Entrevista a Emília Olivé, filòsofa i autora de 'Filantrocapitalisme'“La filantropia capitalista és una rentada d’imatge que perpetua el poder de les elits”

Emília Olivé dissecciona a Filantrocapitalisme, el mercat de la caritat (Tigre de paper), un llibre, amb pròleg de David Fernàndez, el paper de les grans fortunes en la caritat institucionalitzada. A partir d’una experiència personal -el seu tractament contra el càncer depèn de màquines comprades per la Fundació Amancio Ortega- Olivé analitza com les fundacions de multimilionaris serveixen per blanquejar orígens foscos, guanyar influència política i consolidar un model econòmic que els beneficia.

Per què decideix escriure aquest llibre?

M’hi apropo a partir d’una experiència personal que em va sacsejar. Tinc càncer i les màquines que m’han d’ajudar a salvar la vida són comprades per la Fundació Amancio Ortega. Això em va generar un xoc intern molt fort: em preguntava fins a quin punt era normal dependre d’una persona que ha fet fortuna explotant treballadores, externalitzant costos socials i fiscals. Vaig veure clar que havia de canalitzar aquest conflicte, i així va néixer el llibre.

Què va sentir en aquell moment?

Em vaig sentir hostatge. Tots coneixem els orígens d’aquests diners, i no són gens nets. Volen netejar la seva imatge, guanyar capital moral, i tu acabes donant-los les gràcies. Durant setmanes em vaig empassar les meves conviccions polítiques i ètiques, i això em va generar una barreja de ràbia i impotència amb mi mateixa. Però com diu Angela Davis: “La ràbia ben canalitzada pot ser molt productiva”.  Filantrocapitalisme és, en part, el fruit d’aquesta ràbia convertida en reflexió.

 Tots coneixem els orígens d’aquests diners, i no són gens nets. Volen netejar la seva imatge, guanyar capital moral, i tu acabes donant-los les gràcies  

Al llibre diu que la filantropia sovint serveix per tapar problemes sistèmics. A què es refereix?

La majoria d’aquestes donacions no ataquen les arrels dels problemes, sinó que maquillen les conseqüències. És més fàcil donar diners per comprar màquines d’hospital que pagar impostos justos o millorar les condicions laborals de les persones que treballen a les seves empreses. El missatge implícit és: “Nosaltres som els que aportem solucions”, però, de fet, contribueixen a crear el sistema que genera aquestes necessitats. La filantropia capitalista és una rentada d’imatge que perpetua el poder de les elits.

Existeix algun tipus de filantropía legítima?

Sí, crec que sí. A peu de carrer, hi ha projectes i iniciatives comunitàries que són genuïnes, sense un interès de màrqueting al darrere. N’estic convençuda. Per exemple, amb la DANA al País Valencià, vaig veure moltes iniciatives autogestionades que van ser realment solidàries. Això no treu que, en paral·lel, grans fortunes com Joan Roig aprofitessin la tragèdia per reforçar la seva imatge pública. Són dues lògiques molt diferents.

 A peu de carrer, hi ha projectes i iniciatives comunitàries que són genuïnes, sense un interès de màrqueting al darrere  

Quina responsabilitat té el sistema mediàtic com a altaveu d’aquestes iniciatives?

Enorme. Els mitjans sovint actuen com a megàfon acrític. Compren el relat que diu: “Com que guanyen molts diners, han de guanyar també capital moral”. I això es tradueix en portades i reportatges que els presenten com a salvadors. El problema és que aquesta cobertura desplaça el debat de fons: per què l’Estat no té recursos suficients? Per què es permet que aquestes grans fortunes contribueixin tan poc fiscalment?

Creu que hi ha responsabilitat política en aquesta dependència de les grans fortunes?

Absolutament. Els governs, en lloc de regular i garantir un sistema fiscal robust, sovint es rendeixen a aquesta lògica, perquè els surt més barat —políticament i econòmicament— acceptar el relat de la filantropia que enfrontar-se a les grans empreses. Aquesta dependència crea un cercle viciós: cada vegada tenen més poder econòmic, més poder mediàtic i, al final, més capacitat d’influir en les polítiques públiques.

 Els governs, en lloc de regular i garantir un sistema fiscal robust, sovint es rendeixen a aquesta lògica, perquè els surt més barat —políticament i econòmicament— acceptar el relat de la filantropia que enfrontar-se a les grans empreses  

Alguns defensen que, al cap i a la fi, els diners arriben on cal. Quina és l’alternativa?

La solució és estructural: fiscalitat justa, control democràtic i inversió pública. Si els grans patrimonis aportessin proporcionalment el que els correspon, no caldria dependre de la seva caritat. A més, hem de deixar de pensar que qualsevol aportació privada és neutra. Sovint aquestes donacions tenen condicions, explícites o implícites, i contribueixen a fer més poderosos aquells que ja concentren riquesa i influència.

Creu que la ciutadania és conscient d’aquestes dinàmiques?

No prou. El relat emocional —“una màquina d’hospital salva vides, tant és qui la paga”— pesa més que el debat de fons. El llibre vol ajudar a obrir aquest debat i donar eines per mirar més enllà del titular, però m’ha sorprès la ingenuïtat de la gent.