Feijóo retrocedeix als temps de Rajoy i torna a atacar el dret a l'avortament: "És un Gallardón 2.0"

El Partit Popular mai ha assumit el model d'avortament lliure i voluntari que Espanya va incorporar a la seva legislació el 2010. Es va oposar a aquella reforma, la va recórrer davant el Tribunal Constitucional i, quan va tenir l'oportunitat -amb l'arribada de Mariano Rajoy al Govern-, va tractar de substituir-la per una regulació molt més restrictiva. La mobilització de milers de feministes va aconseguir frenar aquell intent, però no va impedir que l’executiu de l’aleshores president del Partit Popular introduís, el 2015, una nova barrera per a les adolescents de 16 i 17 anys. Més d'una dècada després, Alberto Núñez Feijóo ha recuperat precisament aquesta qüestió per tornar a carregar contra la llibertat sexual de les dones.

La història del PP és la història d'un partit antidrets i es remunta als temps d'Alianza Popular, quan la formació que presidia Manuel Fraga va votar en contra de la primera despenalització parcial de l'avortament, aprovada el 1985. La dreta no només es va oposar a aquella reforma, sinó que també la va recórrer davant el Tribunal Constitucional; estratègia que el PP imitaria el 2010, quan el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va donar llum verda al sistema de terminis.

El 2013, el llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va impulsar un avantprojecte que pretenia recuperar el model de supòsits, encara més restrictiu que l'anterior a 2010. La interrupció voluntària de l'embaràs quedava limitada, essencialment, als casos de violació i de greu perill per a la vida o la salut de la dona. La resposta social va ser determinant. Les mobilitzacions feministes, entre elles el multitudinari Tren de la Libertat de 2014, van fer de la defensa de l'avortament un dels principals conflictes polítics que va haver de fer front el Govern de Rajoy.

El president popular no va tenir més remei que fer marxa enrere i renunciar a aquella reforma general, però, el 2015, el seu Govern va eliminar la possibilitat que les adolescents de 16 i 17 anys avortessin sense el consentiment exprés dels seus representants legals. Aquesta restricció ha estat vigent fins al 2023, quan el Govern de coalició va aprovar una nova reforma de la llei. Aquell mateix any, el Constitucional va acabar desestimant el recurs que el PP havia presentat el 2010. I, un any després, va recolzar expressament la possibilitat que les joves de 16 i 17 anys avortessin sense autorització parental, en resoldre un recurs presentat per Vox.

L'interès superior de les menors no és el que determinin les seves famílies

Les declaracions que Feijóo ha donat durant una entrevista aquest divendres a la Cadena SER són coherents amb tots aquests precedents. "Aquest debat procedeix i tornaré a donar-lo", ha afirmat, referint-se a la capacitat de les adolescents de 16 anys per interrompre per decisió pròpia el seu embaràs. "Què passa quan una nena de 16 anys vol avortar i els seus pares no ho accepten? Aquest és el debat que jo vull plantejar perquè estic convençut que una nena de 16 que tingui el suport dels seus pares, hi haurà moltes que no vulguin avortar", ha afegit el candidat a president del Govern.

Per Sílvia Aldavert, politòloga i directora de l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius, l'anunci s'ha d'interpretar dins d'aquesta continuïtat històrica."La proposta que ens fa Feijóo una vegada més no deixa de ser un avís a navegants", sosté. L'experta el defineix com un "Gallardón 2.0".

"Em sembla molt significatiu", afegeix Bea Merchán, sociòloga i escriptora feminista, perquè "el tema de la protecció a la infància té un munt de legitimitat social" i, per tant, resulta més senzill obtenir suport per a una restricció quan es presenta com una mesura destinada a protegir les adolescents. L'assumpte és que aquí no es tracta de "protecció", sinó de carregar contra la capacitat d'aquestes noies per dir i, si s'escau, fins i tot de decidir per elles fins i tot en contra de la seva voluntat. "Hi ha una qüestió de fons bastant clara i és seguir discutint l'autonomia de les dones des de la presumpció que algú ens ha de protegir de les nostres pròpies decisions", reflexiona Merchán.

A Espanya, l'edat de consentiment sexual està fixada en els 16 anys. La legislació sanitària reconeix també capacitat per a prestar consentiment informat a partir d'aquesta edat. Aldavert crida l'atenció sobre aquesta contradicció: "Una noia pot decidir a partir dels 16 anys" sobre determinats procediments mèdics, assenyala, mentre que la proposta de Feijóo planteja que no pugui fer-ho en relació amb el seu embaràs.

