Els EUA i l'Iran eviten donar per trencada la treva entre bombardejos mentre es dilata l'acord de pau

L'alto el foc entre l'Iran i els Estats Units s'ha convertit en una mena d'amortidor de la guerra: els bombardejos ja no es fan en majúscula, però tampoc han cessat. L'atac "defensiu" dels EUA al sud de l'Iran d'aquest dilluns és l'últim episodi d'aquest conflicte de baixa intensitat en el qual ha derivat la pausa humanitària. A punt de complir els dos mesos, la fràgil treva resisteix enmig d'unes converses farragoses.

La coreografia entre Washington i Teherán torna a repetir-se: el Comando Central d'Exèrcit nord-americà (Centcom) descriu l'atac com un acte d'"autodefensa" davant l'amenaça d'uns míssils iranians a la regió, mentre la Guàrdia Revolucionària Islámica ensenya les dents. Aquest mateix tango és el que ja van ballar les dues parts a principis de maig, després que els EUA ataqués territori iranià per primera vegada des de l'inici de la treva. Les explosions a Bandar Abbas i a l'illa de Qeshm constituïen l'escalada més greu fins a la data, però tot i així cap de les dues parts va donar per trencada la pausa. El president nord-americà, Donald Trump, el va qualificar com "un copet afectuós" i els aiatol·làs van amenaçar amb represàlies.

El foc creuat de principis de maig es va produir com a resposta a l'intent nord-americà d'escortar naus comercials a través del bloqueig iranià a Ormuz. L'operació, batejada com a "Projecte Llibertat", va ser suspesa en menys de 48 hores. Però en aquesta ocasió, aquest repunt de les hostilitats, coincideix amb l'arribada dels negociadors iranians a Qatar. De fet, aquest últim atac dels EUA ha tornat a produir-se prop de Bandar Abbas, un dels ports més importants de l'Iran i on també hi ha una base naval.

El viatge de la delegació iraniana al país àrab es produïa després que aquest cap de setmana el president Donald Trump anunciés per enèsima vegada que estava a punt de tancar un acord de pau amb la República Islàmica. Els senyals de progrés, una vegada més, venien per part de la Casa Blanca, que també va aprofitar per pressionar els aliats del Golf per sumar-se als Acords d'Abraham. En una publicació a Truth Social, el republicà subratllava que Qatar, el Pakistan i Aràbia Saudita s'haurien d'adherir al tractat per normalitzar les relacions entre països àrabs i Israel, encara que és difícil que això es produeixi en el curt termini.

Malgrat els atacs d'aquest dilluns, el secretari d'Estat dels EUA, Marco Rubio ha assegurat que encara és possible arribar a un acord i citava les converses entre el ministre d'Exteriors iranià, Abbas Araghchi, i les autoritats de Qatar. En declaracions a periodistes durant una visita oficial a l'Índia, va afirmar que la negociació ja se centra en el "llenguatge específic" del document, i va augurar que l'acord "trigarà uns dies" a arribar.

L'estret d'Ormuz, prioritat per als EUA

Els nord-americans ja han deixat clar que a hores d'ara la seva prioritat és Ormuz. "L'estret ha d'estar obert. Estarà obert, d'una forma o una altra. [...] El que passa allà és il·legal, il·lícit, insostenible per al món i inacceptable", insistia Rubio. Encara que la qüestió nuclear ha estat retratada per Washington com la seva principal prioritat, cada vegada hi ha més indicis que el més segur és que aquest hipotètic acord de pau deixi per més endavant els temes espinosos.

Aquesta estratègia recorda a la ja aplicada a Gaza. L'any passat Trump va anunciar un acord de pau dividit en diferents fases, en el qual deixava per als últims estadis les qüestions més sensibles: el desarmament de Hamàs o l'aplicació de la solució dels dos estats. Tot i així, ha passat més d'un any des de l'anunci de l'alto el foc i les bombes israelianes segueixen caient a la Franja.

Malgrat això, un acord a trossos es tractaria de la millor opció segons Alan Eyre, exmembre del Servei Exterior nord-americà. El diplomàtic, que es va retirar el 2023, va estar implicat durant 40 anys en les negociacions sobre el programa nuclear iranià. Ja a l'abril, Eyre plantejava aquesta solució durant una conferència davant els mitjans com el millor dels desenllaços possibles per, almenys, apaivagar la crisi que suposa el bloqueig d'Ormuz, per on passa el 20% del comerç de petroli mundial.

L'únic risc d'aquesta via és la posició de força que els iranians senten ostentar. Això podria fer que, de cara a converses futures, fos molt difícil aconseguir concessions. Amb tot, reobrir Ormuz i deixar per més endavant la qüestió nuclear també seria una manera perquè Trump pogués tancar la campanya de moment i vendre-ho com una victòria.