Frau electoral i diners de Qatar: així deslegitima la dreta israeliana els partits àrabs que tenen la clau del govern

Benjamin Netanyahu, primer ministre en funcions d'Israel, fa dies que acusa els partits àrabs d'haver comès frau electoral. Ho va fer, sense proves, durant la jornada electoral del 27 d'octubre. També l'endemà, mentre es produïa el recompte de vots, contrariat per l'augment de l'afluència dels ciutadans israelians d'origen palestí a les urnes. El 29 d'octubre, la premsa va filtrar que el president del Comitè Electoral Central (CEC), el jutge Noam Sohlberg, havia demanat al cap del Shin Bet, David Zini, que investigués una possible ingerència estrangera "hostil" en les eleccions mitjançant "el finançament d'agents que treballen en contra dels interessos d'Israel". El Shin Bet s'encarrega de la seguretat interna i el contraterrorisme dins Israel i els Territoris Palestins.

Sohlberg no va anomenar els partits àrabs en la seva missiva. Tampoc va afirmar que aquelles sospites fossin certes. Simplement va considerar que, "en tractar-se d'al·legacions relatives a elements estrangers", existia "l'obligació d'investigar-les degudament". Qui va informar que aquesta suposada ingerència estrangera podia tenir origen qatarià va ser el mitjà N12 en un article publicat en el matí del 29 d'octubre. Per a Netanyahu, aquesta informació era la prova irrefutable que l'alta participació àrab en les eleccions es devia als suborns pagats per Qatar.

No va importar que tant el Comitè Central Electoral com la policia israeliana sortissin al seu pas amb sengles comunicats en els quals afirmaven que no existien proves d'un frau sistemàtic. Al primer ministre tampoc li ha detingut un missatge del Shin Bet en què s'afirma que la investigació "no pretenia implicar tota una comunitat [l'àrab] que va votar legalment i democràticament"

Cap d'aquestes crides a la prudència ha frenat la ràpida difusió d'una teoria que deslegitima el poder que les urnes han donat a Ra'am i la Llista Conjunta, els partits àrabs que han aconseguit representació parlamentària. En un comunicat emès després de la publicació de N12, Netanyahu va afirmar que “les declaracions del jutge Noam Sohlberg sobre els agents estrangers que van interferir en les eleccions i van subornar els votants a favor dels partits àrabs constitueixen una bomba sense precedents” i va assegurar que les presumptes ingerències tenien l'objectiu de “propiciar la presa del poder per part d'estrangers a la Knesset, la islamització d'Israel i l'enderrocament del règim de dreta per forçar la retirada israeliana i la derrota de les Forces de Defensa d'Israel en tots els fronts, principalment a l'Iran”.

Els líders d'extrema dreta, Itamar Ben-Gvir (Otzma Yehudit) i Bazalel Smotrich (Sionisme Religiós), també s'han sumat al carro de la desinformació. El primer va demanar al Shin Bet que detingués els líders polítics àrabs sobre els quals recaigués alguna sospita.

El Shin Bet té una setmana per resoldre la investigació sobre les suposades ingerències estrangeres. No obstant això, la dreta sionista i oficialista no necessita esperar als resultats per alimentar aquest clima de sospita i desacreditar la legitimitat dels resultats obtinguts pels partits àrabs. Netanyahu està aprofitant aquestes sospites amb l'objectiu de pressionar els partits de l'oposició perquè s'abstinguin de pactar amb Ra'am o amb la Llista Conjunta. Per a l'encara primer ministre no només està en joc el seu paper en el pròxim govern d'Israel, sinó també la possibilitat que s'investiguin les seves responsabilitats en les fallades de seguretat del 7-O.

De moment, l'oposició sionista no sembla haver picat l'ham. Malgrat defensar la necessitat d'una investigació seriosa sobre les acusacions d'ingerències, el líder de Yashar! i aspirant a la presidència del Govern, Gadi Eisenkot, ha acusat Netanyahu d'emprendre una campanya coordinada per qüestionar la legitimitat dels resultats electorals amb la intenció de retardar la constitució del nou Knesset. En la mateixa línia s'han pronunciat el segon de Beyachad, Yair Lapid, i el líder dels Demòcrates, Yair Golán.

L'encaix dels partits àrabs en un nou govern

El passat 27 d'octubre, els ciutadans d'Israel van sortir massivament a votar. Al voltant de quatre de cada cinc persones cridades a les urnes -un 77,7% del cens- van exercir el seu dret al vot. Les cròniques del dia van advertir que part d'aquesta cridanera afluència als col·legis electorals s'estava produint en les localitats de majoria àrab. "La votació va transcórrer sense pertorbacions majors, però no va estar exempta de problemes", relaten des de Adalah, el Centre legal per als drets de les minories àrabs a Israel.

