Per què els discursos antifeministes guanyen terreny entre els més joves?

Per què els discursos antifeministes guanyen terreny entre els més joves i com es manifesta? És la pregunta que intenta respondre l’estudi Rebel·lies que no transformen. L’antifeminisme entre la població jove i adolescent cis-masculina a Catalunya, elaborat per Jordi Bonet, Barbara Biglia i Leon Freude, i guardonat amb la Beca d’Estudis Feministes Nativitat Yarza de la Fundació Irla. 

La recerca alerta d’un augment dels discursos que rebutgen el feminisme entre la població juvenil masculina, especialment en un context de polarització política, expansió de discursos d’odi i creixent influència de l’ecosistema digital. Lluny d’assenyalar el jovent com a culpable, l’estudi posa el focus en la responsabilitat dels adults en la producció i difusió d’aquests discursos, sovint amplificats per actors polítics i mediàtics vinculats a l’extrema dreta.  

Les dades mostren una bretxa de gènere cada vegada més pronunciada. Segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), només el 29% dels nois d’entre 16 i 26 anys mostraven interès per les mobilitzacions feministes el 2023, davant del 65% de les noies de la mateixa franja d’edat. Un any després, el CEO revelava que el 54% dels nois de 16 a 24 anys consideraven que “el moviment feminista ha anat massa lluny”, un percentatge que entre les noies es reduïa al 28%. Encara més preocupant és la negació de la violència masclista: un 20% dels nois joves afirmen que és un invent del feminisme, el doble que les noies. 

Per entendre aquest fenomen, l’estudi analitza els processos de construcció de la masculinitat entre els adolescents. Els autors expliquen que el model tradicional de masculinitat està en crisi, però aquesta crisi no condueix necessàriament a formes més igualitàries. En molts casos, emergeixen el que anomenen “masculinitats híbrides”, és a dir, identitats que incorporen un llenguatge aparentment modern o igualitari, però que no qüestionen els privilegis masculins ni les estructures de poder. 

Segons l'estudi, aquests nois creixen en una tensió constant entre els missatges institucionals que promouen la igualtat i els discursos que els presenten com a víctimes d’un suposat excés de feminisme. Aquesta sensació de greuge, més emocional que material, esdevé un terreny ideal per a l’antifeminisme.

Les xarxes socials 

Un dels factors clau que acceleren aquest procés és l’entorn digital i les xarxes socials. L’estudi fa referència a l’anomenada androsfera, un conjunt d’espais en línia —fòrums, xarxes socials, creadors de contingut— on proliferen discursos antifeministes, misògins i victimistes. Plataformes com YouTube, TikTok o Discord funcionen com a espais de socialització ideològica per a molts adolescents, especialment nois que busquen referents identitaris en forma d'influencers misògins que reponen a interessos econòmics. 

Cal tenir en compte que els algoritmes tendeixen a reforçar continguts cada vegada més polaritzats, impulsant missatges que legitimen el rebuig al feminisme, que al mateix temps faciliten la radicalització dels consumidors d’aquests continguts.

L’antifeminisme actual, assenyala l’estudi, no s’expressa només com un masclisme clàssic, sinó com un contramoviment organitzat que respon als avenços del feminisme. Aquest contramoviment s’expressa sovint amb el rebuig a la “ideologia de gènere” o l’antiwokisme, conceptes que funcionen com a paraigües per desacreditar les polítiques d’igualtat, l’educació sexoafectiva o els drets del col·lectiu LGBTIQ+. 

Aquests discursos són els que connecten fàcilment amb altres narratives reaccionàries —nacionalistes, racistes o autoritàries— i han estat assumits i amplificats per partits d’extrema dreta i dreta, que troben en els nois joves un potencial votant i un altaveu per difondre els seus missatges. 

Malgrat l’ampli desplegament de programes educatius en matèria d’igualtat, la recerca detecta limitacions importants en les intervencions actuals. Moltes són puntuals, poc sostingudes en el temps i no aborden de manera directa la construcció de la masculinitat ni els privilegis associats. 

Per això, els autors reclamen polítiques públiques més estructurals, una educació sexoafectiva continuada i obligatòria, i espais de treball específics amb nois que permetin abordar emocions, frustracions i responsabilitats sense caure en discursos moralitzadors o culpabilitzadors. 

Per tot plegat, l'estudi adverteix que el futur de la igualtat de gènere es juga a les aules, a les xarxes i en la capacitat col·lectiva de disputar el relat abans que l’antifeminisme es consolidi com una identitat política entre els nois joves.