Franco ha mort? El que ens queda de la dictadura 50 anys després

"Espanyols, Franco ha mort". L'anunci va córrer com la pólvora per les llars, centres de treball i universitats del país. Els mitjans internacionals es van fer immediatament ressò de la notícia. Els represaliats a l'exili van rebre la notícia a través dels seus televisors. El blanc i negre es va transformar —per uns instants— en resplendor. Les víctimes de la dictadura a Espanya van esbossar un somriure lleu, això sí, cap endins. La por encara trigaria anys a desaparèixer.  

El 20 de novembre de 1975 va quedar marcat en tots els calendaris. Espanya deixava enrere quatre dècades d'autoritarisme i terror. Quatre dècades de repressió, barbàrie, control i domini. Ho feia sense saber què vindria després. I malgrat el vertiginós recompte de víctimes: 160.000 assassinats entre 1936 i 1945, més de 100.000 desapareguts i 150.000 exiliats. Això sense comptar els centenars de nadons robats, els activistes torturats, les milers de preses polítiques. I el reguitzell de fosses comunes. La majoria, encara sense obrir. Encara fa mal. I continuarà fent-ne mentre l'extrema dreta continuï negant els estralls de la dictadura. Als tribunals, a les escoles, als carrers i, el que és pitjor, des de les institucions.

Espanya, una immensa fossa comuna  

Les cicatrius de la dictadura romanen intactes. Les de la pell, en els centenars de milers de víctimes de tortures i penes de presó. I les de la terra. Més de 6.000 fosses esquitxen de nord a sud el país, amagant al seu interior les restes d'almenys 114.000 desapareguts. Sense oblidar els efectes dels estómacs buits d'una població assetjada durant dècades per la fam. Crims, tots ells, silenciats sota el pes de l'amnèsia institucional que va sancionar la Llei d'Amnistia del 77. L'instrument de la "reconciliació nacional" i de la "superació del passat", es repetia incansablement durant els anys de la Transició. "L'instrument de la impunitat", matisen sense miraments les associacions memorialistes.

"El dol per les desaparicions, la violència i la repressió de la dictadura és una ferida que s'ha heretat de generació en generació", apunta a Públic Tina Merino, presidenta de l'Associació de Familiars del Memorial de Villanueva de la Serena (AFAMEVVA), a Badajoz, i neboda de dues víctimes de desaparicions forçoses. Una ferida que continua oberta, que no ha rebut el reconeixement institucional que mereixia i que el pas del temps no tancarà. "Ja comença a morir la generació dels nets, però no és aquesta la manera de solucionar la relació que tenim amb el nostre passat", continua l'historiadora. "Prou de negacionisme i de silenci institucional. Toca posicionar-se al costat de les víctimes. De la Veritat, la Justícia i la Reparació", insisteix.

 "Prou de negacionisme i de silenci institucional. Toca posicionar-se al costat de les víctimes"  

Tot i això, algunes coses s'estan fent bé, concedeixen les associacions. Com el reconeixement de cada vegada més víctimes i llocs de memòria o la retirada i resignificació de símbols importants de la dictadura. Però no n'hi ha prou. "El tema de les exhumacions n'és un cas clar. Els diners que ens arriben són una mica més, sí, però insuficients", posa sobre la taula Emilio Silva, president de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH). Una infrafinançament que llastra les tasques d'excavació i, sobretot, el que ve després: la identificació genètica de les víctimes. Les xifres ho demostren. Dels 8.941 cossos exhumats a Espanya entre 2019 i 2025, només se n'han identificat 70. Dues exigències més: el sempre posposat banc d'ADN i una oficina d'atenció integral per a les víctimes de la dictadura.

Les "contradiccions" entorn dels monuments  

No són els únics compromisos pendents. La Llei de Memòria Democràtica obligava també a retirar els vestigis franquistes dels espais públics. La norma preveia, per això, la creació d'un catàleg d'"edificis, escuts, insígnies, plaques, carrers i elements" commemoratius de la dictadura i de la "sublevació militar". El text va tirar endavant l'octubre de 2022. Tres anys després de fer públic aquest compromís, la llista encara no ha transcendit més enllà del paper. Tot i que sembla que les coses comencen a moure's. Dimarts passat, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres, el Govern espanyol anunciava l'aprovació del reial decret per elaborar aquest inventari. El problema? Les competències, pel que fa al nomenclàtor, són, en darrera instància, municipals. I no totes les administracions estan a favor de substituir-lo.