"Vam rebre dotzenes de queixes. Algunes reflecteixen la discriminació estructural amb què conviuen diàriament les comunitats àrabs, com talls d'electricitat i infraestructures deficients. Unes altres, com els interrogatoris innecessaris als quals van ser sotmesos els votants, semblen indicar una obstrucció deliberada, i plantegem aquests assumptes davant les autoritats corresponents". Malgrat les dificultats, els partits àrabs Israel van aconseguir el millor resultat de la seva història: 19 escons a repartir entre els diputats de la Llista Conjunta —11 seients— i Ra'am —8 seients—.

Les dues formacions constitueixen el tercer bloc del Parlament israelià -Knesset-. El primer d'ells està format per dues forces ultraortodoxes i quatre de l'extrema dreta sionista, amb el Likud de Netanyahu al capdavant. No obstant això, els seus 53 diputats no són suficients per controlar la Cambra, la majoria absoluta de la qual està en els 61 escons. El segon bloc és el de l'oposició, que compta amb quatre partits del centre i de la dreta sionista, liderats per Yashar!, de Gadi Eisenkot. Junts, aglutinen 48 escons, també insuficients per governar. En aquest context, el bloc dels partits àrabs és el que té la clau per governar.

No obstant això, i malgrat la pressió social ni alguns dels partits de l'oposició ni, per descomptat, de l'oficialisme, estan disposats a pactar amb els àrabs. Almenys, de moment. Per això, dues hipòtesis més sobrevolen la creació d'un nou govern. Una és la constitució d'un govern d'unitat nacional, un pacte sorgit entre partits de l'oficialisme i de l'oposició. La segona, la repetició electoral. La més còmoda per a tots dos blocs, especialment per al liderat per Netanyahu, seria aquella que deixés fora de l'equació els àrabs. Per això, els sectors més progressistes Israel sospiten que els presumptes indicis de frau electoral al costat àrab són només una maniobra més per enterrar l'escassa representació palestina que hi ha a les institucions polítiques israelianes.

El Comitè Electoral Central i els partits àrabs

La persecució de la dreta sionista als partits àrabs no és nova. L'extrema dreta israeliana fa anys que intenta desacreditar-los com a actors polítics legítims. El mecanisme més utilitzat per apartar-los de la política ha estat la petició d'inhabilitació al Comitè Electoral Central. D'acord amb l'anàlisi de Público de l'històric de vetos recopilat per l'Institut de Democràcia d'Israel (IDI), de les 30 denúncies estudiades per l'organisme israelià des de 1965, 18 estaven dirigides a formacions de majoria àrab i 12 a les de majoria jueva. No obstant això, mentre que en aquest últim cas el CEC només va aprovar el 58,3% de les peticions d'inhabilitació, en el dels partits de majoria àrab o als seus candidats, el percentatge d'acceptació de les sol·licituds era del 94,4%.

És a dir, que a excepció d'una petició que va ser rebutjada per raons processals, totes les ocasions en les quals la Comissió ha estudiat una sol·licitud per impedir la participació en unes eleccions d'un partit de majoria àrab o a un dels seus líders, el CEC l'ha acceptat sense miraments. Per fer-se efectiu, aquest veto necessita el vistiplau del Tribunal Suprem d'Israel, que té uns criteris més estrictes que els de l'autoritat electoral. És en aquesta instància on el sentit de la inhabilitació canvia.

En el cas dels partits de majoria jueva i els seus candidats, això ha ocorregut en sis ocasions. En tres d'elles, l'Alt Tribunal va prohibir la concurrència a les eleccions del partit ultranacionalista i de caràcter feixista, Kach, i a la seva escissió Kahane Chai. Els altres tres vetos van estar dirigits a candidats de l'extrema dreta jueva, inclòs un líder d'Otzma Yehudit, el partit hereu de la ideologia de Kach, al qual pertany el ministre de Seguretat Interior en funcions, Itamar Ben-Gvir. Dit d'una altra manera: la meitat de les vegades en què el Tribunal Suprem ha revisat l'aprovació d'una inhabilitació proposada per la CEC, li ha donat llum verda.

En canvi, en el cas dels partits àrabs això només va succeir el 1965 amb la formació de majoria àrab, Llista Socialista —Al Ard—. En les eleccions del passat 27 d'octubre va estar a punt de tornar a passar. La CEC havia vetat la participació de les dues llistes àrabs amb més aspectes d'obtenir representació parlamentària: Ra'am i la Llista Conjunta. A més, va prohibir la participació específica de Sami Abu Shehadeh, líder de Balad —partit integrat en la Llista Conjunta—. La raó era el suposat suport de Shehadeh al 7-O per una columna d'opinió en la qual afirmava que el 7-O havia estat "un esdeveniment històric molt important" des del punt de vista militar, polític i estratègic.

