Amman, un paradís enmig de l'infern: la capital jordana viu amb normalitat sota les alarmes antiaèries

Des que els Estats Units i Israel van llançar l'operació El Rugit del Lleó, provocant el caos regional des del 28 de febrer, l'únic país que no ha rebut cap atac del golf aràbic ha estat el Iemen. No obstant això, hi ha un altre país que es troba enmig del polvorí de l'Orient Mitjà però que al llarg de les dècades ha aconseguit mantenir la pau mentre que els seus veïns es dessagnen per la guerra: Jordània.

Malgrat la seva política pacifista, el Regne de Jordània també ha patit atacs en aquesta guerra: el primer dia, dos míssils balístics iranians van ser interceptats en el seu espai aeri. La base militar Al-Azraq, compartida entre la Bundeswehr (on 200 tropes alemanyes comparteixen base amb l'exèrcit nord-americà) i els EUA, a l'est de Jordània, ha estat el principal blanc dels atacs. El major registrat en la guerra es va donar la matinada del diumenge al dilluns 9 de març, quan Amman va registrar 60 míssils i 59 drons llançats contra el seu territori, que van ser interceptats. En aquest atac, hi va haver 19 ferits per la caiguda de metralla que ja van ser donats d'alta.

“Els míssils estan lluny. No em molesta quan sonen les alarmes i els míssils creuen el cel”, explica a Públic Yassen, jove de 30 anys amo d'una sabateria en un dels carrers del centre d'Amman. “Nosaltres, els musulmans, no temem la mort. Quan morim ens convertim en màrtirs”, conclou.

La capital de Jordània i la resta del món àrab estan immerses en el Ramadà. L'activitat es redueix al mínim mentre la guerra segueix el seu curs. Amb prou feines hi ha turistes i els carrers estan mig buits.

Una calma que es veu interrompuda pel so de les alarmes antiaèries que s'activen cada vegada que un míssil travessa l'espai aeri jordà. No obstant això, ningú s'immuta quan sonen, ningú corre a cap refugi. Tots saben que els míssils que llança l'Iran tenen com a objectiu Israel.

“No et preocupis pel soroll. És per protegir-nos”, explica Rubí, una dona de 47 anys, filla de pare jordà i mare palestina. “Aquest és el lloc més segur a tot l'Orient Mitjà. El nostre rei, Abdul·là, advoca per la pau”, explica tranquil·la quan acaben d'udolar les sirenes, mentre passegem per un dels nombrosos centres comercials de la ciutat.

El primer dia de la guerra, malgrat que l'Iran va llançar un atac a la base d'Al-Azraq –que va ser neutralitzat– Mohamed, palestí que resideix a Estambul i que va quedar encallat a Amman quan anava a visitar la seva família al costat est de Jerusalem pel Ramadà per primera vegada en 10 anys, afirma que no es va espantar: “Jordània mai és blanc dels atacs, tots sabíem que aniria a la base americana”, explica. Les alarmes sonen almenys dues vegades al dia, cada dia, des que va començar l'intercanvi de míssils.

Jordània sempre ha tingut una posició molt sensible a la regió, liderant la diplomàcia àrab durant el genocidi a Gaza, explica l'analista polític-xilè Xabier Abu Eid. De moment, la posició del país és clara: l'interès és que la situació no continuï escalant i que l'esquitxi el menys possible.

A causa del seu interès a mantenir la pau, Jordània sempre s'ha mostrat com un aliat d'Occident. No obstant això, "Occident li ha fallat moltes vegades, ja que Joràania sempre ha estat molt clar amb que s'ha d'acabar amb l'ocupació israeliana per acabar amb la principal font de desestabilització a la regió, cosa que no ha passat encara", afegeix.