"L'aprovació del reglament és un pas endavant, però lamentem tant la lentitud del procés com la nul·la informació que hem rebut els col·lectius memorialistes. El Govern hauria d'obligar els municipis i comunitats autònomes que estan sublevats contra la Llei de Memòria a complir les normes, perquè, al cap i a la fi, parlem d'una qüestió de drets humans", assenyalen a Públic des de la plataforma Maestra Julia Freire – Calles Dignas. I és que Madrid té encara mig centenar d'avingudes i places amb referències franquistes. La capital espanyola compta, a més, amb una dotzena de centres educatius i diversos centres de salut amb noms de generals i ministres reconeguts de la dictadura. Com Moscardó, Varela, Suanzes o Girón. Per això, des de la plataforma han anunciat una nova manifestació: sortirà aquest diumenge 23, a migdia, de l'estació de Rodalies Justa Freire de Madrid.

El mateix passa amb desenes de monuments i emblemes, molts dels quals visitables en museus o exposicions, sense cap tipus de contextualització històrica. Daniel Rico, professor d'Història de l'Art a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va publicar l'any passat un assaig en què aborda aquest i altres debats: ¿Quién teme a Francisco Franco? (Cuadernos Anagrama). L'autor ha parlat amb Públic i qualifica de "sense sentit" les darreres mesures adoptades per l'Executiu. "L'únic que demostra és que no existeix una política de memòria seriosa respecte als monuments i vestigis franquistes. El Govern està immers en una gran contradicció: no pot anunciar un inventari de símbols de la dictadura —per retirar-los— mentre convoca un concurs per conservar el símbol més flagrant del franquisme", assenyala, en referència al projecte per resignificar el Vall de Cuelgamuros. Rico creu que la solució passa per "despolititzar el tema" i apostar per la "intervenció crítica" del patrimoni. "I remarco el de crítica, perquè no n'hi ha prou amb una plaqueta que expliqui context. Cal provocar, desautoritzar, recordar com n'eren de dolents els nazis", conclou.

 El (final?) de les associacions franquistes  

Les petjades del franquisme s'estenen més enllà dels carrers. Contaminant associacions, fundacions i partits. Potser la més icònica, la Fundación Francisco Franco, compta ja les hores per a la seva desaparició. El Ministeri de Cultura va concloura fa dues setmanes que l'entitat no persegueix "fins d'interès general", atès que fa "apologia del franquisme" i "humilia la dignitat de les víctimes". El departament d'Urtasun ha anunciat, a més, l'inici dels tràmits per extingir quatre fundacions més. Pel mateix motiu. Es tracta de les dedicades a Primo de Rivera, Serrano Suñer, Blas Piñar i Queipo de Llano. Aquests moviments no implicaran, però, la caiguda de tots els col·lectius que fan apologia de la dictadura, almenys mentre continuïn registrats els partits polítics i associacions que defensen obertament l'exaltació del règim franquista.

El llistat d'associacions i partits franquistes que segueixen tenint activitat és una ofensa a la memòria democràtica

La Plataforma 2025, creada inicialment per retre homenatge al dictador en l'any en què es compleix mig segle de la seva mort, busca consolidar-se com la "successora" de la Fundació Francisco Franco. Els responsables del grup van assegurar en un comunicat recent que continuaran "en aquesta trinxera" per reivindicar la "figura i l'obra" del dictador.  La Hermandad de Defensores de Oviedo, la Asociación Luz de Trento i la Asociación Gerona Inmortal són altres dels col·lectius legalment constituïts que defensen el "llegat" de la dictadura. Aquestes tres organitzacions figuren entre les signants del manifest impulsat per la Plataforma 2025. La missiva va rebre també el suport d'un grup de militars retirats.

