AMB EL SUPORT DE L'AGÈNCIA CATALANA DE COOPERACIÓ AL DESENVOLUPAMENT (ACCD)
"Anomenar els feminicidis pel seu nom és el primer pas per acabar amb la impunitat que tenen a Moçambic"
Entrevista a Dalila Macuacua, fundadora de l'Associació SocioCultural Horitzó Blau (ASCHA), de Moçambic. És una de les activistes i defensores dels drets humans protagonistes de la segona temporada de 'Dones en lluita', un projecte impulsat per l'ACCD en col·laboració amb 3Cat

Esther Escolán
Barcelona-
L'obsessió per l'educació com a vehicle de transformació humana de la Dalila Macuacua, natural de Moçambic, va ser l'espurna per fundar l'any 2005 l'Associació SocioCultural Horitzó Blau (ASCHA), una organització l'objectiu originari de la qual era ajudar els infants orfes del seu municipi. Un any abans, la seva germana havia estat assassinada a mans de la seva exparella i l'activista va haver d'adoptar els seus tres nebots.
En observar el seu entorn proper, va adonar-se que cada cop hi havia més orfes al país africà a causa dels conflictes armats, el VIH i els feminicidis, una xacra, aquesta última, que avui en dia encara provoca cada any centenars de morts de nenes i dones joves al seu país d'origen i que Macuacua vol erradicar a través d'iniciatives impulsades des de la societat civil. La intenció, entre d'altres, és que a Moçambic el 2028 hi hagi una llei contra les violències masclistes i es parli obertament del feminicidi. I és que tot això, de retruc, per fi donaria les famílies de les víctimes allò que volen: justícia.
Macuacua és una de les protagonistes de la segona temporada de Dones en lluita, un projecte impulsat per l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) en col·laboració amb 3Cat i dirigida per la periodista Txell Freixas. L'activista ha passat recentment per Barcelona.
A quan es remunta el seu activisme social? Què és allò que va fer que als teus 28 anys posessis en marxa ASCHA?
A Maxaquene, el districte de Maputo on residíem, hi havia una gran quantitat d'infants al marge del sistema escolar, que no rebien recolzament del Govern, una situació que jo vaig observar de primera mà quan, l'any 2004, la meva germana va ser assassinada per la seva exparella i em vaig haver de fer càrrec dels meus nebots. Un d'ells estava en la mateixa situació, tot i que Moçambic hagués adoptat temps abans la Convenció dels Drets dels Nens, que establia que un infant ho era des dels 0 als 18 anys. No entenia perquè aquells que tenien més de 10 ja eren considerats adults.
I com va intentar redreçar la situació?
Amb l'ajuda dels meus altres germans, dels veïns i amics vam decidir transformar la vida d'aquells nois i noies, o almenys intentar-ho. Quan l'any 2005 vam fundar ASCHA, vam reunir més d'una cinquantena de nens i nenes. Primer hi vam muntar una aula de lectoescriptura i, després, una d'art. El teatre i la dansa servien com a teràpia i feien que l'organisme fos un espai segur per a tots ells. L'objectiu era que ASCHA esdevingués un projecte comunitari i no només un orfenat on la canalla romangués al marge de la seva comunitat. Buscàvem intervenir i recolzar-los en la descoberta de les seves fortaleses per tal que poguessin prosseguir amb la seva formació.
I després d'intentar posar les bases d'aquesta educació primària i secundària del districte a través d'ASHA, per on han passat ja 10 generacions, en quin moment entren en contacte amb el feminisme?
Va ser el 2011, a través del Foro Muher. Aquell any, ASCHA va tenir l'oportunitat de participar en un intercanvi escolar i cultural. Durant l'intercanvi, vam assistir a un debat en el qual va participar la directora executiva del Foro Muher, una xarxa que col·labora amb organitzacions que defensen els drets humans de les dones i les nenes, qui es va interessar per qui érem i què fèiem. En aquell moment, ASCHA no disposava de cap estructura, només teníem somnis, però quan ella em va explicar què era el feminisme i la perspectiva de gènere i sobre la igualtat que perseguia, de seguida vam veure clar que havíem de fer xarxa i treballar en equip.
ASCHA va passar d'advocar per la igualtat d'oportunitats per als i les joves a reclamar una igualtat d'oportunitats per a les dones
I què va significar la vostra adhesió al Foro Muher?
ASCHA va adoptar aquesta perspectiva de gènere i va començar a defensar els drets de les dones, així com a capacitar les nenes, joves i dones que hi formaven part. També vam voler incidir en el fet que elles agafessin les regnes de la seva vida, que se sentissin subjectes de ple dret, amb veu pròpia. ASCHA va passar d'advocar per la igualtat d'oportunitats per als i les joves a reclamar una igualtat d'oportunitats per a les dones, la vida de les quals, en aquell moment i encara avui, té molt menys valor que la d'un home.
En quins aspectes feia més èmfasi aquesta capacitació de les dones?
A Moçambic, encara prevalen els embarassos adolescents i les unions matrimonials molt prematures
Vam voler centrar-nos en quatre aspectes en els quals les dones continuen sotmeses: la força de treball, la sexualitat, la reproducció i la veu i la participació política. Perquè, a Moçambic, encara prevalen els embarassos adolescents i les unions matrimonials molt prematures. I aquesta perspectiva de gènere ens fa tenir unes línies de treball molt clares vers les noies, però també treballem amb els nois, els quals han de ser els nostres aliats en aquest canvi de perspectiva que comença per construir masculinitats sanes i transformadores.
