La descoordinació entre els Estats encareix en milers de milions el gegantesc rearmament d'Europa

Mentre els ministres europeus es reuneixen aquesta setmana per abordar la guerra en curs a Ucraïna i el grau de preparació defensiva del bloc per fer front a una eventual agressió russa, la qüestió de crear una estratègia coordinada de rearmament s'ha convertit en una prioritat. La despesa en defensa dels diferents governs ha arribat a uns nivells que no es veuen des de la Segona Guerra Mundial. I en plena carrera per aquest rearmament, augmenten els dubtes sobre l'eficiència de la despesa i la falta d'adquisicions conjuntes. Així ho evidencia una investigació del consorci periodístic Investigate Europe, en la qual Público participa com a únic mitjà a Espanya.

Els membres europeus de l'OTAN preveuen gastar 1,2 bilions d'euros en armes i equipament entre 2025 i 2030, segons xifres recents de l'Institut Internacional d'Estudis Estratègics (IISS, per les sigles en anglès) i dades dels governs nacionals obtinguts per Investigate Europe. Aquesta despesa sense precedents equival a sis anys del pressupost total de la Unió Europea.

El Ministeri de Defensa del Govern de Friedrich Merz té documents sobre aquest tema bastant reveladors: només Alemanya preveu gastar 397.000 milions d'euros en rearmament per crear el que el canceller ha denominat l'"exèrcit convencional més fort" d'Europa. La postura del mandatari alemany evidencia un enfocament per prioritzar els interessos nacionals que s'observa a tot el continent.

La Unió Europea no disposa actualment d'una política comuna exhaustiva sobre despesa en defensa i cada país prioritza la sobirania nacional i duu a terme el rearmament en els seus propis termes. Investigate Europe, després de nou mesos de recerca en deu països, una anàlisi de dades sobre adquisicions i entrevistes amb desenes d'experts militars i polítics, revela l'abast de la fragmentació de l'estratègia per al rearmament d'Europa.

La fragmentació del mercat

"Cada Govern encarrega quantitats relativament petites a proveïdors individuals, que normalment són proveïdors nacionals, i per això el preu per unitat és realment més elevat", afirma Guntram Wolff, economista del think tank belga Bruegel." Així que sí, estem gastant massa per al que finalment obtenim. I això és -en part- resultat de la fragmentació del mercat", continua l'expert.

Els exèrcits europeus compten amb 178 sistemes d'armes diferents, mentre que les Forces Armades nord-americanes gestionen només una trentena. El Servei d'Estudis del Parlament Europeu ha estimat que els governs "han perdut i segueixen perdent aproximadament 44 cèntims per cada euro invertit en equipament de defensa a causa de la falta d'un enfocament comú integrat".

França i Alemanya van intentar construir conjuntament un caça que mai va arribar a completar-se. El cost va ser de 1.000 milions per Berlín i el doble per París

Això es veu, per exemple, amb el cas d'Alemanya. La compra de 200 nous vehicles de combat d'infanteria Puma als gegants armamentístics nacionals Rheinmetall i KNDS costarà a l'Estat 4.200 milions d'euros, és a dir, uns 20 milions per unitat. En canvi, fins a nou països europeus estan equipant els seus exèrcits amb el vehicle de combat d'infanteria CV90 de l'empresa britànic-sueca BAE Systems Hägglunds. Aquest també compleix els estàndards de l'OTAN, però té un cost de 10 milions d'euros per vehicle, entre altres raons, perquè s'estan fabricant més de 1.000 unitats per a nombrosos països.

No menys controvertida és la instal·lació en els 34.000 vehicles de la Bundeswehr (l'Exèrcit alemany) d'un sistema de ràdio digital de Rohde & Schwarz, una eina que porta molt de temps utilitzant-se en altres llocs d'Europa. Alemanya ha ordenat fabricar-la de nou a través d'una empresa nacional per un cost superior als 2.000 milions d'euros. "El que em preocupa fins i tot més que el preu és el fet que, en aquests moments, no funciona en absolut. Estem gastant molts diners en coses que no funcionen", denuncia Sebastian Schäfer, diputat dels Verds al Parlament alemany.

Les ineficiències de la despesa s'estenen per Europa

Aquest tipus de pràctiques no només afecten a Alemanya: altres grans països segueixen la mateixa lògica nacional. Itàlia, sense anar més lluny, ha augmentat enormement la seva despesa en defensa, però l'adquisició de noves armes es gestiona gairebé exclusivament a escala nacional i la majoria dels contractes recauen sobre empreses nacionals com Leonardo.

