El Marroc fia a Trump la seva projecció internacional i s'abraça a Israel en plena crisi de Ceuta

Amb l'Administració Trump com a artífex, Israel i el Marroc van signar aquest dijous a Nova York una declaració per la qual eleven les seves relacions diplomàtiques: les seves oficines d'enllaç passaran a ser ambaixades i, per primera vegada, intercanviaran ambaixadors. L'acord converteix Rabat en el primer estat àrab que aprofundeix els seus vincles amb Israel des que aquest va empitjorar el genocidi a Gaza després del 7 d'octubre del 2023. La firma va coincidir amb el ple de l'Eurocàmbra que aquest dijous va advertir Rabat sobre la sobirania espanyola a Ceuta.

L'acord també torna el Sàhara Occidental al centre del tauler. El text de la declaració conjunta reafirma el reconeixement nord-americà i israelià de la sobirania marroquina sobre tot el territori, on el regne i el Front Polisario lliuren des de 2020 una guerra de baixa intensitat en la qual Rabat està fent un ús cada vegada major d'armament i softwate israelià.

Els ministres d'Exteriors d'Israel, Gideon Sa'ar, i del Marroc, Nasser Bourita, es van reunir amb l'ambaixador nord-americà davant l'ONU, Mike Waltz, un dia després del sisè aniversari dels Acords d'Abraham. La declaració preveu restablir abans de final d'any els vols directes, tancar el 2026 acords de protecció d'inversions, organitzar visites d'alt nivell i ampliar la cooperació en comerç, energia i seguretat regional.

Una aliança que ve de lluny

La relació entre Israel i el Marroc és molt anterior als Acords d'Abraham, i Washington, desitjós d'acostar els seus dos grans aliats al Magrib i al Pròxim Orient, l'ha impulsat en moments decisius. A començaments dels seixanta, el rei Hassan II va pactar en secret amb Israel la sortida d'uns 90.000 jueus a canvi d'un pagament per cada emigrant. El 1965 va permetre al Mossad espiar la cimera de la Lliga Àrab a Casablanca, una informació que, segons fonts israelianes, va resultar valuosa en la guerra del 1967. El 1994, ambdós països van obrir oficines d'enllaç, que Rabat va tancar el 2000, durant la Segona Intifada.

El vincle es va reactivar el desembre del 2020, quan el primer Govern de Trump va impulsar els Acords d'Abraham per normalitzar Israel al món àrab. Els van subscriure aquest any els Emirats Àrabs Units, Bahrain i Sudan. El Marroc s'hi va sumar a canvi que Washington reconegués la seva sobirania sobre el Sàhara, cosa que Trump va anunciar a Twitter el 10 de desembre, a sis setmanes de deixar la Casa Blanca. La declaració d'aquest dimecres invoca aquell pacte tripartit, signat el 22 de desembre de 2020. Des d'aleshores, Rabat ha ancorat la seva projecció exterior als Estats Units, el seu principal valedor internacional, i a Israel, convertit en proveïdor clau d'armament i tecnologia de vigilància.

El Sàhara, moneda de canvi

L'elevació diplomàtica arriba embolicada en el mateix intercanvi que la va fer possible. Els Estats Units i Israel -que va reconèixer la sobirania marroquina al juliol de 2023- van reafirmar en l'Acord d'aquesta setmana aquest reconeixement "sobre la totalitat del territori del Sàhara Occidental". També donen suport al pla d'autonomia marroquina com a "única base" per a una solució "justa i duradora". El suport arriba en el moment de més avantatge diplomàtic per a Rabat, després que Espanya (març del 2022), Francia (juliol del 2024) i el Regne Unit (juny del 2025) avalessin aquest pla com a "millor" via de solució.

