Un nou partit àrab-jueu concorrerà a les eleccions israelianes d'octubre: esperança o 'bluf'?

Es diuen Makom Lekulanu —Un lloc per a tots— i el passat 16 de juny van presentar oficialment la seva candidatura per concórrer a les eleccions al Parlament d'Israel, el Knèset, que se celebraran el proper mes d'octubre. "La nostra visió es basa en la igualtat entre jueus i àrabs a Israel, la pau i l'oposició a la guerra i l'ocupació, i un fort enfocament en la justícia social i climàtica", va dir a la premsa Rula Daood, una de les líders de la formació, el dia de la presentació.

La formació ha aparegut en escena tres mesos abans que Israel torni a acudir a les urnes a renovar els seus representants a l'hemicicle, actualment el més conservador de la història del país. Escollit el 2022, en va sorgir el Govern encapçalat per Benjamin Netanyahu, líder del Likud, en aliança amb els partits ortodoxos i etnonacionalistes de Shas, Sionisme Religiós, Otzma Yehudit (Poder Jueu), New Hope i Judaisme Unit de la Torà, que va sortir de la coalició el 2025.

Des de les últimes eleccions, els israelians han sofert els atacs d'Hamàs i altres milícies palestines del 7-O, han perpetrat un genocidi a la Franja de Gaza, han accelerat l'annexió de facto de nous territoris palestins, han retallat encara més els drets dels àrabs que viuen en els territoris que controlen i s'han embarcat en quatre guerres —dues contra l'Iran i dues més contra Hezbollah, al Líban—. Aquesta última continua activa malgrat els intents de Washington d'apaivagar-la.

Apel·lar a la unitat arabojueva no és una fórmula nova. Hadash ha aconseguit tres diputats al Knèset amb aquesta fórmula

Makom Lekulanu diu voler acabar amb aquesta espiral de violència sota la màxima que "només a través de la pau hi haurà seguretat". La formació neix de Standing Together, una organització fundada el 2014 per activistes àrabs i jueus units per l'esperit de les mobilitzacions de 2011, conegudes com la Primavera Àrab.

No obstant això, apel·lar a la unitat àrab i jueva a Israel no és una fórmula electoral nova. Com recorda Isaías Barreñada, professor de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid, "des de la seva creació, a l'Estat d'Israel hi ha hagut petits partits minoritaris que defensaven que l'estat nació jueu era contrari a la idea d'estat democràtic". Per tant, apel·laven a la creació d'un Estat multiètnic que no prioritzés cap de les ètnies. Alguns d'ells, explica l'expert, s'autodenominaven "no sionistes" i, més tard, "antisionistes".

L'etnicitat en el sistema electoral israelià

Probablement, el partit que amb més èxit ha canalitzat aquestes posicions ha estat el Partit Comunista d'Israel, els militants del qual eren àrabs i jueus, encara que en la seva evolució la proporció ha passat a ser de "90% d'àrabs i 10% de jueus", detalla Barreñada. El Partit Comunista va acabar transformant-se en Hadash, l'únic partit israelià amb representació parlamentària que es defineix com a jueu i àrab.

Per a Barreñada, Makom Lekulanu té més predicament entre els jueus descontents amb els laboristes que entre àrabs.

A més de Hadash, les posicions propalestines són defensades pels diputats àrabs de Ta'al, una formació àrab de caràcter moderat que va concórrer al costat de Hadash a les eleccions de 2022. Junts van aconseguir cinc escons. Finalment, el partit Ra'am —Llista Àrab Unida— es defineix com a conservador islàmic.

L'exigència de posar fi a l'ocupació, a l'apartheid i a l'extermini palestí són els pilars bàsics d'aquests tres partits i, fins on se sap, també de Makom Lekulanu. Fins i tot, la nova formació convergeix amb les idees de Hadash en declarar-se feminista, defensora dels drets LGTBIQ+ i dels treballadors.

No obstant això, les diferències entre aquests partits podrien pesar més. La més important, per a Barreñada, és que, "malgrat que es presentin com una aliança entre jueus i àrabs, són eminentment jueus". És a dir, que el seu calador de vots, sosté el professor de la Complutense, són més els joves jueus israelians desencantats amb el Partit Laborista que els àrabs israelians les famílies dels quals han estat assassinades a Gaza.

Una de les pistes sobre aquesta distància cultural, assenyala l'expert, està en els silencis de la formació pel que fa al retorn dels palestins refugiats a l'estranger als seus territoris. Aquesta qüestió ha estat una de les reivindicacions bàsiques dels palestins que resideixen dins i fora del país.

De fet, en la primera resolució que va publicar l'ONU sobre la qüestió palestina, el novembre de 1948, recomanava el retorn dels refugiats palestins que havien hagut de fugir de les seves terres durant les ràtzies sionistes que van donar lloc a la creació d'Israel. El mateix text —la resolució 194— va instar a compensar els qui no hi poguessin tornar. Més tard, amb la creació de la Convenció sobre els Refugiats de 1951, es va instaurar el dret general al retorn, que també s'aplica als palestins.

Per Barreñada, això resulta una mica sospitós. Especialment, si es té en compte que aquest és un tema delicat per als israelians jueus. "Mai diran que els set o vuit milions de refugiats palestins haurien de tornar, perquè això significaria haver de retornar-los les seves cases, en les quals ara viuen els israelians", ironitza l'expert.

