Orson Welles, Joan Carles I i 500 milions: la monstruosa festa en ple desert que va marcar el final del xa de l'Iran

Li deien Rei de reis. També Llum dels aris. Li deien shahanshah. Li deien, tots, xa. Xa de Pèrsia, xa de l'Iran.

Entendran que deixés de tocar de peus a terra.

El 1971, a Mohammad Reza Palahví, l'emperador absolut (absolutíssim) de l'Iran, ningú volia portar-li la contrària. Així va acabar l'assumpte com va acabar, escoltin. Què? Una festa ciclòpia al mig del desert? Doncs és clar, què podria anar malament. Diguem que el nostre xa va estar sempre una mica picat per com havia pujat al poder. A la meitat de la Segona Guerra Mundial, quan els aliats van forçar l'abdicació del seu pare, Reza I, per unes simpaties germanòfiles que feien massa nosa. Així que arriba el noi, tot just estrenada la vintena, com a pedaç, com una solució de transició. Després li fan un cop d'estat. Més tard es fa una coronació oficial ja passada la vint-i-cinquena, una coronació a la qual no hi acudeixen gaires governants estrangers, per dir-ho finament. Entremig, un altre quasi cop d'estat.

Ja ho veuen, no tenia bons records, el xa.

Així que se li acut una idea esbojarrada, un malbaratament sense fre, una exhibició d'allò que en diuen luxe asiàtic. Sense gaire base històrica més enllà de… bé, la que li vulguin donar. Perquè commemorar els 2.500 anys de l'Imperi Persa és un salt conceptual prou gros, ja em diràs què tenen a veure Cirus i Alexandre el Gran, o Tahmasp I o Tamerlà. Si fins i tot el seu pare va enderrocar la dinastia Kayar, que era corrupta i tova. Però vés a fer-li entendre, això, al Rei de reis. No, no: muntem la festa. I serà a Persèpolis, ni més ni menys, a la capital vetusta.

Succeeix el 1971.

Passa que l'assumpte té una gestió… complicada. Vol, Reza Pahlavi, uns quants dies de desfilades, focs artificials, banquets desmesurats, una mostra de tots els guerrers que alguna vegada van servir a les ordres dels seus antecessors. Expliquen que alguns dels qui representaven la farsa es van estar mesos sense afaitar-se les galtes, per allò de reproduir la pilositat pròpia d'escites i assiris. Diuen que a d'altres els deixaven ben rasurats, i s'enganxaven boles de cotó a la pell. Hi havia set-cents cavalls, vint búfals, tres carrosses amb motor que recreaven grans vaixells de l'antiguitat. Això per posar-ne només un exemple.

Però és que encara n'hi ha més. La situació, posem per cas. Persèpolis és molt bonica (les ruïnes de Persèpolis són molt boniques) i té història per omplir vint enciclopèdies, però també és just al límit d'un desert àrid, eixorc. D'un desert que és tot mort i angoixa. El mateix límit del món "humà". La ciutat més propera, a cinquanta quilòmetres. L'hotel amb una dotació mínima més a prop, a cinc-cents. Fa calor, hi ha ventades, escorpins i serps s'ensenyoreixen de l'antiga capital i allò esdevé un perill mortal. Serà una fantasia, diu Mohammad Reza Pahlavi. Oh, quedarà fantàstic, majestat, li responen. Tots els problemes es poden anar apaivagant amb or.

Amb or negre, concretament.

Or negre i influències. Nedava en diners l'Iran, perquè tenia unes extraccions petrolíferes brutals. Pel seu petroli va ser ocupat en la Primera Guerra Mundial, pel seu petroli és envaït en la Segona. Però dèiem, també, sobre les influències. Una fonamentalment, una altra de més accessòria. La segona és Israel, perquè la Pèrsia del xa era l'únic país a l'Orient Mitjà que tenia relacions cordials amb Tel Aviv. I hi havia, sobretot, els Estats Units. Simbiosi, gairebé codependència econòmica. L'Iran adquiria, cada any, al final del regnat Pahlavi, 10.000 milions de dòlars en bens nord-americans. Armes, fonamentalment, amb les quals va aconseguir a regir el nostre xa el cinquè exèrcit més gran del món. Hi va haver un moment, facin càrrec, que l'Iran tenia més caces militars que pilots preparats per posar-los en l'aire... Entre això i que els ianquis veien el Rei de reis com a garant d'estabilitat a la zona i un aliat preferent, doncs… endavant les atxes.