La llista d'associacions i partits franquistes que continuen tenint activitat no acaba aquí. El Movimiento Católico Español, una formació amb seu en un soterrani del carrer General Lacy de Madrid, profusament decorat amb imatges de Franco, té com a missió última la reivindicació del franquisme. L'acte estrella d'aquest grup acostuma a ser un míting a la Plaça d'Oriente cada 20 de novembre, però també organitza sortides a Cuelgamuros i al cementiri de Mingorrubio per homenatjar el dictador. José Luis Corral figura com a líder del partit, un veterà activista de l'extrema dreta. En el mateix escenari es mou la Falange Española de las JONS. El partit exhibeix —sense cap mena de pudor— simbologia franquista i organitza "entrenaments" de "defensa personal" per als seus militants. La Falange no està registrada com a associació, sinó com a "partit polític legalment constituït". La pregunta del milió: per què no es procedeix a la seva il·legalització?

La Llei de Partits és la que regeix en aquests supòsits. El text, modificat pel Govern de José María Aznar el 2002, només permet iniciar els tràmits per dissoldre un partit si considera que aquest busca "eliminar el sistema democràtic" utilitzant "conductes" que es basin en la "violència" o el "terrorisme". Els termes utilitzats no són casuals. El text va tirar endavant en plena activitat terrorista d'ETA. Públic ha abordat aquest tema amb diverses fonts i totes coincideixen a assenyalar que la Falange i la resta de partits franquistes "solen estar ben assesssorats" i saben "quan es poden activar els mecanismes per a la seva il·legalització". Els Ministeris d'Interior i Justícia reconeixen, a més, que qui ha de prendre la iniciativa en aquests casos és la Fiscalia. El mateix passa amb les associacions. Cultura, per la seva banda, no té competències ni eines per actuar més enllà de les fundacions.

La impunitat judicial dels criminals  

La investigació penal dels crims de la dictadura franquista continua sent un altre dels deures pendents a Espanya malgrat la ja esmentada Llei de Memòria Democràtica. Una que recull explícitament la necessitat de "garantir el dret a la veritat de les víctimes de greus vulneracions dels drets humans o del dret internacional humanitari". En virtut d'aquest precepte, el Ministeri Fiscal ha avalat l'admissió de múltiples querelles presentades per víctimes de la repressió franquista i per associacions memorialistes i de drets humans. I ha recorregut els arxius de pla acordats pels òrgans judicials, segons informen fonts de la Fiscalia a aquest mitjà. Però, fins avui, "tots els recursos interposats" —com a mínim nou el 2024— han estat desestimats, afegeixen les mateixes veus.

Els fonaments són, bàsicament, l'extinció de la responsabilitat penal per aplicació de la doctrina del Tribunal Constitucional en matèria de prescripció del delicte, la irretroactivitat de la llei penal desfavorable —tant per a l'aplicació del delicte de lesa humanitat com per al de la imprescriptibilitat— i l'aplicació de la Llei d'Amnistia de 1977. Tot i això, "sense entrar en l'abast i significat del dret a la investigació i el deure d'investigar", rematen les fonts oficials, indicant a més que algunes resolucions remeten a la via civil —expedients de jurisdicció voluntària— per donar efectivitat a aquest dret.

Tot i així, no s'ha deixat d'intentar-ho. El 8 de novembre del 2024, la Fiscalia, en coordinació amb la Unitat de Drets Humans i Memòria Democràtica (creada a l'empara de la llei), va presentar davant el Tribunal Constitucional un recurs d'empara contra l'arxiu de pla de la querella presentada pels germans Ferrándiz en un cas de tortures a Via Laietana. El recurs es fonamentava en la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, en la seva vessant d'accés a la jurisdicció, ja que el Constitucional no s'ha pronunciat encara sobre l'abast, significat i contingut del dret a la investigació i el deure d'investigar consagrat en la Llei de Memòria. Tanmateix, el tribunal de garanties va tornar a tancar la porta a aquesta possibilitat en inadmetre el recurs d'empara per providència del 10 de febrer del 2025 per "manca d'interès constitucional de l'assumpte". Les portes dels tribunals, de la justícia, continuen tancades per a les víctimes de la dictadura.

El franquisme s'escola a les aules (i als mòbils)  

Les alarmes porten temps activades en escoles i instituts. El 19,6% dels joves entre 18 i 24 anys creuen que la dictadura va ser "bona o molt bona", segons una enquesta recent del CIS. El feixisme sembla que està de moda. I les causes són evidents. "L'alumnat té uns inputs i unes influències que van més enllà de la informació que reben a les aules. L'assignatura d'història als instituts no supera les tres o quatre hores setmanals, res comparat amb la quantitat de temps que passen els joves amb el telèfon, veient vídeos en què es diu que la dictadura va crear la Seguretat Social, va construir els pantans i va ser una etapa d'estabilitat idíl·lica. Això no és fàcil de contrarestar", apunta Toni Morant, professor d'Història Contemporània i coordinador de l'Aula d'Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València.

