llançar un atac a gran escala contra l'Iran i assassinar en les primeres hores de l'ofensiva a Khamenei i el seu Estat major militar i polític, reunits en una fatídica trobada que coneixia Israel.

Els bombarders d'israelians i nord-americans van destrossar en els dies següents les forces navals de l'Iran, gran part de les sitges de míssils de l'exèrcit persa, les casernes principals dels Guardians de la Revolució -l'exèrcit paral·lel i més temible del règim islàmic-, van atacar les instal·lacions nuclears amb bombes capaces de penetrar qualsevol blindatge d'acer o formigó, i van arrasar aeròdroms i ports per tot el país persa.

La població, la primera víctima d'aquesta guerra il·legal

Els míssils nord-americans i israelians també han matat uns 3.300 iranians, d'ells 1.400 civils, una xifra que segurament sigui molt més gran, ja que el Govern de Teheran es guarda molt d'alarmar més si és possible a la població. Aquesta ocultació és, però, difícil de mantenir, com va succeir a Minab, al sud de l'Iran. En aquesta localitat de la província de Hormozgan, un doble bombardeig nord-americà amb míssils contra una escola de primària va assassinar el 5 de març a almenys 168 persones, la major part nenes d'entre set i 12 anys, trossejades per les bombes o enterrades vives entre els enderrocs del col·legi.

Trump va arribar a acusar els propis iranians d'haver llançat l'atac, però les primeres investigacions aviat van deixar clar qui era l'autèntic autor de la massacre, una repetició calcada dels bombardejos de civils en el genocidi comès per Israel a Gaza i igual que aquí denunciada per l'ONU com a crim de guerra.

Tot i que ja en les primeres jornades de la guerra, Trump va afirmar una vegada i una altra que la capacitat militar de l'Iran havia estat destruïda, l'exèrcit iranià no ha cessat de respondre. Ni és veritat que Israel i els EUA han destruït tota la potència missilística de l'Iran, ni les lloades defenses israelianes o els sistemes antimíssils desplegats pel Pentàgon al Golf han estat capaços d'interceptar tots els projectils llançats pels iranians.

Oficialment les armes iranianes han causat a Israel unes 15 víctimes mortals. En el cas de les forces nord-americanes desplegades a l'Orient Mitjà són 13 els soldats morts i 300 els ferits. També han estat assassinats pels míssils i drons iranians una dotzena de civils als països àrabs de la regió.

Batalla d'Ormuz

El terror causat per aquesta capacitat de represàlia iraniana continua al Golf Pèrsic, tot i que Trump i Netanyahu insisteixen que ja no haurien de quedar míssils ni llançadores ni gairebé drons iranians. Aquest pànic, provocat amb atacs iranians molt seleccionats a objectius civils, inclosos els dipòsits i refineries de cru i gas en aquests països del Golf Pèrsic, així com les amenaces llançades contra la navegació a l'estret d'Ormuz i altres zones d'aquest mar, està sent suficient com per paralitzar bona part del trànsit marítim a la regió i colpejar amb força l'economia mundial. En les últimes hores, Emirats Àrabs Units, un dels països més atacats per l'Iran, ha proposat formar una coalició al Golf per entrar també en la guerra i obrir Ormuz.

Per l'estret d'Ormuz circulava el 20% del cru i el gas mundials

Per l'estret d'Ormuz circulava el 20% del cru i el gas mundials, i un terç dels fertilitzants, per citar només dos exemples. En aquests moments només passen els comptats vaixells que permet l'Iran, especialment els xinesos; la por i els preus imposats per les navilieres i les asseguradores han fet la resta.

En el pla de pau de 15 punts brindat per Trump als iranians aquesta setmana s'exigia l'obertura total de l'estret d'Ormuz, sota pena d'arrasar les centrals elèctriques de l'Iran. La resposta de Teheran va ser rebutjar-lo, exigir la fi dels atacs per començar a negociar i reclamar per a si el control total d'aquesta via de comunicació vital entre el Golf Pèrsico i l'oceà Índic, proposant en contrapartida la imposició per l'Iran de tarifes al pas de vaixells per la zona.