L'organització de l'esdeveniment recau en dues persones. Una és Asadollah Alam, primer ministre, que pot contradir amb límits, diuen, al xa. Una altra és Farah Diba, la shahbanou, l'emperatriu, que pot contradir amb límits, diuen, al xa. Alam no suporta molt a Diba (massa jove, massa tendra), i Diba no es porta bé amb Alam (massa recte, i aconsegueix prostitutes al seu marit). Interessant duo, doncs.

Però això, que hi van ficar diners a dojo, perquè diners és precisament el que els sobra. Cal ampliar l'aeroport de Shiraz perquè hi aterrin els Boeing 707 que portaven les celebritats. Després, 250 Mercedes els portarien fins a Persèpolis. I a Persèpolis… oh, el luxe. Seixanta bungalous prefabricats es van transportar des de França fins a Pèrsia a bord dels C-130 de les Forces Aèries iranianes. Després, es van tornar a muntar al desert, és clar: una ciutat de jaimes en forma d'estrella. Li van dir Camp de la Tela d'Or, que sona sensual i misteriós. I que, a més, és una mica plagiat, perquè imitava aquell Camp de la Tela d'Or on Francisco I de França i Enric VIII van decidir plantar cara als Habsburg. Clar que allò va ser a Calais, i allà hi ha molt menys petroli…

Cada una d'aquestes tendes tenia dues habitacions, aire condicionat, aranyes de oripell i un petit saló amb telèfon per trucar a casa. Hi voltava, per allà, un exèrcit de criats, servents i perruquers, per si calien retocs finals. El saló de banquets tenia dimensions gairebé de camp de futbol, i tot estava envoltat de preciosos xiprers i ocells cantaires. Els xiprers importats de França; els ocells, fins a 50.000, també d'importació. L'erial desèrtic no podia acollir tals coses. Les plantes van ser més resistents, els ocells no van durar gaire…

Apunt: ens diu Scott Anderson en el seu magnífic Rei de Reis. La Revolució Iraniana: una història d'arrogància, engany i errors catastròfics (traducció d'Àlex Guàrdia, Península, 2026) que un gegantí camió de cinc tones va haver de traslladar-se fins a Persèpolis. L'Objectiu? Recollir cadàvers de serps i escorpins que havien mort pels verins que havia anat tirant des de feia mesos, perquè matar als teus convidats sempre queda lleig, obvi. El tràiler anava ple.

Relacionat amb aquest tema

Huir de la guerra (otra vez): el conflicto iniciado por EEUU e Israel ya ha provocado cerca de un millón de desplazados

Emilia G. Morales

Volen més dades? També hi havia activitats turístiques, com passejades pel desert a la llum de la lluna, espectacles de música i focs artificials. Més la desfilada que hem esmentat més amunt. Més aguantar el xa parlant directament amb l'emperador Cirus davant de la seva tomba. Diuen que hi havia molt d'aire i que, aleshores, la veu de Palahví gairebé no es podia entendre. Diuen, fins i tot, que un cop de vent va cobrir el gran líder amb sorra. "És bon auguri", deien els perses, però colava regular. Sobretot perquè ni tan sols els grans pesos del món lliure havien dit "sí" a la festa.