 El 19,6% dels joves entre 18 i 24 anys creuen que la dictadura va ser "bona o molt bona"  

El temari, a més, no sempre abasta totes les qüestions que hauria. Ángel Talavante, professor de secundària a la Comunitat de Madrid, ho resumeix així: "L'alumnat acaba la secundària amb uns coneixements bàsics del que va ser la dictadura, però no suficients. Els llibres de text presenten conceptes com la guerra civil i el franquisme, però ignoren la part de la repressió, la memòria, les persecucions, la vida social i la pobresa". El problema, amb tot, no són tant els continguts com la manera d'ensenyar-los. "La clau és generar-los [als joves] la necessitat de continuar investigant i fer-los veure que han de ser crítics amb la informació que reben per Internet", afegeix el docent. Assenyalant un culpable: l'extrema dreta. "És qui sol estar darrere de les narratives que diuen que amb Franco es vivia millor".

Les mentides que circulen per les xarxes socials acaben —cada vegada més— arribant a les aules. I els docents no sempre tenen les eines per combatre-les. "Els joves s'han d'adonar que la història és molt viva. Els professors hem de convèncer-los que és important estudiar el franquisme i rebatre les idees falses que reben a través d'Internet", apunta Toni Morant. "Les xarxes socials hi juguen un paper clau, atès que eleven aquests discursos tan bèsties, discursos que abans no es deien o tenien una repercussió negativa", raona, per la seva banda, Talavante. "La situació s'agreuja quan veus certs comentaris procedents del terreny polític, precisament en aquesta línia, sobre el franquisme, la repressió i la memòria. Fa por", continua el docent.

L'altaveu polític de Vox  

Queden pocs dubtes. El franquisme s'ha atrinxerat en el debat públic, impregnant les institucions. Ho ha fet, assenyalen els experts consultats per aquest mitjà, per tres vies fonamentals. "La repetició constant de missatges simplificats que blanquegen la dictadura, la manca històrica d'una resposta institucional ferma que frenés aquestes narratives i la legitimació política que li ha donat la dreta radical", desenvolupa Anna López Ortega, politòloga i autora de La extrema derecha en Europa (Tirant).

Tampoc és un fenomen nou. "Durant dècades hi va haver una normalització del silenci —com el desmantellament de polítiques de memòria durant el Govern Rajoy— i una sèrie de gestos des de sectors conservadors que no van trencar mai del tot amb la cultura franquista", corrobora l'autora. Què ha canviat, doncs? El "desacomplexament" amb què ara es llancen aquest tipus de missatges. Discursos que minimitzen la repressió, equiparen víctimes i botxins i presenten la dictadura com una mena de període d'ordre i estabilitat. "Discursos que esborren el caràcter criminal del franquisme", incideix la politòloga.

Vox ha tingut un paper protagonista en aquesta normalització. "Ha funcionat com a altaveu i legitimador de narratives abans relegades als marges", explica López. Obligant la dreta tradicional a assumir part d'aquest marc per no perdre vots. Un dels símptomes més clars és la retirada de les lleis de memòria autonòmiques i la seva substitució per les famoses lleis de la concòrdia. Un moviment que posa al descobert l'aliança estratègica PP-Vox en el discurs antimemorialista. "Optar pel terme concòrdia és una manera d'equiparar bàndols i diluir responsabilitats, instal·lant un relat equidistant que beneficia el franquisme", valora la politòloga.

Té la seva explicació històrica. "El PP no ha escenificat mai una ruptura política i simbòlica clara amb el franquisme sociològic, a diferència d'altres dretes europees, que reneguen obertament de les seves dictadures", assenyala López. En altres paraules: arrossega una herència no resolta. Una herència que problematitza les relacions amb la seva pròpia història, situant-los del costat del negacionisme de la memòria. "És el mateix patró que veiem a l'Europa de l'Est: relativitzar dictadures per rearmar projectes reaccionaris actuals", analitza López. Deshistoritzar per poder reescriure.