"Una guerra no comença amb un acte de violència, comença molt abans"

Després de caçar a moltíssims lectors amb Atrapa la llebre, obra distingida amb el premi de literatura 2020 de la Unió Europea, l'escriptora Lana Bastašić (Zagreb, 1986) acaba de publicar Dents de llet (Periscopi). Es tracta d’un llibre que reuneix 12 relats filats pel mateix comú denominador: abordar les conseqüències intangibles de la guerra a través dels ulls de nens i nenes.

L'autora tenia cinc anys quan va esclatar la guerra dels Balcans, i malgrat que assegura que no va veure el conflicte, sí en va patir les conseqüències.

Establerta a Belgrad des del 2019, la pandèmia la va agafar a Zagreb i com no en podia sortir, va aprofitar per escriure aquests contes on la innocència topa amb la foscor d'una societat marcada pel sexisme i la xenofòbia.

El tema de les mares absents ja estava present a 'Atrapa la llebre', i a 'Dents de llet' també també hi és. Per què ha volgut tornar-hi?

Aquesta cosa dels pares i les mares absents m'interessa molt, perquè clar és la generació dels meus pares, una generació que va patir molt, que va patir una guerra i una crisi brutal. I és una generació que tampoc ho ha pogut fer molt bé amb els nens. Es parlava molt de la identitat nacional, de religió, de política, però ningú s'adonava que tota una generació estava creixent amb pares absents mentalment, encara que siguin a casa.

I això fa que quan ho llegeixes t'adonis de les dimensions d'un conflicte bèl·lic i les seves conseqüències.

"Ningú s'adonava que tota una generació estava creixent amb pares absents mentalment, encara que siguin a casa"

Exacte, això és el que deixa conseqüències als de la meva generació i a les de després. És una cosa que es queda, com una mena de radiació que perdura anys i anys, també dins de la llengua. I no només per les coses que es diuen, sinó per les coses que no es diuen. Nosaltres com a adults pensem que els nens s'obliden d'aquestes coses, però ja sabem que no, al capdavall, nosaltres hem sigut nens… Subestimem les seves emocions, les seves pors, com veuen el món i ens oblidem que són éssers humans amb un univers tan complex com el nostre, encara que tinguin un llenguatge més senzill. A més, aquests primers set anys de vida són uns anys formatius i determinants que defineixen com serà una persona després.

Ens té acostumats a llibres incòmodes amb històries poc amables. És una voluntat literària?

És el que m'interessa a mi. Quan algú em diu que escriure és molt terapèutic, jo dic que per a mi no ho és gaire. Llavors també hi ha gent que em pregunta què em passa dins del cap, que escric coses molt fosques, però a mi m'interessen aquestes coses de la vida que tenen un punt d’horror i també els moments formatius. Perquè penso, si jo ho escric i almenys un pare o una mare abans de cridar als seus fills o tenir determinades reaccions s'ho rumia una mica, doncs ja val la pena.

Hi ha temes com la xenofòbia que apareixen d'una manera molt subtil i en boca de la mainada, com és el cas del darrer relat quan un dels nens diu que el pare ha tornat de la guerra contra els musulmans.

"Aquestes categories de cristià, musulmà, nosaltres les teníem interioritzades de molt petits, però no saps què vol dir"

Això va de com les coses que diuen els adults entren al llenguatge dels nens i els nens tenen aquesta cosa d'adaptar-ho a un conte de fades, a l'èpica, allò de nosaltres contra ells, els bons, els dolents. Però en aquest conte, després quan torna l'heroi s'adonen que no ho és, és només un home i es perd la il·lusió. Aquestes categories de cristià, musulmà, nosaltres les teníem interioritzades de molt petits, no saps què vol dir, però ja et diuen quina és la teva categoria. Això ho vaig tractar molt a la novel·la. Per exemple, jo no sabia que la meva àvia tenia un nom musulmà, perquè feia servir un nom semblant, una mena de nickname, i ho vaig veure en el seu document d'identitat quan jo tenia vint-i-pocs anys. I li vaig comentar i em va dir que no fes servir aquest nom. I això passa molt, i els nens en les seves categories senzilles van posant paraules.

Bona part dels personatges són nens, i un tema també molt present en aquests relats de Dents de llet és el pas de la infantesa a l'adolescència. Un pas que en el cas d'un parell de contes, ho exemplifica amb l'arribada de la menstruació.

És una cosa que m'interessa molt, com traumes o emocions que no passen pel llenguatge es queden dins del cos i com el cos després reacciona amb malalties, traumes el que sigui. La societat balcànica encara és molt patriarcal i quan les nenes arriben al moment de la menstruació, encara és més complicat, perquè encara tenim la dicotomia de o ets una nena angelical o ets un cos hipersexualitzat. I de cop ets una dona i penses que et poden passar coses dolentes i això fa por, però tampoc et pots infantilitzar per sempre. Per als homes, segons aquesta identitat masclista, el cos és una cosa molt dura, una muralla; i per a les dones el cos és una cosa que ha de rebre violència. I tota aquesta cosa de com els traumes van al llenguatge i passen al cos, i del cos al llenguatge, em sembla molt interessant. I pel que fa als nens, ja sabem que si els falta llenguatge ho expressen amb el cos.