Malgrat l'excessiu endeutament de l'Estat, que al març del 2026 aconseguia el 138% del PIB, el Govern de Giorgia Meloni va acordar augmentar la despesa militar i elevar-la des dels 45.000 milions fins als 61.000 durant els pròxims anys. Especialment costosa és la construcció prevista de nous carros de combat i vehicles blindats, com el Panther KF51 i el Lynx KF41. Leonardo està desenvolupant el projecte, de 20.000 milions d'euros, en col·laboració amb Rheinmetall. Això passa mentre el fabricant francoalemany KNDS està desenvolupant un projecte realment similar.

Bruno Marton, senador del Movimento 5 Stelle que aprova les sol·licituds de finançament que el Govern presenta al Parlament, respon taxatiu en ser preguntat per la seva valoració de la despesa. "Som el caixer automàtic del Govern. No té sentit produir tots aquests tancs en un país que limita amb els Alps al nord i amb el mar per tots els costats", afirma Marton. "Ara estem tancant contractes que es van decidir el 2023. Continuaran sent útils quan la guerra d'Ucraïna hagi canviat per complet?”, continua. 

Itàlia havia tingut l'oportunitat d'incorporar-se al projecte de carros de combat liderat per KNDS, però "només se li van oferir condicions com a llicenciatari, una posició que no es pot considerar avantatjosa ni beneficiosa per al país", explica a Investigate Europe Pietro Serino, cap de l'Exèrcit de Roma fins al 2024. "Amb el nou acord Leonardo-Rheinmetall, en canvi, hi haurà un repartiment al 50%. És un acord avantatjós per Rheinmetall, per Leonardo i, sobretot, per a l'Exèrcit d'Itàlia", afegeix.

Albares aposta per avançar amb els països que estiguin "decidits" per tenir "200.000 soldats sota un comandament europeu únic"

I així és exactament com funciona també el negoci a França. L'Estat sempre ha gestionat internament la producció d'armament i té participacions en grans corporacions com Thales i Safran. Com a conseqüència, les tropes franceses només compren a l'estranger en casos excepcionals.

Emmanuel Chiva, responsable de la Direcció General d'Armament (DGA) de França entre el 2018 i el 2022, explica amb claredat com concep l'elit militar gal·la la cooperació europea. "Podem produir de tot, però donat l'estat actual de les nostres relacions i intercanvis internacionals, ens trobem en una situació en la qual -de vegades- hem de dir: França està marcant el camí en aquest o en aquell sistema d'armes, veniu amb nosaltres, que us podem guiar".

Els caces s'enfronten entre si

Aquesta priorització dels interessos nacionals va quedar especialment palesa quan França i Alemanya van intentar unir forces per construir un caça de nova generació. La iniciativa FCAS es va posar en marxa fa una dècada amb un gran desplegament per part d'Angela Merkel i Emmanuel Macron. No obstant això, mai no va arribar a completar-se, fonamentalment perquè la francesa Dassault no volia compartir el lideratge amb Airbus, el consorci francoalemany-espanyol.

L'estiu passat, el canceller Friedrich Merz va anunciar el final del projecte FCAS. Segons les informacions publicades llavors, va tenir un cost de 1.000 milions d'euros per a les arques del Govern alemany. I la despesa ha estat del doble en el cas de París. La senadora francesa Hélène Conway-Mouret va afirmar que l'aliança era com "un matrimoni forçat", atès que "quan obligues a estar juntes dues persones que no confien l'una en l'altra -que sempre han estat, diguem, enfrontades-, resulta tot molt complicat".

Itàlia, mentrestant, intenta desenvolupar un projecte similar, aquesta vegada en aliança amb el Regne Unit i el Japó, per construir un caça de sisena generació, el GCAP (Global Combat Air Programme). L'avió serà furtiu, com l'F-35 nord-americà, però, en aquest cas, estarà gestionat mitjançant una xarxa de computació al núvol capaç de comunicar-se en temps real amb tots els sistemes d'armes.

El mer fet de desenvolupar un sistema d'aquest tipus té un cost de, almenys, 100.000 milions d'euros , fins i tot abans de trobar compradors. Enguany, Itàlia ha augmentat el pressupost per a la fase de desenvolupament des dels 6.000 milions d'euros previstos inicialment fins a 19.000 milions, que es gastaran durant els pròxims nou anys. El país segueix subjecte al procediment de dèficit excessiu de la UE.

Interessos nacionals

El pla de la Comissió Europea per a una estratègia col·lectiva de defensa va ser aprovat l'any passat per tots els governs: és el denominat Full de ruta de Preparació per a la Defensa. El text, no obstant això, no ha tingut conseqüències pràctiques: només el 10% de tota la despesa en defensa es canalitza a través de la UE, mentre que tota la resta continua gestionant-se mitjançant iniciatives nacionals.