Hi ha, a més, una diferència evident entre promoure un acompanyament i convertir les famílies en una condició per fer valer aquest dret. "Reconèixer l'autonomia d'un adolescent no significa deixar-la sola davant d'una decisió difícil", argumenta Merchán. Una menor pot necessitar informació, suport psicològic, acompanyament sanitari o familiar. Però "res d'això implica necessàriament que una altra persona hagi de decidir per ella".

L'experiència de les entitats que treballen directament amb joves apunta en aquesta mateixa direcció. Aldavert explica que des del Centre Jove d'Atenció a les Sexualitats (CJAS) acompanyen centenars d'adolescents durant processos relacionats amb l'embaràs i l'avortament. La majoria comparteix la seva situació amb les seves famílies i compta amb el seu suport. Però hi ha una part que no perquè les seves circumstàncies familiars no permeten aquest acompanyament. Per aquest motiu considera injustificat tornar a imposar una autorització general per a resoldre situacions que requereixen respostes, en tot cas, individualitzades.

Des d'Amnistia Internacional, Nuria Berro Fernández Amnistía Internacional de campanyes sobre avortament de l'organització a Espanya, recorda que els mecanismes internacionals de drets humans han insistit que les adolescents han de poder decidir sobre el seu embaràs i també sobre la participació de terceres persones en aquest procés. "Que puguin rebre informació veraç, objectiva, imparcial, però que aquest suport no es converteixi en una barrera", resumeix.

Berro Fernández insisteix que diferents comitès de Nacions Unides han abordat la qüestió des del reconeixement dels drets de les menors i la seva "autonomia progressiva". La responsable Amnistía Internacional assenyala que l'interès superior de la menor no té per què identificar-se automàticament amb la voluntat dels seus progenitors. O, el que és el mateix, el desig o la voluntat de les famílies no sempre és el millor per a les seves filles.

"Feijóo ja va donar símptomes quan es va alinear amb Ayuso en el moment en què Ayuso va prendre la iniciativa de concedir beneficis al concebut no nascut", afirma la jurista i exdiputada europea María Eugenia Rodríguez Palop. "També va dir en aquell moment que si governava abordaria una llei d'aquestes característiques, de manera que és evident que el Partit Popular, i no només Vox, constitueix un autèntic perill per a les dones", sosté. "Considerar que aquesta tutela només per definició afectaria nenes i no nens, cosa que incorpora un element d'infantilització de les dones que precisament és un dels elements contra els quals lluita el feminisme", remarca.

L'avortament no necessita justificació

Però això no és tot; l'entrevista de Feijóo ha donat molt de si. "Jo crec honestament que una nena de 16 anys que comparteixi amb els seus pares una decisió vital transcendent i irreversible com fer un avortament és el correcte", ha dit també. Ningú està discutint la importància d'una decisió d'aquestes característiques. El que des de posicions feministes es qüestiona és que s'atribueixin a l'avortament grans conseqüències psicològiques mentre s'obvien les que pot comportar el dur a terme un embaràs no desitjat.

“Sembla que únicament es considera transcendent la decisió d'avortar quan continuar un embaràs i assumir una maternitat també poden transformar radicalment una vida”, critica Bea Merchán. No existeix fonament científic per a afirmar que totes les dones que avorten desenvolupen un trauma psicològic. És més, investigacions com Salut mental i benestar de les dones 5 anys després de rebre o ser denegades un avortament, publicada el 2017, ho han desmentit. “Sembla que una dona que avorta ha de patir o penedir-se o justificar moralment la seva decisió”, retreu Merchán.

Sílvia Aldavert recorda, en aquest sentit, antecedents com les iniciatives impulsades a la Comunitat de Madrid al voltant de l'anomenada síndrome postavortament i les propostes plantejades a Castella i Lleó sobre l'escolta del batec fetal, totes dues governades per les dretes. El que seria estrany seria que el plantejament del PP a nivell nacional fos diferent.

Obstaculitzar el dret a l'avortament

El debat sobre les menors constitueix, no obstant això, només una part del problema. Mentre el PP planteja aquesta cortina de fum per cridar l'atenció en plena precampanya electoral, allà on governa ja fa tot el possible per impedir l'accés efectiu a l'avortament, que -convé recordar- depèn en bona mesura de la comunitat autònoma en la qual resideixi cada dona i de la capacitat dels seus serveis sanitaris per garantir la prestació.

