De Trump a Rosalía: què té a veure el petroli amb els mascles alfa que se senten amenaçats

El segrest polític de Veneçuela per part dels Estats Units, les amenaces sobre Groenlàndia o la brutalitat a Palestina han estat explicats des de diversos angles: geopolític, econòmic, jurídic... Però els moviments ultradretans de magnats com Donald Trump, tanmateix, poden pensar-se a partir d'una altra aresta, potser més normalitzada i per això desapercebuda. Quina relació existeix entre el seu impuls militarista, la demostració de força i el sentir d'unes elits masculines que des de fa un temps se senten amenaçades des de diferents fronts? 

El concepte de petromasculinitat permet obrir aquest marge interpretatiu o, si es vol, elucubratiu. Formulat per la politòloga Cara Daggett, aquesta intuïció fa referència a "una forma de subjectivitat masculina lligada al motor de combustió, la força, la velocitat i el domini".

Una idea que permet atendre fins a quin punt determinades decisions polítiques poden llegir-se com a posades en escena del poder viril i la seva aspiració d'exercir control sobre tot, inclosos els recursos naturals del planeta. Un sentiment que sembla haver ressorgit en un moment marcat per la crisi climàtica i la reacció antifeminista.

El petroli, des d'aquesta perspectiva, opera com a símbol d'estabilitat, de continuïtat i de resistència davant un temps sobretot transitiu. Defensar-lo és, també, defensar un ordre. Un ordre que se sent amenaçat tant pel col·lapse ecològic com pel qüestionament —en paraules de l'experta en transició ecològica Alba Del Campo— envers les elits i el desplaçament dels "centres de poder" de gènere i colonials.

Des d'aquesta clau s'entenen millor certs lideratges contemporanis. "Els casos d'Elon Musk, Peter Thiel o Trump resulten paradigmàtics. A l'exposició vinculem dues ansietats contemporànies que podrien explicar aquest fenomen: l'ansietat fòssil i l'ansietat de gènere (...) És un fenomen que afecta especialment poblacions blanques, és a dir, homes blancs emprenyats", assenyalen Gemma Barricarte i Jaime Vindel, comissaris de l'exposició ¡Aquí hay petróleo!, actualment exposada al Círculo de Bellas Artes (CBA) de Madrid. Una estètica de l'excés, de la provocació i del menyspreu pels límits que ara s'assimila com a virtuts polítiques.

Es circumscriu a una època o ideologia concretes?  

"Els combustibles fòssils durant la modernitat industrial s'han vinculat a diversos règims polítics, des dels feixismes històrics fins al socialisme real, passant per les democràcies liberals. En tots ells trobem una sèrie d'imaginaris que vinculen l'exercici del poder masculí a la combustió del carbó, el petroli i els seus derivats", reflexionen Barricarte i Vindel.

"Un amic cubà em va comentar que les imatges que mostrem a l'exposició de Mussolini o Abascal en tractor com a símbols de l'ardiment i el compromís del lideratge carismàtic poden trobar-se igualment a la Cuba postrevolucionària. És cert. El que pensem que atorga singularitat a les cultures petromasculines actuals és el seu caràcter reactiu", matisen els comissaris del CBA.

Una de les qüestions que l'exposició analitza "és la manera com la dreta i l'extrema dreta i els seus imaginaris petromasculins s'inscriuen tant en relació amb les herències del franquisme com en relació amb el trumpisme". Barricarte i Vindel destaquen que "va ser durant la dictadura militar quan es van fer compatibles les reclamacions d'una defensa de la natura pàtria i dels seus recursos naturals, en un context d'aïllament internacional i de pèrdua de les colònies, amb una adhesió inqüestionable a la geopolítica global del petroli, supeditada a l'imperialisme dels Estats Units".

A Espanya, Vox no fa sinó "reeditar aquesta configuració històrica, aferrant-se a una idea sobirana de la natura i de la identitat de la nació que exclou qualsevol element percebut com a pertorbador (ja sigui un enemic extern —l'immigrant— o intern —el woke—)", raonen els comissaris. Posició que, en tot cas, no impedeix als de Santiago Abascal exhibir "un caràcter servil amb l'imperi, que ens pot convertir de facto en una terminal europea de MAGA.

En aquest context, la defensa de la transició cap a les renovables adquireix un caràcter que va molt més enllà de la discussió energètica. Ha de ser entesa com un tallafoc del feixisme fòssil i com una oportunitat per impulsar un altre model civilitzacional".

