Entre la censura i l'assassinat, la premsa es converteix en un objectiu militar en la guerra a l'Orient Mitjà

La llibertat de premsa torna a ser un dels objectius a abatre durant la guerra a Orient Mitjà. El catàleg de fórmules per silenciar periodistes a la regió és molt divers: amenaces, censura, apagades informatives, talls d'Internet, atacs aeris a emissores, diaris i televisions, així com detencions i atacs contra la integritat física dels treballadors de la informació. El cas més extrem és l'assassinat de periodistes.

Des del començament de la contesa a Orient Mitjà el passat 28 de febrer, el Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ per les seves sigles en anglès) ha registrat la mort de set periodistes. D'aquests, cinc eren libanesos, un palestí i un iranià. Tots van morir sota els atacs d'Israel, segons les indagacions del Comitè.

En el moment de publicar aquest article, el CPJ ha pogut certificar que almenys tres d'ells van ser assassinats. Segons la definició del CPJ, això vol dir que les seves morts van ser el resultat "d'un homicidi selectiu, premeditat o espontani, en represàlia directa per la feina del periodista".

D'acord amb el Dret Internacional Humanitari, els treballadors de la informació són considerats civils i, per tant, estan protegits. Els atacs contra ells, així com contra les infraestructures dels mitjans de comunicació, poden constituir un crim de guerra o de lesa humanitat, com recull l'article 8 de l'Estatut de Roma. Malgrat la brutalitat i il·legalitat d'aquests actes, Israel i els EUA no han dubtat a posar-los en pràctica durant aquestes quatre primeres setmanes de guerra.

Del costat iranià, els esforços dels aiatol·làs per silenciar els periodistes s'han centrat dins de les seves fronteres. Allà, els talls d'Internet han dificultat als iranians sortejar la censura i accedir a informació no controlada pel règim. Al mateix temps, les forces de seguretat de l'Estat, amb més poder durant la guerra, han intensificat les detencions de qualsevol veu sospitosa de ser dissonant amb el règim.

Periodistes morts

El primer treballador de la informació mort en el context de la nova guerra a Orient Mitjà va ser el periodista de l'agència de notícies iraniana Tasnim, Masoud Salimi. Va ocórrer el 7 de març, durant els atacs aeris perpetrats per Washington i Israel contra la ciutat iraniana de Qom. Com aquest, tots els casos exposats en aquest article han estat recollits per la cronologia d'atacs a la llibertat de premsa elaborada pel CPJ.

Dos dies després va ser assassinada Amal Shamaly, periodista de Ràdio Qatar, quan va ser atacada la tenda de campanya on estava allotjada. Les IDF van negar al CPJ que aquest atac s'hagués produït. La negació, el silenci i les evasives són tècniques utilitzades per Israel per desviar el focus dels seus atacs a la premsa. Així va ocórrer quan el Comitè va demanar explicacions a les IDF per l'atac contra l'edifici de Beirut (Líban) en el qual vivia el periodista del mitjà Al Manar, Mohamed Sherri.

Aquest mitjà forma part de la xarxa empresarial de Hezbol·là, l'ala militar de la qual es troba en guerra amb Israel. Quan deu dies després de la mort de Sherri, l'Exèrcit israelià va assassinar Ali Shuaib, també periodista d'aquesta cadena, i les IDF van optar per justificar-ho al·legant que es tractava "d'un terrorista" de Hezbol·là que es feia passar per periodista, tal com va recollir la CNN. En declaracions a Ara, un company de professió de Shuaib va negar rotundament les acusacions d'Israel i va afirmar que el periodista portava "més de 35 anys cobrint el sud [del Líban]".

En el seu comunicat, les IDF no van fer cap referència a la periodista Fatima Ftouni o el seu germà, el càmera Mohammad Ftouni, tots dos treballadors del canal Al Mayadeen, assassinats en el mateix atac que el que va posar fi a la vida de Shuaib. En un comunicat del CPJ publicat arran dels assassinats, l'organisme recorda a Israel que "els periodistes no són objectius legítims, independentment del mitjà pel qual treballin".

Per al Comitè, les morts de periodistes al Líban a mans d'Israel segueixen "un patró inquietant" en què "Israel acusa periodistes de ser combatents actius i terroristes sense aportar proves creïbles". Aquest ha estat àmpliament reproduït a Gaza, que des de 2024 s'ha convertit en el lloc del món més perillós per als periodistes.

Amenaces i assalts

Les amenaces són la fórmula més comuna d'assetjament a periodistes arreu del món. Des de simpatitzants de Hezbol·là, fins a la policia israeliana, membres de les Forces de Mobilització Popular de l'Iraq, passant per simples compatriotes enfadats, al voltant d'una desena de periodistes libanesos, palestins i, en menor mesura, israelians i nord-americans, han estat amenaçats o obstaculitzats mentre cobrien els efectes d'aquesta nova guerra a l'Orient Mitjà.