En nombroses comunitats, bona part de les intervencions continua realitzant-se gràcies a les clíniques que treballen mitjançant concerts o acords de finançament públic. La seva participació ha permès sostenir durant anys l'accés a una prestació que molts hospitals públics no han incorporat de manera suficient. Aquesta dependència té moltes explicacions, entre d'altres la disponibilitat de professionals, la formació sanitària, l'organització dels equips, la dotació de recursos i, sobretot, la voluntat de les administracions.

"El que no pot ser és que hi hagi territoris sencers on les dones no puguin accedir a aquesta prestació. Aquí em sembla que és clar que apareix una qüestió de classe i de desigualtat territorial, perquè quan un servei sanitari no està garantit, com passa en aquest cas, hi ha conseqüències desiguals per a totes les dones. Una dona que té recursos econòmics es pot desplaçar, buscar alternatives i fins i tot acudir a sanitat privada. Però quan una dona no té aquests recursos o té criatures al seu càrrec, o està en una situació de violència on no pot dir ni que està embarassada ni que va a avortar, acaben apareixent les desigualtats", expressa Sílvia Aldevert.

La reforma de 2023 va establir la creació de registres interns d'objectors de consciència precisament per permetre a les administracions conèixer amb quin personal compten i garantir la prestació, que és la seva obligació per llei; cosa que a Feijóo tampoc sembla convèncer-li massa. El dirigent ha dit comprometre's al fet que una dona que vulgui realitzar-se una interrupció voluntària de l'embaràs pugui fer-ho amb "els millors metges", però no sense recalcar que "no" pot "obligar a un metge a fer una interrupció voluntària de l'embaràs".

La realitat és que les llistes d'objectors són llistes que es creen per a l'organització interna de l'administració sanitària, sense la qual resulta complicat, per no dir impossible, saber com i amb quins mitjans humans es pot garantir la prestació. I, si no es garanteix, la qual cosa dóna lloc a una situació de desatenció institucional. "El dret d'un professional sanitari a objectar per motius de consciència no pot suposar que una altra persona es quedi sense poder exercir un dret que té reconegut per llei", sosté Aldavert. És una qüestió de "equitat", defensa en el mateix sentit Nuria Berro Fernández.

Una cosa diferent seria fer "una llista dels que sí estarien disposats a practicar avortaments, com Feijóo va suggerir en algun moment (...) és infinitament més pertorbador per als que no estan disposats a practicar-los i viola molt més i amb més intensitat el seu dret a la intimitat, i incrementa també més les possibilitats de ser assenyalats o estigmatitzats", opina María Eugenia Rodríguez Palop.

De la teoria a la pràctica

Fer operativa la llista d'objectors és eficient. Sílvia Aldavert crida l'atenció sobre els avenços que s'estan produint en diferents territoris, malgrat tot, gràcies a la voluntat de les sanitàries. La politòloga reconeix avenços a Catalunya, Burgos i Ceuta, on, segons explica, les dones havien de desplaçar-se anteriorment a Andalucía per interrompre el seu embaràs i ara poden fer-ho al mateix hospital de la ciutat autònoma.

Però Aldavert destaca especialment el cas de Galícia, precisament una de les comunitats a les quals Feijóo s'ha referit durant la seva entrevista. Segons explica, allà s'està desenvolupant un model que pretén incorporar tant els avortaments farmacològics com els instrumentals als centres de la xarxa pública, sense necessitat de derivar a les pacients a clíniques privades acreditades. "Crec que aquesta és la primera aposta a l'Estat espanyol que es fa per fer un model realment públic", sosté, enfront dels sistemes mixtos que funcionen en altres comunitats, com Catalunya o Balears.

L'experta considera que aquesta experiència mereix especial atenció perquè demostra que és possible avançar cap a una prestació íntegrament pública quan existeix una organització per part de les professionals que ho fa possible. De fet, enfront de les declaracions de Feijóo, Aldavert sosté que "és la comunitat que a dia d'avui està sent més pionera en aquest sentit". "Sí s'estan fent coses", insisteix, reivindicant el paper de professionals sanitaris que estan sent "puntals transformadors d'aquests processos".

No es pot perdre de vista que l'alternativa a tot aquest sistema de garanties, com adverteix des d'Amnistia Internacional Nuria Berro Fernández, és que les persones “acudeixin a a procediments fora del marc legal, és a dir, il·legals amb més inseguretat”.