Del franquisme a l'actualitat: Una trentena de veus del Camp de Tarragona radiografien 65 anys d'una model de progrés "caducat"

El Camp de Tarragona que coneixem avui es va configurar fa 65 anys, quan el govern franquista va idear un "pla de progrés" -conegut com a Pla d'Estabilització- que va comportar la industrialització, i més endavant la turistificació, d'un territori principalment rural i amb l'agricultura i un teixit industrial propi com a principals motors econòmics. En nom d'aquest "progrés", els terrenys de fruita seca es van anar convertint en complexos industrials, petroquímics i nuclears, i la tradició industrial familiar va acabar sent residual. 

També en nom d'aquest "progrés", la costa tarragonina es va convertir en un pol d'atracció turístic per blanquejar un règim franquista aïllat amb el boom del turisme de sol i platja. La Costa Daurada era un paradís molt assequible per a la classe mitjana europea, i més endavant espanyola, un destí llaminer i molt barat. La dictadura hi va veure una oportunitat de poder especular en plena etapa "desarrollista", el nom pel qual es coneix aquest model de creixement accelerat. 

Un model turístic i industrial encara vigent actualment, i pel qual es vertebren les comarques del Camp de Tarragona. Una trentena de veus d'acadèmics, activistes i entitats del territori fan un exercici de memòria històrica i radiografien els 65 anys d'aquest model de "progrés" al llibre 65 anys de progrés. Balanç del desarrollismo a les comarques del Camp des del franquisme al canvi climàtic (Lo diable gros). Alerten que el territori encara paga el preu ambiental i social d'un creixement accelerat iniciat als anys 60 i que s'ha anat transformant al ritme dels canvis tecnològics. 

Les autores i autors, en els seus diferents vessants, posen el focus en una transició energètica que amenaça novament la zona amb macroprojectes solars i eòlics, "i en un context de crisi climàtica, que posa en evidència els límits d'aquest model de creixement", assenyala Xavi Milian, activista i principal impulsor del llibre. "Un creixement basat en un model econòmic extractiu que explota recursos naturals d'altres territoris -com l'aigua de l'Ebre o del Siurana- dels quals se'n beneficien sobretot grans empreses del sector industrial i turístic", explica.

Segons Milian, aquest model extractiu imposat pel franquisme que ha sobreviscut a la democràcia: la petroquímica, el monocultiu turístic, les nuclears i la centralització del poder econòmic. "El discurs del progrés —afegeix— ha servit per legitimar decisions preses des de fora del territori, a favor d'interessos empresarials i d'unes elits locals còmplices", denúncia. 

Les expropiacions de terres, l'arribada massiva de treballadors de fora i la construcció d'una gran indústria petroquímica van transformar completament la societat local

Ho corrobora Neus Baena, doctora en Estudis Humanístics per la URV amb una tesi sobre sacerdots obrers i Església antifranquista. "El franquisme va utilitzar el concepte de progrés per justificar una nova forma de dominació territorial", assenyala. "Les expropiacions de terres, l'arribada massiva de treballadors de fora i la construcció d'una gran indústria petroquímica van transformar completament la societat local", comenta.  

Aquell procés va generar, però, un moviment obrer fort i organitzat. "Als anys setanta, a Tarragona hi havia una consciència de classe molt viva. La gent va començar a entendre que els drets no es regalaven, es conquerien", detalla Baena. "Els capellans obrers, els sindicats i els col·lectius veïnals van jugar un paper clau en la defensa dels drets laborals", explica. 

Però de nou, la reconversió industrial i la terciarització de l'economia, aquesta consciència obrera es va anar dissolent. Les externalitzacions i subcontractacions a la petroquímica han afeblit els sindicats i reduït els salaris: "Els treballadors cobren menys ara que als anys noranta. Les empreses han trobat maneres legals d'abaratir costos, i el poder de pressió col·lectiva s'ha dissolt", apunta Milian. 

Segons Milian, el discurs de progrés continua ben viu, tot i les veus discrepants de les noves generacions que han sorgit els últims anys: "S'ha creat un imaginari en què qualsevol projecte d'inversió, sigui un polígon, un casino o un complex turístic, s'associa a oportunitat i feina. I qualsevol crítica es rebutja en nom del progrés". 

L'exemple recent més paradigmàtic és el Hard Rock, el macrocasino que acumula més d'una dècada de controvèrsies. "És la repetició exacta del relat dels seixanta: prometen ocupació i dinamisme, però darrere hi ha especulació del sòl, precarietat laboral i pèrdua de sobirania econòmica. És fum presentat com a futur", assegura Milian.

Ara bé, l'exemple més evident és el polígon petroquímic de Tarragona, el més gran del sud d'Europa i que l'any 2020 va centrar totes les mirades arran del greu accident d'IQOXE, que va provocar la mort de tres persones. "És molt difícil criticar la indústria sense semblar que estàs atacant la gent que hi treballa”, reconeix. "Però si no podem parlar obertament del cost social i ambiental d'aquests sectors i model, no podrem repensar el futur". 

La Plataforma Cel Net fa molts anys que lluita per saber què respira la societat tarragonina. Arran de nous informes científics confirmen la presència de compostos cancerígens, l'entitat reclama a la Generalitat una regulació "immediata i efectiva".

Aitana De la Varga, professora agregada de dret administratiu de la URV, investigadora del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT) analitza en el llibre la distància entre el marc legal i la seva aplicació real. "Tenim lleis i directrius europees molt avançades —assenyala—, però la seva efectivitat depèn de la voluntat política i dels recursos per fer-les complir". Cita exemples recents: com els nivells de benzè o d'ozó troposfèric que superen els límits legals, els episodis de contaminació per pèl·lets de plàstic o la manca de control sobre les emissions industrials. 

Ens hem acostumat a parlar de sostenibilitat mentre mantenim intacte un model insostenible i injust

"El problema —diu— és que l'administració es limita sovint a mesurar emissions a l'origen, però no les inmissions, és a dir, la contaminació que realment arriba a les persones". Això genera una paradoxa: "Vivim envoltats de lleis ambientals, però sense garanties reals. Ens hem acostumat a parlar de sostenibilitat mentre mantenim intacte un model insostenible i injust". Aquesta desprotecció de la ciutadania i sovint impunitat de les empreses provoca una pèrdua de confiança "enorme" de la ciutadania. 

De la Varga defensa que el sector productiu s’ha de repensar des de l'arrel: "No podem seguir parlant només en termes de benefici econòmic. Hem de començar a mesurar la riquesa també pel seu impacte ambiental i social". En aquest sentit, aposta per una transició energètica justa, que no carregui sempre els mateixos territoris. Milian va més enllà i assenyala que per fer la transició energètica, "cal fer una transició en el model de producció de l'energia".

Segons Milian, el camí passa per acabar amb "l'oligopòlic de l'energia" i "la dependència del capital estranger" i transformar el model econòmic i industrial de la producció energètica, "perquè només substituir la font d'energia no resoldrà el problema". "Si canviem les centrals nuclears per plaques solars, però cada cop consumim més, doncs és obvi que el problema tampoc no l'arreglarem", sentència.