El Suprem va revocar les decisions relatives a Ra'am i a la Llista Conjunta, i va advertir a Shehadeh que s'inclinarien pel veto de la seva candidatura, tret que dimitís prèviament. En paraules dels advocats d'Adalah, encarregats de la representació legal del polític palestí davant l'Alt Tribunal, Shehadeh "es va veure obligat" a prendre aquesta decisió per evitar crear un precedent legal. Malgrat això, des de l'organització en defensa de la minoria àrab a Israel afirmen que, "fins i tot després que un dels seus líders fos apartat de la contesa, els ciutadans palestins van anar a votar en xifres històriques".

Per això, tot i evitar pronunciar-se sobre els suposats indicis de frau electoral a Israel, Adalah destaca que "aquestes eleccions van estar condicionades des del principi pels intents d'excloure els ciutadans palestins de la representació política". "El Likud i altres membres de la coalició de govern ja estaven construint el seu discurs al voltant de la idea que 'els àrabs ens estan robant les eleccions' el mateix dia de les votacions", mitjançant publicacions en xarxes en què presentaven "el vot àrab" i "els ciutadans palestins que exercien el seu dret al vot" com "una amenaça existencial per a l'Estat". En aquest sentit, la interferència de Qatar en les eleccions emergiria com una profecia autocomplerta.

Qatar, una història d'enemistat tolerada

El petit emirat de la península aràbiga és un soci incòmode per a Israel. El 2007, Qatar es va convertir en un dels principals finançadors de la Franja de Gaza. Els diners de Qatar es destinaven a subministraments mèdics, aliments, ajudes a famílies, pagament de salaris o combustible. L'objectiu era evitar que l'enclavament col·lapsés a causa del bloqueig per terra, mar i aire a què Israel el va sotmetre des d'aquell any. Les transferències de Doha al govern de la Franja no només eren públicament conegudes, sinó que, des de 2012, Tel Aviv està implicada en la seva gestió i supervisió.

Per això, quan va tenir lloc el 7-O, una part dels israelians es van preguntar per l'origen dels diners que van fer possible els atacs. Dues investigacions periodístiques han donat resposta a aquests dubtes recentment. La primera, publicada el març del 2025 per Kan 11 i Channel 12, va acreditar que Netanyahu havia estat avisat en dues ocasions per la intel·ligència israeliana —una el 2019 i una altra el 2020—, que els diners de Qatar estaven arribant a la branca militar de Hamas.

La segona investigació periodística va ser publicada a mitjans d'aquest mes d'octubre per Yedioth Ahronoth. En ella, el diari va acreditar que tant els serveis d'intel·ligència israelians com els egipcis, van advertir des de 2018 a Netanyahu que les transferències de Qatar i altres països, estaven arribant al braç armat de Hamàs. Totes dues apunten a la responsabilitat de Netanyahu en els atacs que van acabar amb la vida de 1.200 persones i el segrest de 250 més.

Malgrat les evidències, el primer ministre nega haver tingut constància d'aquestes alarmes. No obstant, sí que dona credibilitat al finançament de Qatar al braç armat de Hamas i altres milícies armades que van actuar el 7-O. Per tot això, Naftali Bennett, cap de llista de Beyachad, ha insistit en la necessitat declarar Qatar com a "Estat enemic" d'Israel. Bennett és el líder de l'oposició més proper a Netanyahu, el que podria convertir-lo en un potencial soci de govern en el cas que l'oposició no aconseguís arribar a un acord per governar, tal com va explicar en una entrevista amb aquest diari Moisés Garduño, membre del Consell Acadèmic del Centre d'Estudis Àrabs Contemporanis (CEARC) i professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.

Malgrat la seva retòrica, sobre el paper, Netanyahu es resisteix a titllar d'enemic Qatar. La raó està a l'altre costat de l'Atlàntic. Des de la Guerra del Golf (1991), Washington i Doha van establir una aliança que s'ha traduït en bases militars, inversions i protecció. Per als EUA, principal valedor d'Israel, les bones relacions amb Qatar són fonamentals per als seus interessos a l'Orient Mitjà, per la qual cosa resulta fonamental que israelians i qatarians guardin les formes.

Això va quedar patent el setembre del 2025, quan el president nord-americà, Donald Trump, va obligar Netanyahu a trucar el primer ministre de Qatar, Mohamed bin Abdulrahman Al Thani, per disculpar-se per haver atacat unes setmanes abans la cúpula de Hamàs a Doha, on es trobaven per negociar la pau a la Franja de Gaza. L'atreviment va obligar els EUA a intervenir entre els seus dos socis a la regió i va acabar propiciant l'acord de pau a la Franja de Gaza que només ha servit per disminuir la freqüència de les morts i reduir la pressió mediàtica sobre el genocidi. Des que Donald Trump i Benjamín Netanyahu obliguessin Hamàs a firmar les condicions de l'acord, han estat assassinades 1.559 persones a l'enclavament palestí. Segons les dades UNICEF, d'ells, 340 eren menors d'edat.