El duel entre els EUA i l'Iran pel control del pas d'Ormuz i els atacs Israel al Líban amenacen una treva a punt d'expirar

La decisió de Washington de mantenir el bloqueig als ports iranians del Golf Pèrsic malgrat l'alto el foc signat amb l'Iran i la resposta irada de Teheran amb el nou tancament de l'estret d'Ormuz hores després que accedís a la seva obertura posen en perill la treva en vigor a l'Orient Mitjà a tres dies de la seva conclusió. El fràgil alto el foc es veu també compromès per la continuació dels bombardejos israelians al sud del Líban, violant l'altra treva que regeix en aquest escenari, i per l'advertència dels rebels houthis del Iemen, aliats de Teheran, que bloquejaran el pas de Bab al-Mandeb, que uneix el mar Roig amb l'Índic, si els Estats Units no cessen la seva pressió sobre l'Iran.

La treva de dues setmanes acordada per aturar la guerra iniciada el 28 de febrer pels Estats Units i Israel contra l'Iran acaba dimecres i no sembla que pugui consolidar-se sense importants concessions d'una i altra part. Els pròxims dies són clau per acostar posicions i el Pakistan està a punt per acollir una nova fase del diàleg. No obstant això, la retòrica bel·licista i la profunda bretxa entre els contendents compliquen la fi d'una contesa que el president nord-americà, Donald Trump, vol concloure ja, sense saber com fer-ho.

Aquest diumenge, Trump va indicar que els seus negociadors estarien arribant dilluns a Islamabad per celebrar una segona ronda de converses amb els iranians, amb el Pakistán d'intermediari. De moment, Teheran és reticent a participar-hi si Washington no aixeca el bloqueig sobre ports iranians. Sobre això, Trump va advertir que si l'Iran no accepta l'acord proposat, que va qualificar de "molt just I raonable", llavors els EUA "destruirà totes i cadascuna de les centrals elèctriques, així com tots i cadascun dels ponts de l'Iran. S'ha acabat això de ser el noi bo!", va dir jocós.

Un dels punts de fricció entre Teheran i Washington és el control del material nuclear que posseeix l'Iran i que, segons els EUA, podria ser utilitzat per fabricar armes atòmiques. Trump diu que els EUA confiscaran l'urani enriquit iranià i que ja hi ha un acord sobre això. L'Iran ho nega i diu que aquest suposat consens nuclear és una mentida més de Trump. Aquest diumenge, el president iranià, Masoud Pezeshkian, va ser contundent: "Trump diu que l'Iran no pot fer ús dels seus drets nuclears, però no diu per quin delicte. Qui és ell per privar una nació dels seus drets?".

El control de l'estret d'Ormuz és la clau de la dissensió

No obstant això, és la disputa al voltant de la navegació per l'estret d'Ormuz, agreujada pel bloqueig naval imposat pels EUA a l'Iran, l'escull principal de cara a la nova ronda de negociacions, sense la qual la guerra és inevitable. Una conflagració en la qual l'Iran ha patit danys molt severs en el seu exèrcit, la seva economia i la seva població, però que també ha mostrat les debilitats estratègiques nord-americanes i la incapacitat de Trump per resoldre un conflicte que amenaça l'estabilitat de tot el planeta i li queda molt gran al cap de la Casa Blanca.

El control de l'estret d'Ormuz és la més palpable evidència del fracàs de l'estratègia de Trump en aquesta crisi. Perquè Teheran reobrís aquest pas entre el Golf Pèrsic i l'oceà Índic, el president nord-americà va ordenar el bloqueig marítim de l'Iran, que suposa de facto un “contrabloqueig” d'Ormuz. El règim dels aiatol·làs finalment va accedir a reobrir l'estret davant aquesta pressió i també en resposta a la treva signada per Israel i el Líban, que també es resquebraja en l'altre escenari de la guerra a l'Orient Mitjà.

No obstant això, Trump, en lloc d'alleujar la seva coerció militar sobre els ports iranians i així facilitar la celebració de noves negociacions destinades a perllongar la treva en curs, va ordenar mantenir el bloqueig militar nord-americà, que talla el flux comercial iranià i l'enviament de cru a països com la Xina, l'Índia o els propis aliats de Washington a Àsia, com el Japó i Corea del Sud.

El president nord-americà tracta de mostrar al món que és ell qui porta la veu cantant, mentre els iranians obeeixen sense dir ni piu, i de passada partir amb avantatge davant una nova ronda de diàleg. Alhora, evidencia la seva ineptitud en menysvalorar un enemic que ha vist eliminada gran part de la seva cúpula de poder i danyades les seves infraestructures militars i civils, i que tot i així manté una inusitada resistència, similar a la que els EUA van afrontar en escenaris on també va fracassar el seu exèrcit, com el Vietnam o l'Afganistan.

L'Iran recupera l'avantatge a Ormuz

Finalment, la reobertura d'Ormuz amb prou feines va durar una jornada i les autoritats iranianes van recuperar aquest dissabte l'"estricte control" de l'estret, amb atacs puntuals a alguns vaixells que van tractar de burlar el bloqueig. Les fitxes tornaven a la casella de partida i la nova ronda de negociació que el mateix Donald Trump anunciava com a imminent s'encallava a pocs dies de concloure la treva.

El Govern persa va destacar que la decisió de tornar a posar l'estret d'Ormuz "sota una estricta gestió i control per part de les forces armades" de l'Iran responia a aquest bloqueig imposat pel Pentàgon a la zona des del 13 d'abril i que Teheran considera com un acte de "pirateria" nord-americana i un exemple més de les reiterades mentides de Trump.

