Eleccions municipals 2019"El gran èxit dels ajuntaments del canvi és haver situat a l'agenda temes com l'habitatge, la mobilitat o la transparència"

Les eleccions municipals del maig de 2015 van suposar una autèntica sacsejada al tauler polític. Les formacions més representatives del règim del 78 -Partit Socialista, PP i CiU- patien un retrocés important, sobretot a les grans ciutats, en paral·lel a la irrupció de candidatures de l'esquerra transformadora vinculades a Podem, els Comuns, la CUP, plataformes ciutadanes o antigues formacions municipalistes, entre d'altres. Barcelona, Madrid, València, Saragossa, Cadis, Palma, A Corunya, Santiago de Compostel·la, Badalona o Sabadell són només algunes de les ciutats que fa quatre anys van convertir-se en exemples dels anomenats ajuntaments del canvi. A l'espera que el proper diumenge superin o no la revàlida de les urnes, quin balanç se'n pot fer? Han complert les expectatives? Han canviat coses? Han topat amb els límits de la institució?

En parlem amb el doctor en Ciència Política Ricard Vilaregut, que acaba de publicar Ajuntaments pel canvi. Menys del que volien, més el que es pensaven (Pagès Editors). L'autor, partícip d'una de les experiències com a coordinador de govern de l'Ajuntament de Badalona entre 2015 i 2018, considera que els ajuntaments del canvi han representat "com a mínim la ITV del sistema. Un sistema que estava fet caldo i hi ha gent que el recupera i aborda reformes en profunditat". En aquest sentit, explica que l'arribada de tantes candidatures d'esquerres a alcaldies importants va ser possible "perquè el sistema polític va arribar al 2015 esgotat i sense projecte, amb dinàmiques de poder pel poder" i, alhora, aquestes opcions transformadores "eren canalitzadors de molta energia social acumulada durant molts anys de lluites i moviments socials. Existia un corpus teòric i pràctic molt assentat de dues dècades de lluita". "És la unió d'aquests dos factors, un sistema esgotat amb la irrupció d'unes forces emergents que traslladin molta energia social acumulada el que explica que guanyin i marquin l'agenda", afegeix. 

"Les candidatures del canvi canalitzaven molta energia social acumulada en anys de lluites i van vèncer a un sistema esgotat"

Per a Vilaregut, el gran èxit dels ajuntaments del canvi és "situar al centre de l'agenda temes com la mobilitat, l'habitatge, la transparència o les polítiques socials, que ja s'hi quedaran", a banda d'iniciar "transformacions internes" de l'administració "a nivell d'obertura democràtica". El llibre es basa en entrevistes en alcaldes i regidors de governs del canvi, en concret Dolors Sabater (Badalona), Jaume Asens (Barcelona), Juli Fernàndez (Sabadell), Conxa Juanola (Maó), Ignasi García (Castelló), Pilar Castillejo (Ripollet), Baldó Farré (Sort), Antoni Noguera (Palma) i Candela López (Castelldefels). Tots coincideixen a reivindicar que un mandat és insuficient per completar el projecte de canvi que plantejaven i, alhora, mostren les dificultats que han tingut per portar a terme determinades polítiques, ja sigui per la farragosa burocràcia institucional o pels topalls normatius i competencials.

I és que, segons recull l'autor al pròleg del llibre, els ajuntaments "només disposen d'entre el 13 i el 15% de pressupost total dels impostos i les tributacions que cada any rep l'Estat del conjunt dels ciutadans. (...) Els ajuntaments tenen poca capacitat per recaptar [si bé entitats com la Plataforma per una Fiscalitat Justa exposen mesures que podrien prendre]. (...) Quan hom veu un pressupost ordinari s'adona del poc marge real de què disposa l'administració local: entre un 90 i un 95% del pressupost és captiu, és a dir, vinculat a salaris, deute en inversions passades, i contractes a curt, mitjà i llarg termini amb tot un seguit de proveïdors".

Per tot plegat, Vilaregut opina que, com diu el títol del treball, "han fet menys del que volien, perquè portaven una agenda de canvi molt bèstia, però més del que es pensaven". Un dels problemes és que bona part d'aquests equips de govern no comptaven inicialment amb quadres especialitzats en la maquinària de l'administració pública i sobretot durant els dos primers anys han hagut de fer un "procés d'aprenentatge".

En paral·lel, "a partir de 2014, l'administració pública, el que anomeno deep state local, és a dir els interventors o secretaris, que depenen de l'Estat, per culpa de la mala praxis anterior i els casos de corrupció es tanca i es blinda a si mateix. El resultat és que allò que era fàcil de fer fa vuit anys, ara és impossible. La Llei Montoro [oficialment Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local (LRSAL] estableix que a partir d'aleshores els interventors i els secretaris ja no responen només penalment, sinó també patrimonialment quan hi ha algun cas. I això és molt important, perquè a partir d'aleshores en comptes de cinc informes en demanen deu i tot es fa molt més complicat". I a més a més, la normativa limita enormement la capacitat de fer inversions dels consistoris i de contractar personal, fins al punt que a Badalona, per exemple, han perdut 300 treballadors municipals els darrers anys.

"Com a mínim es mantindran el 26-M"

Segons Vilaregut, els ajuntaments del canvi han "posat a l'agenda política les enormes limitacions de l'administració local" i si bé subratlla que "es van fer reunions per abordar el que suposava la LRSAL, el dia a dia de la gestió municipal se't menja tot el temps i segurament va ser una lluita que es va donar, però no amb tota la intensitat que caldria". En aquest sentit, l'antic alt càrrec del govern de Dolors Sabater critica que en un ajuntament "tot ha de passar pels càrrecs electes i al final has de dedicar quasi totes les hores a reunions i gestions", de manera que no queda gaire marge per dedicar-se a fer política.

De cara a les eleccions, el politòleg pronostica que "les candidatures del canvi com a mínim es mantindran i n'hi ha que pujaran, com Ripollet [Decidim Ripollet, que reunia l'històric COP, la CUP i persones de Podem, s'ha ampliat amb els Comuns]. Crec que en la majoria de casos continuaran governant quatre anys més». Alhora reconeix que malgrat els discurs que proclamen "un peu al carrer i un a la institució", la realitat és que "l'administració et xucla totalment" i els darrers anys "la pota movimentista ha estat més fluixa". Vilaregut és partidari de candidatures àmplies, que aglutinin les diferents opcions d'esquerra al voltant de qui tingui més opcions d'arribar a l'alcaldia -"la Dolors [Sabater] a Badalona, la Colau a Barcelona, el Lluc [Salellas] a Girona"-, perquè al cap i a la fi el gruix dels projectes són compartits i "les candidatures del canvi no són de ningú", no poden atribuir-se a una força política en concret, ja que hi participen Comuns, CUP, Podem i, fins i tot, ERC.