Què ha sigut el més difícil d'escriure en aquests relats?

Per a mi el relat del Pa va ser molt difícil, perquè és l'únic autobiogràfic. I vaig trigar 20 anys en escriure'l, el tenia a dintre, però no sabia com fer-ho, no tenia clar el punt de vista, ni el tipus de llenguatge. Volia posar l'ansietat en el llenguatge i 20 anys després d'això, m'hi vaig posar i el vaig escriure més ràpidament que altres contes perquè el tenia molt a dins. I després també el van traduir, el van publicar en una revista als Estats Units, i a la meva ciutat a Bòsnia, una actriu dins d'un autobús en va fer un monòleg. Vull dir que el meu trauma, més tard moltes dones el van convertir en una història seva, perquè al capdavall també ho han viscut.

Hi torna sovint a Bòsnia?

Sí, hi tinc la meva mare i el meu germà, i hi vaig molt, i no només a Banja Luka, també vaig molt a Sarajevo, que és una ciutat que m'encanta i que té un festival de literatura molt bo.

Com estan les coses al seu país?

La tensió sempre hi és, és una cosa no resolta. La crisi de la Covid va posar altres coses damunt la taula, però ara amb les eleccions s'ha vist que segueixen les mateixes persones. A Sarajevo hi ha un altre home per la part Bòsnia, però per la banda sèrbia són els mateixos. Quan torno a casa la meva mare em diu que no obri els diaris perquè hi surten les mateixes cares, és com una mena de paràlisi. Puc no anar-hi deu anys que em trobaré els mateixos amb la mateixa propaganda.

Perquè creu que manen els mateixos? No hi ha voluntat de canvi o no hi ha alternatives?

"La part sèrbia està farta de nacionalismes i de feixismes, però pensen que no poden canviar res perquè els que manen tenen tot el poder"

Pel fet que crec que la gent ja no té esperança, la gent ja no creu que es pugui canviar res. La part sèrbia està farta de nacionalismes i de feixismes, però pensen que no poden canviar res perquè els que manen tenen tot el poder i la gent pensa que tant és si vota o no vota. I quan el poder aconsegueix portar els ciutadans en aquest extrem és molt trist. I els polítics guanyen dient les mateixes coses sobre nacionalitat i religió, vint-i-tants anys després continuem així! Per això moltíssima gent se'n va. Mira, vaig anar a un festival de literatura a Brussel·les, i a l'hora de marxar, a l'aeroport, érem quatre persones de Bòsnia amb quatre passaports diferents, i em va impactar molt. Ells guanyen vots i nosaltres marxem, però tampoc pots ser un heroi en un país on no tens feina.

Quina lectura fa de com s'està desenvolupant la guerra a Ucraïna?

És una cosa que a nosaltres que ja hem passat una guerra no ens ha sorprès perquè aquestes coses passen. Europa es pregunta com ha passat, i jo penso, doncs, mira, porten anys amb problemes… I als Balcans, què? No era un bosc fosc, teníem Coca-cola, Levi's,... No sé, em fa molta tristesa. Ara a Belgrad hem acabat un programa per donar residència a escriptors d'Ucraïna, volem mostrar una mica que la política oficial de Sèrbia, que està al bàndol rus, no és el de tothom. Però crec que l'important és que tothom s'adoni que aquestes coses poden passar en qualsevol moment i en qualsevol lloc. Sempre dic, una guerra no comença amb un acte de violència, comença molt abans i comença amb el llenguatge. Per això hem de cuidar molt el llenguatge que fem servir tant a les xarxes com als mitjans.

Ara que parla de les xarxes, la llibertat que permeten de poder dir el que es vulgui amb total impunitat i des del sofà de casa, creu que fomenta discursos més agressius?

Les xarxes estan polaritzant molt el món. L'algoritme està fet només per mostrar-te la teva opinió i rodejar-te dels que pensen com tu. I això no és el món. Jo només tinc Instagram i soc conscient que és un raconet. I em fa por, perquè els algoritmes estan polaritzant el món i ja hem vist les conseqüències d'això. Per exemple, el Brexit va ser una cosa molt polaritzada, l'elecció de Trump també, i són aquestes coses que et demostren que el món està cada vegada més polaritzat. El centre s'està perdent. Les maneres de parlar són agressives i si algú no està d'acord amb tu el bloqueges i amb això perdem diàleg, no parlem amb els que no pensen com nosaltres. Vaig llegir en algun lloc que la cosa més subversiva que pots fer avui és donar un like a una cosa que no t'agrada.