L'Iran manté el pols a Trump: no es tanca a un pacte però aposta pel desgast militar dels EUA

L'exasperació del president dels Estats Units, Donald Trump, creix dia rere dia. La guerra de l'Iran no només no s'acaba de canalitzar segons els seus caòtics plans, sinó que el règim dels aiatol·làs marca el pas en la conflagració: fins i tot sense rebutjar un possible acord, opta per un conflicte d'intensitat moderada, si això serveix, de moment, per deixar exsangües els arsenals de míssils dels EUA. Alhora, amb els seus atacs puntuals a navilis, rebutja que siguin Trump i els seus aliats àrabs els que dictin l'ús i navegació de l'estret d'Ormuz, clau d'aquesta contesa que ha sobrepassat els cinc mesos de durada i que el líder republicà pretenia resoldre en tot just cinc setmanes.

Els iranians eludeixen la firma de cap document mentre els EUA ignorin les seves demandes directes a Ormuz, amenacin de desposseir-los de les seves bases negociadores nuclears i obviïn l'actual invasió israeliana del Líban. Enmig dels contactes que més tard o més d'hora acaben en un laberint sense sortida, Trump insisteix en les seves amenaces de deslligar l'infern sobre l'Iran si Teheran no accepta les propostes de la Casa Blanca.

El president dels EUA va avisar els iranians que havia cancel·lat un "atac massiu" sobre el país persa a petició dels seus aliats del Golf Pèrsic, "el més gran des de la Segona Guerra Mundial". Ara, quan ja ningú es creu aquestes bravates, insisteix que les actuals negociacions indirectes amb Teheran ja són "l'última oportunitat" per arribar a un acord.

Els Mediadors busquen un acord mínim

Aquest dimarts, el Ministeri d'Exteriors de Qatar va explicar que en aquests moments tots els esforços de la seva mediació i la d'altres actors internacionals "se centren a evitar l'escalada (militar), reobrir l'estret (d'Ormuz) i buidar la porta de la diplomàcia entre les parts".

L'Iran prefereix patir danys considerables en les seves infraestructures si això serveix per debilitar Trump i el seu Exèrcit

Però l'Iran no se'n fia i té la seva pròpia estratègia, que està donant fruit. Prefereixen patir danys considerables en les seves infraestructures militars i civils pels atacs nord-americans, si això serveix per debilitar Trump i el seu Exèrcit. La posició iraniana és la mateixa: continuar pressionant els vaixells que intenten creuar el pas d'Ormuz per mantenir aquest punt estratègic del transport de gas i petroli com la seva principal arma en aquesta guerra. Aquest mateix dimarts, hi va haver un nou atac a un vaixell de càrrega que navegava per aquestes aigües i la por dels armadors i les navilieres es va elevar diversos punts tot i l'optimisme emanat de les paraules dels de Qatar i de membres de la Casa Blanca sobre el possible acord.

Els iranians diuen que poc s'ha de negociar

Teheran fa dies que insisteix que no manté en aquests moments cap negociació amb els EUA, malgrat que Trump subratllava que el diàleg és "a petició" de l'Iran per evitar ser destruït. En realitat, els contactes sí que estan passant, sigui qui els estigui demanant. Se succeeixen contrarellotge amb els intermediaris de Qatar, Egipte, el Pakistan i altres països pel mig, com es va comprovar aquest dimarts.

El memoràndum d'entesa firmat entre les parts el 17 de juny passat es va ensorrar després de les discrepàncies sobre les rutes de navegació per Ormuz

El problema és que en el full de ruta que els EUA han posat sobre la taula figura l'obertura incondicional i immediata de l'estret d'Ormuz, a més del començament de negociacions sobre el programa nuclear iranià que la Casa Blanca exigeix sense pal·liatius. I mentrestant, poc es diu del final del bloqueig naval nord-americà sobre els ports perses, amb promeses de normalització que Teheran ja no es creu. 