Aquest silenci s'inscriu en el que Sonia Boulos, membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC), identifica com una forma diferent d'"emmarcar el conflicte amb l'Estat". Mentre que els partits àrabs clàssics situen com a punt central del conflicte palestí la Nakba de 1948, altres, detalla l'experta, consideren que és la Guerra dels Sis Dies de 1967. Aquest últim és l'enfocament de Makom Lekulanu.

La centralitat que un o altre esdeveniment històric té per a les diferents formacions àrabs o judeoàrabs reflecteix "l'abast de la seva crítica a les estructures fundacionals de l'Estat i la manera en què aquestes interpretacions es tradueixen en un programa d'acció política". Així, els partits de nou encuny tindrien una posició més reformista, mentre que els clàssics insisteixen a acudir a l'arrel històrica de la qüestió palestina.

Aquestes fissures poden observar-se en la manera en què Makom Lekulanu es dirigeix als seus votants: "Si t'hi fixes, es refereixen al 7 d'octubre com un 'atac terrorista'. Cap partit àrab es referiria així al 7-O". Barreñada matisa que això no significa que els grups palestins de l'hemicicle israelià donin suport a Hamàs, però sí que entenen la seva lluita armada com a part de la resistència anticolonial del nacionalisme palestí.

Per a Sonia Boulos, aquí és important tenir en compte el moment en què es van crear els partits àrabs clàssics. Mentre que Hadash va sorgir amb l'objectiu d'"agrupar corrents comunistes, mizrahim [jueus de l'Orient Mitjà], socialistes i sectors d'esquerra no afiliats a cap partit al voltant de la pau, la igualtat, els drets dels treballadors i l'oposició a l'ocupació". Aquest partit estava liderat, a més, per "ciutadans palestins d'Israel (...) com Emile Habibi o Tawfik Toubi". Contràriament, Makom Lekulanu "sorgeix com una resposta de base al fracàs dels partits tradicionals per frenar la deriva antidemocràtica d'Israel".

La diferència d'enfocaments es tradueix en la divisió ètnica del vot. "La majoria dels votants dels partits àrabs o dels partits mixtos són predominantment ciutadans palestins d'Israel", explica Boulos. La professora de la Universitat Nebrija aclareix que això no resulta sorprenent, "donada la reticència general de la majoria dels votants jueus israelians a donar suport a un Estat que reconegui la plena igualtat entre els dos grups nacionals o que reconegui les injustícies que el sionisme va infligir al poble palestí".

"El patró és que els àrabs voten els àrabs", simplifica Barreñada. I, pel que explica a aquest diari, la qüestió identitària és més profunda i complexa que la mera definició d'una formació com a "àrab i jueva". No obstant això, l'esperança d'aconseguir representació més enllà de la divisió ètnica, apel·lant precisament a aquesta identitat compartida, continua sent la meta de formacions israelianes progressistes, especialment després del genocidi a Gaza.

Destruir el sistema des de dins?

La representació parlamentària dels àrabs no ha fet més que descendir des que van aconseguir el seu màxim —15 diputats— el 2020. En total, aquestes formacions suposen el 8,3% de l'hemicicle israelià, un percentatge insuficient per contenir l'avanç autoritari del Govern israelià.

Entre les lleis a les quals s'han oposat hi ha la reforma del Codi Penal que permet aplicar la pena de mort únicament als àrabs, així com la prohibició de l'Agència de l'ONU per als refugiats palestins (UNRWA) d'operar als territoris palestins. Malgrat tot, les mesures han tirat endavant.

El sistema de votació israelià no ajuda. Els àrabs d'Israel —els "palestins del 48", com s'anomenen a si mateixos— suposen el 20% de la població israeliana, però només el 14%, aproximadament, de la representació al Kenésset. Actualment, aquest percentatge és molt menor.

És important tenir en compte que el sistema electoral d'Israel compta amb una única circumscripció. D'aquesta manera, els partits més petits acaben desapareixent. "Aquest sistema ha provocat que el Parlament sigui molt divers", reflexiona. De fet, tots els governs israelians fins avui han necessitat coalicions per governar.

Aquestes proporcions evidencien que acabar amb el sionisme des de les institucions sionistes resulta gairebé impossible. No només per la persecució que pateixen els àrabs i els moviments propalestins a Israel —moltes de les reunions d'aquests partits han estat interrompudes per la policia, mentre que militants de tots ells han estat arrestats en protestes al llarg dels anys—, sinó també per la pròpia composició del territori dominat per Israel.

En aquest hostil entorn electoral, els mitjans progressistes interpel·len la responsabilitat del votant, alhora que acusen Makom Lekulanu de "dividir l'esquerra". Barreñada comparteix aquesta anàlisi: "Cal tenir en compte que les formacions necessiten superar el llindar del 3,25% dels vots per accedir al Parlament", de manera que "els 20.000 o 50.000 vots de jueus progressistes que els donin suport es perdran".

A això cal sumar-hi el profund desencant de la població palestina d'Israel amb l'Estat i el seu sistema electoral. Sonia Boulos, de CEARC, ho explica així: "Molts ciutadans palestins d'Israel consideren (...) que participar en les eleccions només beneficia Israel en ocultar el règim de supremacia racial". Aquest desencant s'hauria aprofundit després del genocidi a Gaza.