Barricarte i Vindel recorden que, en una entrevista, "Cara Daggett parlava del fet que les companyies petrolieres i els petroestats han aconseguit crear un desig pel petroli barat i una nostàlgia per un estil de vida suburbà difícil d'abandonar, especialment en públics atrapats en infraestructures i modes de vida energèticament intensius". Per a aquests públics, "caldria desenvolupar estratègies conscients que fomentin desitjos per formes de vida menys extractives, complementant els esforços crítics que advoquen pel final del capitalisme extractiu des d'una perspectiva moral i ètica".

És igualment present en tots els estrats socials?  

Els comissaris exposen que "hi ha una clara diferència entre la petromasculinitat dels líders polítics com Trump, Milei o Musk i la de les classes treballadores. I això cal tenir-ho en compte a l'hora de pensar i imaginar un món alternatiu a la distopia que proposen (...) Hi ha iniciatives interessants, per exemple des de l'àmbit digital —que avui dia és un camp de batalla central de disputa imaginària—, enfocades precisament a reelaborar aquestes construccions identitàries i aquest tipus d'afecte emergent. En el cas d'Espanya, iniciatives com la de Broders estan destinades precisament a obrir un espai de reelaboració afectiva i de redefinició de la identitat masculina".

També Alba Del Campo s'inscriu en aquesta "mirada ecosocial i dins de l'ecofeminista sistèmica o crítica" i "planteja un marc teòric d'anàlisi i el reconeixement" d'aquestes "pràctiques i resistències". En resum, "una comprensió crítica del que passa que posa la vida al centre i qüestiona i combat les violències exercides i les relacions de poder heretades".

L'"èxit" i la "sexualitat" dels cotxes  

L'escriptor Paul B. Preciado, en el mateix sentit, proposa a Dysphoria mundi (Anagrama) entendre aquest entramat com a part d'un règim que denomina "capitalisme petrosexerracial", definit com "aquella manera d'organització social i aquell conjunt de tecnologies de govern i de la representació que van sorgir a partir del segle XVI amb l'expansió del capitalisme colonial" i que, en termes energètics, "depèn de la combustió d'energies fòssils altament contaminants i generadores d'escalfament climàtic".

En aquest règim, la dominació —com també esmentaven Barricarte i Vindel— és sobretot "sensorial", corporal i simbòlica: una manera d'habitar el món que explota tant cossos com territoris, que erotitza la possessió. L'automòbil, l'arma de foc i la màquina industrial funcionen com a pròtesis del cos masculí, ampliant la seva capacitat de penetració, destrucció i control a gran escala.

Preciado reprèn aquesta idea en situar l'automòbil com a objecte mític central de la modernitat industrial, recordant amb Roland Barthes que "l'automòbil era per a la societat de la postguerra el que la catedral gòtica havia estat per a la societat medieval". Si la catedral organitzava el cos i la sensibilitat del creient entorn d'un ordre transcendent, el cotxe ho fa entorn de la combustió, la velocitat i el consum. 

Jorge Dioni López ho formula a La España de las piscinas (Arpa Editores) quan escriu que "el cotxe no és només un producte tecnològic per facilitar la mobilitat, sinó un símbol", hereu directe del cavall, "un espai intermedi entre la casa i la feina", potser "el més íntim i personal". En aquest espai tancat, climatitzat, mòbil i privatitzat, el subjecte masculí troba una il·lusió de control que la vida social ja no li garanteix.

Dioni recorda que "ho donem tot al cotxe": "Li hem deixat ocupar l'espai, marcar la planificació, embrutar les ciutats, contaminar l'aire, matar-nos lentament o matar-nos de pressa", perquè condensa valors centrals de l'imaginari modern d'"independència", però també d'"èxit i sexualitat".

La petromasculinitat, per tant, se sosté en una pedagogia constant del moviment. Cal circular, reaccionar, estar disponible. "Cal estar ocupat", diu Dioni. Tot ha de poder moure's sense traves, "tot allò que tingui la capacitat econòmica de fer-ho". Un aspecte cridaner que es planteja a l'exposició ¡Aquí hay petróleo! és que aquesta lògica, ja convertida en sentit comú, s'infiltra en tots els àmbits. No debades el famós àlbum de Rosalía es diu Motomami. La catalana motoritzada tampoc no escapa al poder de l'or negre.