Federico Santopinto, director de recerca d'Iris, una xarxa d'instituts de recerca independents, té una conclusió senzilla sobre per què els governs fan als seus països el contrari del que prometen a Brussel·les. "Intel·lectualment entenen que l'única manera d'afirmar la sobirania europea és treballar a escala de la UE mitjançant la integració", afirma Santopinto. "D'altra banda, no volen perdre poder; volen finançar la seva pròpia indústria perquè aquesta és una visió purament nacional", matisa.

SAFE permet que tots els contractes signats abans de juny del 2026 puguin utilitzar els préstecs per finançar compres nacionals

La Comissió ha posat en marxa un programa de préstecs de 150.000 milions d'euros, denominat SAFE, per a finançar la despesa en defensa. Això permet als governs molt endeutats estalviar milers de milions en interessos, perquè tots responen de manera conjunta. A canvi, haurien de gastar els diners en adquisicions europees també de manera conjunta. "És un avanç molt positiu", explica a Investigate Europe el comissari de Defensa, Andrius Kubilius. "Vam tenir 19 països que es van sumar i van sol·licitar un préstec: dos terços dels plans d'inversió es basen en adquisicions conjuntes", aclareix.

SAFE, no obstant això, conté una important llacuna. El programa estableix que tots els contractes signats abans de juny del 2026 poden utilitzar els préstecs per finançar les llistes de compres nacionals, així com adquisicions d'armament a empreses nord-americanes. Preguntat sobre això, el comissari Kubilius es limita a respondre: "Aquesta va ser la manera d'aconseguir el que podríem anomenar un compromís".

Santopinto, per part seva, es mostra escèptic respecte als avantatges de la iniciativa. "SAFE farà el contrari del que hauria de fer: agreujarà la fragmentació de la indústria de defensa i del mercat europeu de defensa en lloc d'europeïtzar-lo". Més positiva és la valoració d'Alessandro Marrone, que s'ocupa de qüestions relacionades amb la defensa a l'Institut d'Afers Internacionals de Roma. "Amb el proper pressupost de la UE (2028-2034), les coses canviaran. Primer hi haurà molts diners, almenys 131.000 milions d'euros per repartir entre espai i defensa. I després, la Comissió dirà als governs que facin els seus projectes conjuntament mentre ella proporciona cofinançament, que serà substancial, no marginal", respon l'expert.

La lliçó d'Ucraïna

La fragmentació de la despesa no és l'única preocupació. També ho és la incompatibilitat entre els sistemes d'armes. Les Forces Armades ucraïneses ho van descobrir a un alt cost quan van rebre innombrables partides de munició, tancs i altres equips que no eren compatibles entre si.

El subcap del Comandament Logístic d'Ucraïna, el general Andrii Sliusar, explica a Investigate Europe que gestionar sistemes tan dispars suposa un enorme desafiament. "Tenim al voltant de 300 tipus diferents de vehicles blindats i això suposa una càrrega molt pesada per a la logística, perquè tots aquests vehicles han de mantenir-se constantment preparats per entrar en acció; requereixen un manteniment periòdic i, per tant, cal proporcionar-los reparacions i peces de recanvi", assenyala. El resultat és un "zoològic tecnològic", insisteix el general. "El Caesar [canó], per exemple, només dispara munició destinada al Caesar, mentre que el Panzerhaubitze 2000 alemany només dispara munició destinada al Panzerhaubitze 2000", detalla.

Oleksii Reznikov, ministre de Defensa durant els primers anys de la guerra, considera que la naturalesa canviant del conflicte —des dels tancs i l'artilleria convencionals cap als sistemes robòtics i els drons, sovint, molt més barats— està generant nous reptes per a les adquisicions. "Avui, dos drons FPV que costen 500 dòlars cadascun poden destruir un tanc que val 12 milions de dòlars", afirma Reznikov sobre el conflicte a Ucraïna. "Són males notícies per a les grans corporacions, perquè ara les startups, els fabricants de drons i els sistemes de guerra electrònica construeixen coses en garatges. Els portaavions són cada vegada més irrellevants".

El dubte està en quan aconseguiran els nostres governs alliberar-se de les seves indústries nacionals per a produir realment les armes del futur. A Madrid, José Manuel Albares, ministre d'Afers Exteriors espanyol, té clar com hauria d'abordar el continent les seves futures necessitats de defensa. "Hi ha dos passos que em semblen obvis i bastant senzills: la integració de les indústries de defensa i construir una cooperació comuna en matèria de seguretat", respon. "No cal que participin els 27 països de la UE, però els que estiguem més decidits hauríem d'avançar en això. Serien necessaris al voltant de 200.000 soldats sota un comandament europeu únic", acaba Albares durant una entrevista per Investigate Europe.