Durant el 2025, les autoritats moçambiqueses van registrar un total de 18.365 casos de violència basada en el gènere, un 80% de les víctimes dels quals van ser dones i nenes. Què succeeix amb la violència de gènere al seu país?
La violència sexista és una autèntica emergència nacional a Moçambic
És una autèntica emergència nacional. En entrar a formar part del Foro Muher vam conèixer més de prop el tema de la violència sexista, que és una violència estructural que ho impregna tot. I és que, en un sistema patriarcal com el del meu país, els homes perpetuen el seu poder a través de la violència. I quan els homes senten amenaçat aquest poder, recorren a la violència. Quan em vaig anar informant, em vaig adonar que allò que li havia passat a la meva germana va ser violència i no culpa seva.
Quina lectura fan precisament les autoritats d'aquesta violència de gènere?
[A Moçambic] Els assassinats de dones s'anomenaven -i s'anomenen encara- crims passionals, quan en realitat són feminicidis
A nivell social, les autoritats i els mitjans de comunicació, sempre s'afirma que a les dones les assassinen perquè són elles qui ho busquen. L'any 2019, a Moçambic moltes dones i moltes nenes estaven sent assassinades i violades. A causa de les restriccions, algunes van ser forçades fins i tot per les pròpies forces policials. Durant aquestes restriccions, el sol fet que alguna dona romangués al carrer més enllà de les vuit del vespre, ja era justificació suficient per abusar d'ella. D'altra banda, els assassinats s'anomenaven -i s'anomenen encara- crims passionals, quan en realitat són feminicidis. Aquesta és una reivindicació per la que estem lluitant: anomenar-los pel seu nom és el primer pas per acabar amb la impunitat de la què gaudeixen els feminicidis al meu país.
A través d'ASCHA també han volgut reescriure la història d'algunes de les dones víctimes de la violència masclista del seu país.
Així és. L'any 2019 va simbolitzar el despertar col·lectiu de l'organisme. Aquell any, durant la campanya d'activisme de 16 dies, 14 dones joves van ser assassinades. Els mitjans insistien en què elles havien traït les seves parelles o exparelles, així que nosaltres vam voler reescriure les històries de totes elles des d'una perspectiva de gènere, fent èmfasi en que elles no havien estat les culpables, sinó les víctimes, i convidant totes aquelles famílies d'altres víctimes a compartir la seva història. En paral·lel, vam sortir a manifestar-nos per la vida d'aquelles dones en una marxa que va reunir més de 500 persones.
L'any 2023 va significar un abans i un després en la seva lluita, no és així?
Sí. Com dèiem abans, al meu país cada any moren moltes dones a mans de les seves parelles o exparelles, també de familiars propers, però aquell any, la diferència la va marcar el fet que l'exparella d'una de les víctimes confessés el seu crim i al cap d'una setmana d'apressar-lo ja estigués al carrer adduint que, al disposar de títol de residència, no hi havia risc de fugida. Nosaltres en aquell moment ja col·laboràvem amb altres entitats d'altres països, ens continuàvem formant en violència de gènere i vam començar a visibilitzar encara més les víctimes, en manifestacions, rodes de premsa, etc. Fins i tot cobríem amb les seves fotos el cotxe amb el qual circulàvem a les manifestacions.
I quina resposta hi ha per part del sistema judicial del seu país?
El projecte de llei que nosaltres defensem té principalment dos hàndicaps: el fet que els parlamentaris han crescut en un context de violència estructural, i per tant, no és fàcil modificar la seva mirada, i el fet que molts d'ells a més són abusadors i saben que, de tirar endavant, la llei els penalitzaria. Durant els darrers anys, hem hagut de sentir que no hi ha cap mecanisme al Codi Penal que defensi les dones que pateixen aquest tipus de violència i que els judicis d'aquest tipus de casos no són prioritaris. I quan algun cas excepcionalment s'admet a judici, les proves es perden o, segons el jutge, no són concloents...
Necessitem de la cooperació internacional per retroalimentar-nos d'altres experiències, així com per accedir a espais a on es debati sobre violència estructural i feminicidi
I en un context d'inactivitat com el que exposa, quin paper pot jugar la cooperació internacional?
Al marge de tot allò que ja fem, necessitem d'una tasca que tingui incidència internacional. Hi ha espais en els què nosaltres, com a societat civil i organitzacions comunitàries, no comptem amb ressò internacional i, per exemple, a les agències de les Nacions Unides no aconseguim arribar als espais a on es produeix un diàleg horitzontal entre els governs. Necessitem d'aquesta cooperació per retroalimentar-nos d'altres experiències, així com per accedir a espais a on es debati sobre violència estructural i feminicidi. Durant la promoció de la segona temporada de Dones en lluita, vaig tenir l'oportunitat d'estar al Parlament de Catalunya i allà, els diputats i les diputades que ens van rebre afirmaven que fins i tot aquí s'estan revisant els protocols i s'estan plantejant incorporar articles que protegeixen les activistes dels drets humans, perquè també estan en risc.