La Reina Isabel II "no està per festes multitudinàries", va respondre l'ambaixador britànic, així que hi van enviar, representant Sa Graciosa Majestat, el marit Felip d'Edimburg i la filla Anna. Tampoc hi va acudir el president dels Estats Units, Richard Nixon, que hi va enviar el vicepresident, Spiro Agnew. Sí que hi eren Haile Selassie, Mobutu Sese Seko, Suharto, fins i tot Nicolae Ceauşescu i Tito, per picar una mica els soviètics, que estaven molt a la gresca amb l'Iran. Balduí de Bèlgica, Rainier III i Imelda Marcos no es van voler perdre l'esdeveniment. Tampoc, com no podia faltar, Joan Carles I, que hi va anar acompanyat de Sofia. Encara eren príncep i princesa, aquell octubre de 1971, així que hi van anar en representació del generalíssim.

I això que el plat fort, mai millor dit, va ser el gran àpat. No mirem despeses. Com que el Maxim's parisenc té fama de ser un restaurant sense igual a tot el món, doncs ens el vam portar durant dues setmanes… els cuiners, però també cambrers, sommeliers, el que calgui. Lloguem un avió i cap a Pèrsia, que tanquin dos dilluns. Aquests bons nois preparen un menú de campanetes, a servir a taula amb formes serpentiformes, per no donar preponderància a uns sobre altres (excepte al xa, aquest sí). El menú consistia en ous de guatlla farcits de tòfona, mousse de cranc de riu, llom de xai farcit, sorbet de xampany, gall d'indi i turbant de figues. Hi havia, també, 1.000 quilos de cavíar perquè us serviu tot el que vulgueu. Va ser l'únic que provenia de sòl iranià.

Pel que fa a la beguda... doncs, a veure... hi va haver 2.500 ampolles de vi anyenc (Château Latour i Château Lafite; jo no n'entenc, però diuen que és el millor del millor), que surten a quinze per dia i persona, el que és moltíssim encara per a aquests saraus. El xampany era del 1911. Van ser uns sis-cents convidats, en total. Tot es recull en un documental dirigit per Orson Welles, ni més ni menys. "Aquí no hi ha iranians", diuen que va dir el xa després de visionar-lo.

I és que aquest era el gran problema. Que van importar luxe i glamour des de l'exterior, engrandint encara més l'enorme bretxa amb el seu poble. Diuen que si Farah Diba va pretendre fer un congrés artístic, expliquen que si van aprofitar l'efemèride per inaugurar no sé quantes escoles. Tant se val. El que arribava al poble era frivolitat, malbaratament. El Govern iranià va declarar que tot havia sortit per vint milions de dòlars, que serien uns 160 milions avui, al canvi. Però això no s'ho empassava ningú, òbviament. La cosa va pujar, segons estimacions,deu vegades més. Alguns parlen, fins i tot, de 500 milions de dòlars. Serien, avui, una mica més de 4.000 milions, dòlar amunt o avall. És, més o menys, el producte interior brut d'Andorra.

Així que hi va haver crítiques, és clar, com n'hi hauria d'haver. L'aiatol·là Khomeini, des de l'exili, va dir que allò era cosa del diable. A l'interior de l'Iran tampoc va caure bé que es dispendiés amb tanta alegria quan les classes rurals i les, cada vegada més grans en nombre, bosses d'emigrats a Teheran amb prou feines tenien per viure. Ni tan sols a Occident agrada aquest menyspreu pel bon gust i el "talla't una mica, tio". Anderson ens explica que The Washington Post es queixava que havien enterrat Teheran "sota un mantell de plàstic hortera amb tints d'or i plata i aroma persa". Jonathan Randal, en aquest mateix diari, deia que les botigues del Camp de la Teña d'Or tenien "tant encant com qualsevol habitació de motel". I un humorista britànic va acabar definint allò genialment: "Si no et convidaven no eres ningú, i si hi anaves després de convidar-te tampoc eres ningú".

Aquestes coses.

No pocs veuen en aquesta celebració esbojarrada i megalòmana el principi de la fi per a Mohammad Reza Palahví. O, almenys, una metàfora perfecta del que acabaria passant menys d'una dècada més tard. Avui el seu fill, Reza Korsoh Palahví, clama per ser tingut en compte de cara al futur de l'Iran.

És la història que, com sempre, segueix girant.