Els llaços de sang entre Palestina i Jordània

L'escenari que més tensa Jordània, segons l'analista, més fins i tot que la guerra regional, és la política israeliana de neteja ètnica a Palestina, i el fet que continua la narrativa en certs sectors del Govern israelià que el veritable Estat palestí és Jordània, tractant d'impulsar la major població palestina cap al país veí. Per això i per la seva demografia la qüestió palestina és sempre un tema central.

Israel i Jordània sempre han tingut friccions a causa de la causa palestina. Al país hi ha un percentatge significatiu de la població que és d'origen palestí . No existeixen xifres oficials, però diverses estimacions estimen que entre el 50% i el 70% de la població a Jordània prové dels territoris ocupats. La gran majoria té família a l'altre costat del pas d'Allenby (la frontera terrestre amb Israel prop del Mar Mort). L'únic que diferencia la bandera Palestina de la de Jordània és que la segona té una estrella.

De fet, part del que avui en dia es coneix com Cisjordània era territori del regne (en aquells dies anomenat Transjordània) que va perdre durant la Guerra dels Sis Dies de 1967. Així, Jordània és l'únic país de la regió que atorga passaport no només als refugiats palestins que resideixen de forma permanent al país. Molts palestins que resideixen a Jerusalem o Cisjordània també el porten.

Segons dades de la UNRWA, a Jordània hi ha registrades més de 2.200.000 persones refugiades de Palestina. Pràcticament tots gaudeixen de ciutadania plena en aquest país, a excepció dels 140.000 provinents de Gaza, que poden comptar amb passaports temporals que no impliquin la ciutadania, i no tenen dret a votar ni a treballar al Govern. Existeixen 10 campaments oficials de la UNRWA a Jordània, a més de tres no oficials. Només a la capital, hi ha establerts tres campaments, fundats en la dècada dels anys 50: Wihdat o New Camp, Jabal El-Hussein, i Baqa'a.

Una altra prova dels llaços que uneixen Jordània i Palestina ha estat el gran èxit que han tingut les polítiques de boicot contra empreses que han estat assenyalades per col·laborar amb l'ocupació israeliana. Explica Abu Eid que “si tu haguessis anat a Jordània abans de 2023, qualsevol hagués pensat que no hi ha país al món que consumeixi Pepsi com consumia Jordània: avui dia això pràcticament no existeix. Els McDonald's, que eren molt populars a Jordània, han baixat moltíssim. Starbucks també va haver d'acabar tancant una sèrie de sucursals”.

Després del 7 d'octubre de 2023, Jordània es va bolcar amb el poble palestí més enllà del nivell diplomàtic i polític, i la pròpia societat va començar a substituir els productes d'empreses que produeixen a Israel o donen suport a l'escalada bèl·lica per altres nacionals.

Un conflicte sense data clara de fi

L'objectiu del Pentàgon és acabar completament amb la capacitat militar iraniana. Des que va començar la guerra fa dues setmanes, 16 militars nord-americans han mort en atacs a bases militars de l'Orient Mitjà, i els últims atacs de l'Iran han deixat més de 50 ferits a Zarzir, al nord d'Israel.

A l'Iran, el líder Ali Jameneí va ser assassinat i el secretari de Defensa dels Estats Units, Pete Hegseth, va declarar el divendres 13 de març que el nou líder suprem de l'Iran, Mojtaba Khamenei, va resultar ferit i "probablement desfigurat".

Al Líban 800.000 persones han estat desplaçades i més de 800 persones han mort per atacs d'Israel, 350 d'ells membres de Hezbollah, segons els Estats Units.

Mentre la guerra regional continua, la vida segueix el seu curs a Amman, on els carrers s'omplen de vida a l'hora de l'iftar, moment en què cau la nit i els àrabs trenquen el dejuni. En aquestes dues setmanes de guerra, ni un sol jordà ha mort i els escassos ferits que ha produït ja van ser donats d'alta.

Ningú sap quan acabarà el conflicte, si durarà un parell de setmanes més o si s'allargarà durant mesos. Però una cosa és segura: res interromp la calma.