D'acord amb el recompte del CPJ, quatre d'ells van arribar a ser agredits per civils libanesos mentre feien la seva feina. Dos periodistes més de Russia Today, "perfectament identificats", segons va indicar el mitjà per al qual treballaven, van ser atacats per les IDF al Líban. Tots dos van ser ferits per la metralla i hospitalitzats. Dies després, van repetir aquesta operació amb altres periodistes libanesos. Segons Elissar Kobeissi, corresponsal de RSF al Líban, els objectius d'aquests atacs són evidents: "Estan pensats per produir-se just al costat dels periodistes amb la finalitat d'impedir que s'hi acostin".

Atacs a infraestructures de mitjans de comunicació

Una altra forma de dificultar el flux d'informació entre la població civil és mitjançant atacs a emissores, platós i redaccions de la premsa. La força combinada dels EUA i Israel ha aplicat repetidament aquesta estratègia a l'Iran. Des del 28 de febrer, el mitjà més atacat ha estat l'emissora estatal Radiodifusió de la República Islàmica de l’Iran (IRIB), situada a Teheran. D'acord amb la informació del CPJ, els atacs aeris al nord-oest del país també van impactar en la televisió kurda associada a IRIB, Kurdistan Network Television.

A la capital iraniana també han estat danyades les instal·lacions de la televisió qatariana Al-Araby. Al Líban, els atacs de Washington i Tel Aviv han danyat els estudis de l'emissora Al Nour, al sud del Líban, i l'edifici de Beirut on hi havia la televisió Al-Manar. La Mitja Lluna Roja ha informat de ferits en alguns d'aquests atacs, tot i que el CPJ reconeix que podrien ser més, ja que la informació disponible és encara escassa.

Detencions i interrogatoris a periodistes

Les autoritats israelianes han detingut i identificat temporalment sis periodistes durant el primer mes de guerra. En el cas d'Israel, la nacionalitat dels detinguts evidència qui són els països amb els quals manté certa tensió durant un conflicte obert. Entre ells hi havia un fotoperiodista palestí i cinc turcs. Dos d'ells, corresponsals de l'edició turca de CNN, van ser arrestats durant una emissió en directe. Segons van informar el CPJ, les IDF van confiscar els seus materials i van revisar els seus telèfons mòbils sense permís.

En el cas del règim iranià, les detencions s'han dirigit contra els seus propis ciutadans. El CPJ recull en la seva cronologia sobre les violacions a la llibertat de premsa l'arrest del documentalista iranià Mojgan Illanlou, al costat del seu marit, el productor Mohammad Pirhadi, i la filla de tots dos, Leila Pirhadi. El 2023, la participació d'Illanlou en les protestes de Dona, Vida i Llibertat li va costar una condemna a 74 fuetades i nou anys de presó, encara que després va ser amnistiada.

D'acord amb les informacions de BBC Persian recollides pel CPJ, la nova detenció de la documentalista es va produir sense ordre judicial i amb violència. De moment, es desconeix on es troba retinguda la família ni en quin estat. Aquest arrest forma part de les expressions de creixent repressió i autoritarisme de l'Estat iranià.

La inèrcia de la censura provocada per la guerra també ha arribat a països que no estan implicats directament en el conflicte, com l'Índia o Qatar. A l'inici de la contesa, les autoritats índies van detenir dos periodistes per haver filmat un vaixell de guerra iranià atracat a les seves aigües. Per la seva banda, Qatar va arrestar un columnista palestí resident al seu territori per, presumptament, els comentaris que va fer en xarxes socials sobre la contesa, si bé el CPJ no va poder verificar de manera independent si aquestes van ser les raons.

El 31 de març va transcendir que la periodista nord-americana, Shelly Kittleson, va ser segrestada a Bagdad (Iraq). Les investigacions preliminars indiquen que els autors podrien pertànyer a les Forces de Mobilització Popular, un dels aliats de l'Iran al país.

Censura i autocensura als EUA, Israel i l'Iran

Els seus objectius militars són antagònics, però la seva tendència a la censura militar és similar. Des del 28 de febrer, el Govern nord-americà, l'israelià i l'iranià han aprovat noves directives i regulacions per controlar la informació que es publica sobre el conflicte. En els tres països, les autoritats competents han prohibit a la premsa, quan no a tota la població civil, compartir imatges dels llocs exactes en què cauen els míssils de l'enemic. L'argument que s'esgrimeix per justificar aquestes mesures és el de protegir la seguretat nacional en temps de guerra.

Aquest raonament està també implícit en les mesures aprovades als Estats afectats de forma indirecta per la guerra, com la regió autònoma del Kurdistan iraquià, Jordània, Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar o Emirats Àrabs Units. A més de limitar en diferent grau la difusió d'imatges on s'han produït incidents, alguns d'aquests països han prohibit l'accés als comptes de periodistes i mitjans de comunicació en xarxes socials.

En aquest context, els EUA no són una excepció. Washington porta des de finals de l'any passat intentant limitar la cobertura informativa que els mitjans fan de les polítiques de defensa i de guerra del Govern nord-americà. Amb la guerra a l'Iran, aquesta tendència s'ha intensificat. El primer intent de retallar l'accés a la informació dels periodistes va ser declarat inconstitucional a finals de març. Tot i així, el Pentàgon està intentant aplicar algunes d'aquestes restriccions, limitant les rodes de premsa i l'accés dels periodistes a la seva seu i als seus arxius públics.