Asseguradores, armadors, navilieres i empreses petrolíferes han encaixat molt malament aquest cúmul de contradiccions de l'estratègia del president dels Estats Units. Tals vaivens i la decisió de l'Iran de seguir mantenint el forrellat a Ormuz han pausat, per exemple, la retirada de mines escampades per l'Iran a l'estret, sense la qual la navegació segueix sotmesa a la major incertesa. Ningú s'arriscarà a navegar per aquestes aigües si no se li indica amb precisió on estan situades aquestes mines, i és l'Iran el que coneix tal informació.

I encara que els principals vaixells de guerra iranians van ser enfonsats pels EUA al principi de la guerra, la Guàrdia Revolucionària de l'Iran encara disposa de llanxes ràpides de difícil detecció i amb les quals poden amenaçar puntualment el trànsit comercial a la zona. Els portaavions dels EUA i les seves aeronaus de combat poc poden fer davant tàctiques barates a base de mines marines i atacs furtius navals que tenen com a principal fortalesa infondre por als vaixells que solquen Ormuz.

El flux del comerç d'hidrocarburs a través de l'estret d'Ormuz arriba anualment als 510.000 milions d'euros, amb el cru i gas procedents de l'Iran, l'Aràbia Saudita, Qatar, els Emirats Àrabs Units i Kuwait principalment. El 2015, cada dia creuaven prop de 20 milions de barrils de petroli i els seus derivats, això és una cinquena part del volum del cru mundial.

Bab al-Mandeb, l'altre estret amenaçat

Però no només és el pas d'Ormuz el punt en el qual es pot ressentir l'economia mundial per la guerra deslligada pels Estats Units i Israel. Un altre escenari geogràfic d'Orient Mitjà on han saltat totes les alarmes en els últims dies és l'estret de Bab al-Mandeb, que connecta el mar Roig amb el golf d'Aden i l'oceà Índic.

Els aliats hutís dels iranians que controlen part del Iemen han amenaçat amb bloquejar aquesta via marítima de poc més d'un centenar de quilòmetres si els EUA mantenen el seu setge naval a l'Iran. Els hutís ja van atacar interessos israelians des que va començar la invasió de Gaza a l'octubre de 2023 i ara estan preparats per dirigir els seus míssils contra els vaixells que passin per l'estret si això convé a l'estratègia de l'Iran.

Diàriament passen per Bab al-Mandeb prop de 4,5 milions de barrils de petroli amb destinació a Occident, travessant després el mar Roig i sortint pel Canal de Suez cap al mar Mediterrani. A més, transiten per aquest estret el 8% dels enviaments mundials de gas natural liquat, d'aquí també la seva importància vital. Si coincidissin tots dos bloquejos, el de l'estret d'Ormuz i el de Bab al-Mandeb, les conseqüències per a l'economia mundial serien catastròfiques.

Encara que aquesta setmana es puguin veure les delegacions dels EUA i l'Iran al Pakistan, les perspectives d'un acord de pau definitiu són minses. Hi ha una tercera força en competició, Israel, que té un historial a l'hora de boicotejar negociacions molt extens. També amb el Líban, país on l'exèrcit israelià va obrir un segon front d'aquesta guerra en curs.

El factor israelià de la guerra

Israel va començar a bombardejar el sud del Líban i part de Beirut ja des del dia 2 de març, utilitzant com a pretext uns coets llançats pel grup islamista Hezbol·là contra el seu territori que no van causar víctimes. Hezbol·là és una d'aquestes organitzacions xiïtes aliades de Teheran a bona part de l'Orient Mitjà i d'aquesta manera mostrava el seu rebuig a l'atac nord-americà i israelià sobre l'Iran.

Israel va aprofitar l'oportunitat. Va arrasar part del sud del Líban i va utilitzar les cinc divisions que té en aquest país des de l'anterior invasió de 2024 per apoderar-se de més territori. De passada, va portar la guerra a Beirut, on va polvoritzar molts barris xiïtes. Més de 2.300 persones van morir en aquests atacs i prop d'1,2 milions de libanesos van ser obligats a deixar les seves llars. També va destruir ponts i carreteres per evitar el retorn dels desplaçats.

Trump, que va ser pressionat pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, per iniciar la guerra contra l'Iran sense un pla de sortida, es va prendre la revenja i va obligar el dirigent israelià a acceptar una treva al Líban dijous passat. No obstant això, l'exèrcit israelià ha continuat bombardejant el sud del Líban. El seu objectiu és enderrocar la major part dels edificis allà existents per traçar una "línia groga" que, a semblança de Gaza, marqui l'annexió de fins a un 10% del Líban.

Malgrat tot, molts libanesos estan tornant als seus llocs d'origen, tant en els suburbis de Beirut atacats per Israel com a la zona sud del Líban, tot això malgrat les advertències israelianes perquè no retornin els desplaçats. Les autoritats libaneses intenten rehabilitar alguns dels ponts sobre el riu Litani que separen aquesta regió meridional de la resta del país, com el de Qamiyeh, amb el risc extrem que, si l'alto el foc de deu dies acordat amb Israel es trenca o no es renova, l'exèrcit israelià reprendrà el bombardeig d'aquests objectius.

L'alto el foc de deu dies entre el Líban i Israel es va signar sense tenir en compte Hezbol·là, que és realment contra qui s'està combatent l'exèrcit israelià. La fragilitat de la treva i la seva violació constant per Israel al Líban ofereixen poques esperances que l'acord perduri molt, sabent a més que aquest alto el foc li va venir imposat a Netanyahu des de Washington.