El passat 17 de juny, els dos països van signar un memoràndum d'entesa que, suposadament, hauria d'agilitzar les converses per assolir una pau definitiva durant seixanta dies. Aquest principi d'acord es va ensorrar davant les discrepàncies de Teheran i Washington sobre les rutes de navegació pel pas d'Ormuz, ja que Irán veia que perdia la seva capacitat de pressió amb les vies obertes pels EUA al sud de l'estret.

Que Israel continués la seva invasió del sud del Líban tampoc va ajudar a reduir la tensió, que es va disparar en successives escalades militars al llarg del mes de juliol, amb bombardejos nord-americans contra territori iranià i la resposta de l'Iran contra les bases dels EUA al golf Pèrsic i instal·lacions dels seus aliats àrabs a la zona, a més de nous atacs iranians contra vaixells que creuaven per Ormuz.

Amb la reimposició del bloqueig naval sobre l'Iran després del fracàs del memoràndum, els indicis d'arranjament es van esvair. "Res arriba a l'Iran tret que nosaltres ho permetem i res passarà tret que s'aconsegueixi un acord o es produeixi una rendició total", va recordar Trump dilluns a la seva xarxa Truth Social.

La major crisi de subministrament de cru de la història

En aquests cinc mesos de guerra, el món ha perdut prop de 2.600 milions de barrils de petroli, principalment pel tancament de l'estret d'Ormuz, segons ha reconegut aquest dimarts el president i conseller delegat de la firma petroliera saudita Aramco, Amin Nasser. La guerra entre l'Iran i els EUA "segueix agreujant la crisi de subministrament més gran de la història". Una crisi que ha reduït el tràfec de petroli en una mitjana d'onze milions de barrils diaris.

La posició de l'Iran en aquests moments és complicada, però la seva estratègia és més evident que la nord-americana i es veu reflectida en el pols que ha imposat al trànsit mundial de petroli i gas. Amb les regnes del poder en mans de la Guàrdia Revolucionària, que va guanyar terreny sobre la cúpula clerical iraniana després de l'assassinat del líder suprem Ali Khamenei, l'Iran aposta com a mal menor per aquesta guerra limitada, que permet reprimir sense cap oposició la dissidència i tancar el puny de la dictadura.

Encara que l'Iran ha patit danys quantiosos, la seva capacitat militar ha estat subestimada pels estatunidencs

I mentre s'aclareixen les intencions reals de Washington al golf Pèrsic, es reforcen les reivindicacions del règim islàmic per tenir, si no tot, almenys la major part del control d'Ormuz, amb Oman, el país al sud de l'estret, com a temorós interlocutor amb el qual actualment sí que està tractant Teheran, com es va saber en els últims dies.

La resistència iraniana buida els arsenals dels eua

Fins ara, l'Iran ha resistit els reiterats bombardejos a gran escala llançats pels EUA. Encara que ha patit danys quantiosos, la seva capacitat militar ha estat subestimada pels nord-americans i el fet que bona part dels seus sistemes defensius siguin subterranis i estiguin a gran profunditat ha limitat l'efectivitat destructora de les bombes i míssils del Pentàgon.

A les casernes nord-americanes creix la percepció que si els EUA volen guanyar aquesta guerra i aixafar el règim iranià serà necessari posar tropes sobre el terreny per atrapar i destruir aquestes instal·lacions. També saben els generals nord-americans que en aquests moments els EUA no poden fer aquest pas. Els seus arsenals de míssils i altres municions estan al mínim després de cinc mesos de guerra. Per exemple, no hi ha capacitat per reposar al ritme necessari els estocs de sistemes Patriot (consumits en un 65% per la guerra) i THAAD, que intercepten els drons i projectils iranians. També estan sota mínims els dipòsits de míssils d'atac Tomahawk.

En un recent informe de dilluns, el centre de pensament Center for Strategic and International Studies (CSIS) va publicar que quedaven menys de 827 interceptors Patriot a les reserves militars nord-americanes i menys de 278 unitats THAAD, també interceptores de míssils balístics.