Sobre el terreny, l'alto el foc que el Marroc i el Front Polisario van signar el 1991 es va trencar al novembre de 2020, i des de llavors té lloc una guerra de baixa intensitat on Rabat recorre cada vegada més als drons de fabricació israeliana. El passat 7 de juny, un atac amb drons va matar Lahbib Mohamed Abdelaziz, dirigent sahrauí i fill de l'històric líder del moviment, Mohamed Abdelaziz, i dos combatents més. Va passar mentre l'enviat de l'ONU, Staffan de Mistura, visitava els campaments de refugiats de Tindouf, a Algèria. Israel no és nou en aquest conflicte. Segons fonts sahrauís i periodístiques, assessors militars israelians van participar en els anys vuitanta en el disseny del mur que parteix el territori en dos: una barrera de sorra de més de 2.700 quilòmetres que separa la zona ocupada pel Marroc de la que controla el Polisario.

Al novembre de 2021, el Marroc i Israel van signar el primer acord de defensa israeliana amb un país àrab. Des de llavors, el regne ha contractat a empreses israelianes sistemes antiaeris, artilleria i radars, i al gener els seus exèrcits van tancar un pla de treball conjunt per 2026.

La cooperació ha arribat també a la fabricació. BlueBird Aero Systems, filial de la indústria aeroespacial estatal israeliana, ha aixecat a Benslimane, a prop de Casablanca, una planta de drons kamikaze: aparells que sobrevolen la zona fins a localitzar un blanc i s'estavellen contra ell. El Polisario i el diari francès L'Humanité sostenen que el Marroc ja fa servir drons israelians a l'est del mur, cosa que Rabat no ha confirmat.

Pegasus, el programa espia de l'empresa israeliana NSO Group la venda autoritza el Ministeri de Defensa d'Israel, s'ha usat contra polítics i periodistes espanyols, i tots els indicis apunten al Marroc. El 2021, el consorci Forbidden Stories va situar Rabat entre els presumptes clients del programa i va trobar en la seva llista d'objectius el número del periodista Ignacio Cembrero. El Centro Criptológico Nacional va confirmar atacs amb Pegasus contra els mòbils de Pedro Sánchez i dels ministres Margarita Robles i Fernando Grande-Marlaska. Del telèfon del president es van extreure 2,6 gigues el maig del 2021, durant la crisi de Ceuta d'aquell any. Al juliol, una nova investigació del mateix consorci va atribuir als serveis secrets marroquins la selecció de més de 200 telèfons espanyols com a possibles objectius, entre ells els de càrrecs públics, dissidents marroquins residents a Espanya, militants sahrauís i periodistes. L'Audiència Nacional va arxivar la causa en 2023 i de nou al gener de 2026 sense determinar l'autoria, al·legant la falta de cooperació d'Israel.

Madrid, en mínims

L'acord arriba amb la relació entre Madrid i Tel Aviv en el seu punt més baix. Israel va retirar a la seva ambaixadora al maig de 2024, després de l'anunci que Espanya reconeixeria l'Estat palestí, i el Govern espanyol va cessar al març a la seva per igualar la representació.

En plena crisi de Ceuta, el 31 d'agost, Pedro Sánchez va assenyalar Rússia, Israel i una internacional ultradretana com a difusors dels rumors que, va dir, van encoratjar l'entrada massiva de migrants. Del Marroc va assegurar que no en tenia "ni un indici". Dies després va rebaixar el to i va assegurar que el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) no havia pogut determinar qui hi havia darrere de les crides.

Dies després, el 10 de setembre, l'encarregada de negocis israeliana a Espanya, Dana Erlich, va negar a Madrid qualsevol vincle del seu país amb la crisi. Va reivindicar l'aliança amb el Marroc per "col·laborar junts contra amenaces conjuntes", i també va advertir que "no treballar amb Israel sobre la nostra defensa té també un preu sobre els ciutadans espanyols". Declaracions que van generar un gran enrenou polític però que el Gobierno espanyol no va respondre.

Res d'això reflecteix el sentir del carrer marroquí. El suport a normalitzar amb Israel es va enfonsar del 31% el 2022 al 13% després del 7 d'octubre, segons el Baròmetre Àrab, i l'Índex d'Opinió Àrab del 2025 deixa el suport a reconèixer l'estat israelià en un 6%, davant d'un 89% de rebuig. Al Palau Reial, on de veritat es decideix, el compte surt diferent: blindar la relació amb Washington i amb Tel Aviv és la via més eficaç per consolidar la seva posició al Sàhara.