16 anys de silenci, tortures i assetjament del Marroc contra els presos sahrauís de Gdeim Izik

Fatma Zaoui desconeix si el seu pare és viu o mort. "Portem 14 dies sense saber res d'ell", explica durant una roda de premsa oferta als mitjans de tot el món el matí d'aquest dijous. L'última vegada que el va veure en llibertat va ser quan tenia quatre anys. D'això ja en fa 16. El seu pare, Hussein Zaoui, és un dels 19 condemnats arran del desallotjament de l'acampada de Gdeim Izik, als territoris sahrauís ocupats, que va tenir lloc el novembre de 2010.

Un mes abans, centenars de sahrauís havien aixecat aquest assentament en protesta per la falta d'oportunitats sota un règim que els assetja per la seva condició ètnica i per les seves aspiracions d'independència. En comptes de conquestes socials, els acampats van rebre brutalitat militar i policial i detencions arbitràries. Actualment, Rabat segueix exercint violència física i psicològica contra els 19 que finalment van ser condemnats en el marc de les protestes, coneguts com el grup de Gdeim Izik.

En protesta pels maltractaments constants que pateixen, nou dels condemnats es van declarar en vaga de fam el 23 de setembre passat. Segons les informacions que van poder recopilar els seus familiars a data de 14 d'octubre, només cinc continuaven sense alimentar-se. Són Hassan Dah, Sidi Abdallah Abbahah, Mohamed Bachir Boutenguiza, Ahmed Sbaai i Hussein Zaoui.

La filla d'aquest últim pres, Fatma Zaoui, aclareix als mitjans que "la suspensió de la vaga no significa que hagin desaparegut les causes que la van motivar" perquè "els nostres familiars continuen empresonats i les seves reivindicacions fonamentals continuen pendents". En canvi, els quatre presos que han suspès les seves vagues ho han fet "a causa de les comunicacions falses" que s'han emès des de "les presons en les quals es trobaven", "per motius de salut" o per l'empitjorament de "les mesures" que les autoritats penitenciàries han pres contra ells.

La vaga de fam és l'últim instrument de pressió de què disposen els presos sahrauís al Marroc davant el menyspreu de Rabat per les peticions de llibertat que l'ONU, Amnistia Internacional o Human Rights Watch, entre altres organitzacions, formulen des de fa gairebé dues dècades. Zaoui es pregunta llavors "de què serveix que l'ONU denunciï constantment aquestes violacions de drets fonamentals i reclami mesures concretes si els nostres familiars continuen en aquestes condicions?".

Rabat, sord davant l'ONU

Ja des de l'inici del procés judicial, Amnistia Internacional i Human Rights Watch van advertir que les confessions que van donar peu a la sentència del tribunal militar el 2013 havien estat obtingudes sota tortures. Per la seva part, el Comitè contra la Tortura de l'ONU va criticar que fos l'estament castrense qui jutgés el grup de Gdeim Izik.

El 2014, diversos experts del Grup de Treball de l'ONU sobre Detencions Arbitràries van visitar 22 dels condemnats en el primer judici. En el document que van elaborar posteriorment, van incidir en la crítica que el Comitè contra la Tortura havia fet un parell d'anys abans, van documentar el deteriorament de la salut dels presos i la desatenció de les autoritats penitenciàries a les denúncies de tortures i violacions formulades per diversos dels condemnats.

Malgrat que el judici es va repetir en instàncies civils el 2017, els resultats van ser similars. Els de Gdeim Izik van ser condemnats per la seva presumpta participació o complicitat en els enfrontaments violents amb els agents marroquins que van acabar, de forma intencionada o no intencionada, amb la vida d'11 d'ells. Les penes anaven des dels 15 anys fins a la cadena perpètua en el cas de vuit dels detinguts.

Cap impacte va tenir que, el 2023, el Grup de Treball de l'ONU sobre Detencions Arbitràries aprovés una opinió (23/2023) en la qual confirmava que la detenció dels 19 condemnats havia estat arbitrària perquè, entre altres qüestions, no se'ls va donar accés a un advocat ni van tenir un judici just. Per tot això, l'organisme de l'ONU va demanar l'alliberament immediat de tots ells.

Malgrat que Rabat es va comprometre el 2022 a cooperar voluntàriament amb els procediments especials de l'entitat multilateral, ha fet cas omís d'aquesta sol·licitud. No només això. La monarquia alauita no ha tornat a permetre que el Comitè de l'ONU contra la Tortura visiti les seves presons, malgrat les nombroses peticions formulades pels seus experts i pels familiars dels sahrauís empresonats. Tampoc ha permès que la Creu Roja Internacional visiti aquests llocs.