L'Exèrcit nord-americà ha gastat gran part dels seus sistemes de míssils ATACMS i els PrSM, de gran precisió

Una altra informació de l'agència Reuters assenyala que, segons experts consultats per aquest mitjà, l'Exèrcit nord-americà ha gastat gran part dels seus míssils de llarg abast i això li impossibilitaria per afrontar futurs conflictes. Entre aquest armament esgotat es troben els sistemes de míssils ATACMS i els PrSM (míssils de gran precisió). Segons l'opinió de dues de les fonts, els EUA han utilitzat "virtualment tots" els seus míssils d'aquest tipus.

Aquesta seria la primera vegada que es filtra tan aguda reducció de les reserves de míssils de llarg abast nord-americans. Aquest tipus de míssils constituïa un dels potencials d'atac de l'arsenal militar dels EUA, amb una actuació decisiva en conflictes com el d'Ucraïna, on han posat en escac nombroses vegades a les forces russes.

Segons Reuters, aquests míssils, valorats en mig milió de dòlars per unitat, serien decisius en una confrontació amb la Xina, país que, encara que està patint els efectes de la carestia del cru exportat des del golf Pèrsic, es frega les mans davant l'autèntic daltabaix militar nord-americà a l'Iran.

Una guerra terrestre, el suïcidi polític de Trump

Aquesta debilitat no és bona per al futur de l'ofensiva dels EUA a l'Iran. Menys encara amb les eleccions legislatives del 3 de novembre a la vista i amb els efectes perniciosos de la pujada dels preus dels combustibles als EUA i del rebuig a una guerra cada dia més impopular.

Amb aquesta perspectiva, una campanya terrestre per part de les forces nord-americanes seria el suïcidi polític de Trump. Però també pot ser-ho aquest reconeixement que els arsenals del país s'estan evaporant en una crisi que no ha portat cap avantatge geopolític per als Estats Units, amb els magnats amics de Trump, al capdavant d'empreses petrolieres i armamentístiques, com a únics beneficiaris d'aquesta contesa. Encara que potser aquest era l'objectiu d'aquesta ordalia sense cap ni peus.

Amb una capacitat de resistència encara per dislocar i una reforçada voluntat bèl·lica a la cúpula de poder dominada pels guardians de la Revolució, el règim xiïta deixa clar que pot aguantar encara més per fer prevaler la seva influència a l'Orient Mitjà i que ja no es creu les amenaces i menys encara les propostes contradictòries de Trump.

La clau està en el fet que Trump pugui aconseguir o no "una sortida airosa" a la guerra deslligada el 28 de febrer

El problema de l'estratègia del líder republicà és que la seva paraula va deixar de tenir valor fa temps. Per exemple, la decisió d'ajornar aquest anunciat atac a gran escala contra l'Iran, que hauria d'haver tingut lloc aquests dies, podria respondre més a la necessitat de no buidar del tot els arsenals de míssils que a la magnanimitat de Trump.

En declaracions a l'agència Al Jazeera, el professor Paul Musgrave, de la Universidad de Georgetown a Qatar, va explicar que evidentment Trump vol un acord ja, fins i tot "aquesta setmana", ja fos per les raons abans citades o per altres. Aquesta opinió la va reafirmar aquest dimarts, el secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, qui va avançar la reobertura imminent del trànsit de mercants per l'estret d'Ormuz.

En tot cas, com va subratllar l'esmentat analista a Al-Jazira, s'obri Ormuz o fins i tot s'aconsegueixi un acord nuclear, la clau està en el fet que Trump pugui aconseguir o no "una sortida airosa" de la guerra començada el 28 de febrer. "El president iranià (Massud Pezeshkian) té pràcticament contra les cordes el president nord-americà; Trump vol desfer-se de la situació, però no li resultarà fàcil", va vaticinar Musgrave. I això, va sentenciar, "el fa quedar (a Trump) com un perdedor".