La fuga de Marc Giró: quan TVE descobreix el talent i les cadenes privades el monetitzen

Atresmedia ha anunciat aquest dilluns que Marc Giró, que ja havia treballat per al grup com a col·laborador de Zapeando i Espejo Público, deixa RTVE i fitxa per un nou programa en la franja estel·lar de La Sexta. Per la seva banda, l'ens públic ha anunciat que emetrà les dues entregues que li queden de la temporada. Amb aquest moviment, el periodista se suma a una llarga llista de professionals que exposen RTVE com a cartera de talent del mercat audiovisual a Espanya.  

I és que l'anunci del fitxatge de Marc Giró torna a activar una seqüència coneguda a RTVE: visibilitat i legitimació a la pública, seguides del salt a una privada que ofereix centralitat i projecte. El seu cas no és anecdòtic, sinó el símptoma més recent d'una dinàmica ja coneguda a RTVE, on el talent consolidat acaba trobant fora el recorregut que dins esdevé cada vegada més limitat.

RTVE com a pedrera, la privada com a destí  

El cas de Vicente Vallés reforça aquesta lògica d'anada i tornada amb destinació final a la privada. Entre 1987 i 1989, el periodista va tenir una breu etapa com a redactor d'esports a la pública, abans del seu primer salt a Antena 3. Tot i que el 2008 va tenir un altre acostament amb TVE que va durar tres anys —aquesta vegada al Canal 24 hores—, el 2011 va tornar definitivament a Atresmedia per assumir l'edició nocturna d'Antena 3 Noticias, l'espai que acabaria per consolidar-lo.

També Pepa Bueno va arribar al seu punt d'inflexió després d'una llarga trajectòria de servei públic. Entre 1991 i 2012, va ocupar diferents càrrecs a RNE i TVE com a presentadora, directora i editora, participant en nombrosos projectes que van cimentar el seu prestigi professional. El 2012 va fer el salt al Grup PRISA, primer a la Cadena SER i després a El País, desenvolupant diversos projectes professionals fins al 2025, any en què va anunciar el seu retorn a RTVE.

El 1993, Pedro Piqueras va abandonar RTVE després de 16 anys encadenant projectes i va fer el salt a Antena 3. Més tard, el 2006, va iniciar una nova etapa a Telecinco, cadena en què va desenvolupar el tram final i més prolongat de la seva carrera fins a anunciar la seva jubilació el 2023. Malgrat la seva aparició puntual com a analista a Mañaneros el 2025, qui és un dels rostres més reconeguts de la televisió va dedicar la major part de la seva vida professional a la privada.

Matías Prats va seguir aquesta estela el 1998 i va abandonar RTVE després de 23 anys ininterromputs, per incorporar-se a Antena 3: cadena en què ha desenvolupat des d'aleshores la seva trajectòria i en què s'ha consolidat com una de les seves figures més representatives.

Quan el patró esdevé sistema  

El que es dibuixa no és una successió de decisions individuals ni una cadena de casualitats, sinó un patró que es repeteix de manera recurrent a RTVE, que apareix una vegada i una altra com l'espai de formació i descobriment, però no de destinació final. El contrast no és anecdòtic, sinó estructural entre una televisió pública pensada com a servei i un mercat audiovisual que premia la continuïtat i l'autoria. Per això el problema de fons no és el talent, sinó un model que la pública repeteix, incapaç de retenir aquells que ja han deixat de ser promesa i comencen a exigir projecte.

Un informe de la British Academy publicat el passat mes de novembre identifica les debilitats estructurals comunes als mitjans de comunicació de servei públic a Europa: inestabilitat en els models de governança, aversió al risc editorial i una manca de continuïtat estratègica que condiciona la seva capacitat d'adaptació. Tot i que l'estudi no aborda de manera explícita la retenció de talent ni les trajectòries professionals, sí que descriu un marc organitzatiu poc propici per sostenir projectes editorials forts i estables a llarg termini, un context que ajuda a entendre per què, una vegada i una altra, les carreres que es consoliden a la pública acaben buscant fora el seu propi recorregut.

Aquest esquema va tornar a fer-se visible el 2023, quan alguns mitjans van posar el focus sobre els sous dels presentadors de TVE, entre els quals Carlos Franganillo destacava com el més ben pagat de la corporació. La polèmica va obrir, a més, un debat recurrent sobre el marge real de RTVE per sostenir econòmicament els seus rostres més reconeixibles i sobre fins a quin punt la pública pot competir amb les privades en la retenció de les seves “estrelles”.

L'episodi no es va tancar amb una redefinició del seu paper dins de la pública, sinó amb l'anunci de la seva marxa als informatius de Telecinco. Una nova confirmació del patró: quan el talent arriba a la seva maduresa i passa a ocupar el centre del debat, el sistema respon amb sortida, reforçant la sensació que la pública continua sent el lloc on es comença, però no on es culmina una carrera.

El punt de partida, però no de destinació  

Convé introduir un matís, i és que la vida professional d'un periodista és, per definició, volàtil. I canviar de mitjà, de format o d'empresa forma part d'una professió marcada per l'exposició pública, els cicles informatius i la necessitat de reinventar-se. Tot i que la mobilitat no és, en si mateixa, un problema ni una anomalia, és cert que el fitxatge de Marc Giró funciona com a confirmació perquè encaixa en una dinàmica: RTVE com a inici, però no com a final.

Ja sigui per la inèrcia d'un model continuista, ja sigui per condicions econòmiques, el recorregut es repeteix. A Espanya, molts perfils de referència s'inicien a la televisió pública i acaben desplaçant-se cap a la privada: un mercat audiovisual que ofereix una projecció més gran i més marge de maniobra. Aquest trànsit, assumit gairebé com a norma, deixa una pregunta incòmoda surant a l'aire: pot una televisió pública sostenir la seva missió si acaba funcionant com una escola per als altres?