A mercè de la ceguesa internacional i davant el bloqueig de la intervenció dels organismes humanitaris, la situació dels presos polítics sahrauís a les presons marroquines no fa més que deteriorar-se, denuncien els seus familiars.

En aquest context, la vaga de fam iniciada pels condemnats resulta més perillosa. Un d'ells, Hassan Dah, va haver d'abandonar la vaga a causa del greu empitjorament del seu estat de salut. Després de dos dies sense saber on era, quan els seus familiars van poder visitar-lo "el van trobar en un estat de salut extremadament delicat", diu un comunicat emès per les famílies dels presos. Segons els va transmetre el mateix Dah, "va ser traslladat nu i sotmès a tortures i maltractaments durant el seu desplaçament a la nova presó". Els seus familiars exigeixen "una investigació immediata i independent sobre aquestes denúncies i garanties efectives per protegir la seva vida i integritat física".

Aquest cas recorda el de Naama Asfari, el conegut activista sahrauí, també membre del grup de Gdeim Izik, a qui la justícia marroquina va condemnar a 30 anys de presó per crims que ell assegura no haver comès. Asfari és un dels tres presos sobre els quals el Comitè contra la Tortura de l'ONU va emetre dictàmens específics sobre la vulneració dels seus drets fonamentals. El mes de juliol passat, el pres va deixar de menjar per denunciar les tortures sistemàtiques que pateixen ell i els seus companys. Passats els quaranta dies de vaga de fam, la comunicació entre la família del pres i el centre penitenciari on es trobava Asfari es va tallar de forma "abrupta i injustificada".

Durant les gairebé dues setmanes que van transcórrer fins que van tornar a conèixer on era van ser un suplici per a la família, que va denunciar la desaparició forçada del pres i va aconseguir obtenir el suport de les forces polítiques a l'esquerra del PSOE, així com del teixit associatiu sahrauí a Espanya. Actualment, Asfari continua complint condemna a la presó de Kenitra, al nord de Rabat.

Com demostra el cas de Naama Asfari, la falta d'informació sobre els presos polítics palestins, així com els llargs silencis als quals són sotmesos els seus familiars, no són fets puntuals, sinó part del modus operandi que apliquen les autoritats marroquines en la seva interlocució amb els familiars dels presos sahrauís.

Un càstig col·lectiu

Els familiars dels presos són víctimes directes de les condemnes dels seus familiars. Zaoui denuncia que els parents que viuen als territoris sahrauís ocupats es troben sota la vigilància constant de les forces de seguretat del Marroc. L'estigma de la presó marca tot el llinatge familiar, dificultant l'accés dels adults a la feina i el dels menors a una educació digna. Fatma Zaoui recorda el cas de la filla menor d'un altre pres del grup de Gdeim Izik, que va haver de deixar l'escola per l'assetjament escolar que rebia dels seus companys en relació amb la detenció del seu pare.

A tot això se sumen les detencions que pateixen els parents que protesten per les condicions en les quals viuen els qui compleixen condemna a presons marroquines. Durant la seva intervenció en la roda de premsa d'aquest 15 d'octubre, Fatma Zaoui va denunciar "la repressió soferta durant la manifestació organitzada el 12 d'octubre [a Rabat] pels familiars dels presos polítics sahrauís, que reclamàvem informació sobre els nostres éssers estimats". La intervenció es va saldar amb càrregues i "amb la detenció de diversos participants en la mobilització", segons les informacions de què disposa Zaoui.

Els parents del grup de Gdeim Izik també denuncien la política de dispersió que el règim alauita aplica als presos polítics sahrauís, que són internats en centres penitenciaris allunyats dels seus llocs d'origen on, en general, resideixen també els seus familiars. Per veure'ls, han de recórrer centenars de quilòmetres, si bé superar aquesta distància física no els assegura que puguin fer-ho.

Una de les últimes barreres que els separen dels seus parents és el silenci administratiu de les autoritats penitenciàries marroquines. Fatma Zaoui assegura que tant ella com les germanes, esposes, filles i mares dels detinguts que l'acompanyen en la roda de premsa d'aquest dijous han passat dies fent guàrdia a les portes de les presons en les quals compleixen condemna els seus parents, amb l'esperança de poder visitar-los. "De vegades estem tres o quatre hores", afirma la filla de l'activista, "d'altres no ens deixen veure'ls".

Les famílies denuncien "el silenci" al qual estan condemnades, tant informatiu com mediàtic. Volen "que el món parli sobre la situació dels presos polítics". Per això, "fan una crida perquè els advocats, els observadors internacionals i també la premsa internacional acudeixin a visitar aquests presos".