Israel a la conquesta del Líban

L'altra cara d'aquesta guerra potser no és tan dolosa econòmicament, però està reconfigurant també el mapa de l'Orient Mitjà. Al començar la contesa, les milícies de Hezbol·là, estacionades al Líban, van llançar una andanada de míssils contra Israel, sense que causessin víctimes mortals en un primer moment. L'exèrcit israelià va respondre amb una ofensiva total contra el sud del Líban i els barris xiïtes de Beirut, on podria haver-hi milicians de Hezbol·là.

Els bombardejos israelís han deixat incomunicada aquesta part meridional del Líban, amb la voladura dels ponts del riu Litani. La intenció de Netanyahu és envair aquest zona, gairebé un 10% del Líban, i assimilar-lo a Israel com una zona de contenció, encara que la idea dels radicals jueus en el seu Govern és que pugui ser ocupat a poc a poc per colons il·legals israelians.

La intenció de Netanyahu és envair gairebé un 10% del Líban

De moment, la guerra de l'Iran portada al Líban per Israel ha acabat amb la vida de més d'un miler de persones i ha obligat a desplaçar-se des del sud un milió de libanesos. Netanyahu ha ordenat la crida a files de 400.000 reservistes israelians, un pas que permet endevinar què és el que passarà en els pròxims mesos al Líban.

Ho va avançar el ministre de Defensa israelià, Israel Katz: s'aplicarà al Líban la mateixa estratègia de terra cremada que a Gaza, amb aldees arrasades, demolició de vivendes, destrucció d'infraestructures i neteja ètnica de la seva població, empenyent-la cap al nord.

L'aposta d'Israel per aniquilar el règim iranià i envair el Líban s'ha convertit en un obstacle gairebé infranquejable perquè els EUA i l'Iran acordin un alto el foc. En última instància, Netanyahu podria frenar els seus atacs aeris a l'Iran, però serà a canvi de tenir les mans totalment lliures al Líban.

Una trampa per a Trump

No sembla que Trump ho tingui gens fàcil per aturar la guerra. Tot i que hi ha negociacions a l'ombra, no sembla probable una capitulació de l'Iran, malgrat els plans dels EUA de llançar una ofensiva terrestre, tot i l'altíssim risc que suposa tal pas.

E l Pentàgon prepara nous reforços importants als prop de 50.000 soldats que té a l'Orient Mitjà. Aquesta setmana es va parlar de fins a 10.000 nous efectius, entre ells tropes d'elit de la 82 divisió aerotransportada. Aquestes unitats són normalment enviades a zona de guerra com a pas previ a una invasió.

El 6 d'abril es compleix l'últim ultimàtum donat per Trump perquè l'Iran aclareixi el pas d'Ormuz. Una opció és l'atac a algunes de les seves illes del Golf Pèrsic, entre elles la de Jarg, que gestiona el 90% de les exportacions petrolíferes de l'Iran. la seva captura posaria en mans de l'exèrcit nord-americà molt, moltíssim petroli.

Segons la web nord-americana Axios, que cita fonts oficials, a més de Jarg, el Pentàgon estaria considerant prendre altres illes iranianes, com Larak i Abu Musa, claus per al control de l'estret d'Ormuz. Igualment s'avalua l'abordatge i confiscació dels petroliers i mercants que transportin cru iranià cap a l'Índic. Aquesta acció no li agradaria gens a la Xina, el major client del petroli iranià.

Els partidaris d'aquestes accions consideren que un èxit militar així podria impulsar Trump a declarar el final de la guerra i a fer-se un gol que li permeti salvar una mica la cara enmig del desastre.

Desafecció creixent als EUA

Aquestes amenaces, que no semblen alterar gaire els iranians, estan sent qüestionades als mateixos EUA, on augmenta la desafecció a la política exterior de Trump i a l'empantanegament en una guerra que es podria haver evitat.

La pujada dels preus dels combustibles i el fantasma de la inflació enerven cada vegada més una població que rebutja l'estratègia erràtica de Trump. Tot això, amb les eleccions de mig termini a la vista, al novembre, quan els nord-americans voten la renovació de bona part del Congrés.

Un exemple el va donar aquesta setmana la representant republicana Nancy Mace en rebutjar una ofensiva terrestre: "No sacrificarem vides nord-americanes per les mateixes polítiques exteriors fallides", va dir taxatiu Mace, en una bufetada directa a aquesta guerra i als seus artífexs.