La fragmentació política, un fenomen global que també impacta a Catalunya i dificulta els grans pactes i la governabilitat

En l'actualitat, el Parlament de Catalunya compta amb vuit formacions polítiques amb representació: una xifra rècord assolida el 2021 i que va mantenir-se en els darrers comicis, celebrats el maig del 2024. Aquesta fragmentació no és nova, però sí que s'ha accentuat de forma notable en els últims anys. El mateix passa a Barcelona, on Jaume Collboni governa en solitari amb una força minsa de regidors -10 d'un total de 41 que conformen el ple- i depèn de pactes variables gairebé per a qualsevol decisió rellevant.

Aquestes aritmètiques dificulten l'aprovació de grans mesures, ja que la governabilitat del dia a dia és difícil tot i que, fins ara, sí que s'ha aconseguit configurar governs. Segons el professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Marc Sanjaume ens trobem davant d'un fenomen que no és exclusiu de Catalunya. Detalla que, des de la darrera gran crisi econòmica mundial, "hi ha hagut una fragmentació dels sistemes de partits" a les democràcies occidentals, i això es tradueix en escenaris polítics molt més incerts.

En el cas català, apunta que aquesta tendència es manifesta "primer a partir del 2010 i de manera més acusada després del 2017", coincidint amb els anys més intensos del Procés. "Això ens situa en uns nivells molt alts de fragmentació i amb un nombre efectiu de partits que fa molt difícil formar majories absolutes", explica el politòleg. La conseqüència directa és que els governs, fins i tot quan aconsegueixen ser investits, són febles, "tal com es veu a les votacions, a l'aprovació de pressupostos, etc", afegeix.

 Els pressupostos, efectivament, s'han convertit en el principal termòmetre de la governabilitat. Salvador Illa va aconseguir la investidura gràcies als vots d'ERC i els Comuns, però governa en minoria només amb el suport del seu partit, el PSC, i encara no ha pogut reunir els vots per aprovar uns comptes durant el mandat, ni per tirar endavant grans iniciatives legislatives que donin solidesa a la seva obra de govern. A Barcelona, Collboni ha viscut una realitat similar: s'ha garantit aprovar els comptes en dues ocasions però no amb el suport del consistori, sinó recorrent al mecanisme de la qüestió de la confiança.

L'afectació en la ciutadania  

Sanjaume considera que la fragmentació actual és en part "un signe d'un augment de la fragmentació de l'opinió pública", amb electorats cada cop més segmentats. "Vivim en unes opinions públiques caracteritzades per bombolles", explica, en referència als entorns digitals i polítics que reforcen els propis punts de vista. El que abans eren dos grans blocs en disputa, avui són múltiples grups difícils de conciliar.

Marc Sanjaume: "La fragmentació política és, en part, un signe d'un augment de la fragmentació de l'opinió pública"

A Catalunya, aquesta realitat es veu intensificada per la concurrència de dos eixos de competència: el social i el nacional. Com recorda Sanjaume, a més de l'eix esquerra-dreta, "el Procés ha fragmentat també l'espai independentista, primer amb la CUP i ara amb Aliança Catalana". Això porta a "quatre partits independentistes" convivint amb formacions que no ho són, d'altres directament espanyolistes -com el PP- i amb noves opcions d'extrema dreta com Vox. Un mosaic parlamentari gairebé inèdit a Europa.

La governabilitat, doncs, esdevé un exercici delicat: governs que s'aixequen sobre acords puntuals i que avancen negociant vot a vot i mesura a mesura. L'escenari converteix qualsevol projecte de gran abast –finançament, pressupostos, infraestructures– en una cursa d'obstacles tàctics. I els partits, pendents dels seus electorats més exigents, es fan més refractaris al compromís, ja que una concessió equival a renunciar a la seva identitat política.

En aquest context, el professor de la UPF  adverteix que els ciutadans poden arribar a percebre una manca d'horitzó i lideratge: "Potser es troba a faltar un bloc central, missatges que permetin assenyalar una direcció de la política". Una demanda que, paradoxalment, conviu amb una societat que exigeix cada vegada més especificitat en la representació: "Un electorat tan fragmentat pot tenir l'incentiu de buscar un reflex de les seves preferències i no de les de la majoria.", destaca.

Això situa la política catalana en un punt delicat: si la governabilitat es manté sempre en el límit, el risc és que la institució perdi capacitat transformadora i es limiti a gestionar la inèrcia. Una manera de governar sense governar. 

Governar en minoria com a norma  

Catalunya s'endinsa en una etapa en què les majories sòlides ja no són l'escenari de partida. La pregunta que plana ara és si es podrà governar efectivament en un context de fragmentació estructural. Per a Sanjaume, el repte no és necessàriament aconseguir grans pactes, sinó evitar el bloqueig: "L'alternança, un cert lideratge i la capacitat de marcar una direcció política poden ser més importants que un pluralisme extrem". Tanmateix, assumeix que "allò que se'n deia 'el terme mitjà' potser és més lluny que mai".

La política catalana haurà d'aprendre a viure amb la complexitat del seu propi mapa. La governabilitat ja no és un punt de partida: és una batalla contínua. I el futur dependrà de si els partits són capaços de trobar, ni que sigui de manera fràgil, camins compartits per avançar.